Nit 972
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Kàmar li va explicar a la dona del barber, amb tots els ets i uts, la seva aventura nocturna amb Halima, però quan li va demanar consell respecte a la manera de trobar-se en públic amb la seva estimada, ella, amb bones paraules, se’l va treure de sobre.
—Noi, jo ja he fet fins allà on he pogut en aquest assumpte —va dir—, a partir d’ara és cosa vostra, em sembla que Halima ja té prou recursos. Us desitjo molta sort.
De fet, com a intermediària, ja n’havia tret prou beneficis i el noi, després de donar-li records per al seu marit i d’acomiadar-se’n, es va dirigir cap a la fonda amb l’esperança que l’orfebre Ubaid tornés a fer-hi cap per convidar-lo a casa seva.
I la veritat és que no va tenir temps de marfondre’s en l’espera perquè, a mig matí, el mestre es va presentar per invitar-lo una vegada més.
—Em sap greu… —es resistí Kàmar en aparença—, si accepto, ja serà el quart dia seguit i, francament, em sembla abusar de la teva generosa hospitalitat.
—De cap manera!, no saps fins a quin punt m’és grata la teva companyia. Parlar amb tu em distreu de les cabòries de la feina, o sigui que encara em faràs un favor.
—Sí, però, i la teva muller… no es queixarà?
—No, i ara! Estem molt ben avinguts ella i jo. T’asseguro que no faig un pas sense consultar-lo amb ella i, a més, ha estat ella qui m’ha animat a venir aquí a convidar-te. Li agrada veure’m feliç i es preocupa molt per mi.
—Bé, per la meva part he de reconèixer que també aprecio molt la teva companyia, però ja que tots dos tenim interès a aprofundir la nostra amistat, no seria bona idea que em traslladés a viure més a prop de casa teva? Així, sempre que volguéssim ens podríem reunir i, a l’hora d’anar a dormir, cadascú a casa seva i no et veuries obligat a deixar sola la teva dona per fer els compliments.
—Sí, també tens raó, i mira, és curiós, però… et confessaré que justament avui Halima, la meva dona, m’ha comentat que no se’n fia gens del veí, del llogater que tenim, perquè la casa del costat també és de la meva propietat, saps? I jo sempre faig molt cas del que em diu Halima! Total, que demà mateix m’encarregaré de fer-lo fora i, si vols, la pots ocupar tu, què et sembla?
—A mi? Una meravella!
—Fet, doncs! Avui véns a sopar a casa meva i demà ja podràs traslladar les teves coses a la casa veïna.
—Perfecte!
Així ho acordaren i l’endemà, després d’haver passat una altra nit de passió amb Halima, Kàmar es va traslladar a viure a la casa del costat i passà a ser veí de l’orfebre Ubaid.
Una vegada Kàmar s’hagué instal·lat, Halima, d’amagat d’Ubaid, va fer tractes amb un constructor que, convençut amb una important suma de diners i aprofitant l’absència de l’amo de la casa durant el dia, es va encarregar de construir un passadís secret que conduïa directament de la cambra privada de Halima a la sala d’estar de la casa de Kàmar. En qüestió de quatre dies l’obra va ser acabada i Halima, per celebrar-ho, es va presentar a casa de Kàmar amb dues bosses plenes de diners que havia furtat dels cabals del seu marit.
—Què portes aquí? —li va preguntar Kàmar, intrigat, en veure-la aparèixer amb les bosses.
—Amaga-les —li va dir Halima tot allargant-li les bosses—, són plenes de diners, amor meu, fins avui eren d’Ubaid, però ara ja són nostres!
Des d’aleshores Halima i Kàmar passaven junts totes les estones que volien i ella, cada cop que passava a la casa veïna ho feia carregada, de manera que, al cap de pocs dies, ja hi havia deu bosses plenes de diners guardades a casa de Kàmar i, a més, una altra plena de joies. En una ocasió, Halima es va presentar amb un magnífic punyal que havia confeccionat l’orfebre Ubaid, i que valia cinc-cents dinars.
—Oh! Quina meravella! —exclamà Kàmar quan el va veure.
—Té, agafa’l —li va dir Halima?, i fes el següent: demà vés al taller d’Ubaid, ensenya-li i digues-li que l’has comprat. Segur que ell s’adonarà que és el seu, però li farà vergonya de reconèixer-ho. Digues-li que l’has comprat a un mariner turc, que t’ha explicat que era de la seva amant, la qual l’havia agafat del seu marit, i que te l’ha venut per tres-cents dinars. Demana-li a l’Ubaid si has fet una bona compra o si t’han estafat i, respongui el que et respongui, després de parlar amb ell torna a casa amb el punyal i dóna-me’l una altra vegada. Ho faràs, amor meu?
—Faré tot el que tu vulguis, nineta.
I l’endemà, amb el punyal al cinyell, Kàmar se’n va anar cap a la joieria d’Ubaid. El mestre, tot i que va respondre cortesament a la salutació del noi, es va quedar mirant el punyal amb uns ulls com unes taronges. «Juraria que és el meu», va pensar desconcertat i, tot seguit, va preguntar:
—D’on has tret aquest punyal?
—T’agrada? —va dir Kàmar traient-se’l del cinyell per posar-lo a les mans de l’orfebre.
—Ehem… sí… està molt ben fet.
—De debò? Examina’l, sisplau, m’interessaria saber la teva opinió com a expert.
Després de tocar-lo i d’observar-lo amb atenció, Ubaid s’encertí que el punyal era el seu, però, tal com Halima havia previst, li va fer vergonya de reconèixer-ho.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…