Nit 869

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Nuraddín, gentilment, es va aixecar i li va tornar el regal tot besant-li les galtes. I com que no hi ha res que duri eternament, tret de Déu (Alabat sia!), i l’eufòria de la borratxera se li havia rebaixat força, decidí que havia arribat l’hora de tornar a casa. Per més que els amics, que s’ho havien passat d’allò més bé, insistiren perquè es quedés, aquella vegada no es va deixar convèncer i els va dir adéu, muntà la seva mula i enfilà el camí de casa.

La mare, d’allò més amoïnada, li va obrir la porta.

—Fill, com és que has tardat tant? Gairebé ja és fosc! —li digué—. Ens has fet passar ànsia, al teu pare i a mi!

—Ho sento —es disculpà, compungit, el noi procurant esmunyir-se cap a la seva habitació.

Però la mare el va deturar per fer-li un petó i la sentor del vi el va delatar.

—Que has begut? —proferí la dona en to acusador mentre li subjectava el braç.

Nuraddín, vermell i capcot, es va desfer amb pocs miraments de la mà de la mare, es va ficar a la seva cambra sense dir ni piu i es deixà caure damunt del llit com un parrac.

I llavors va aparèixer el pare.

—Ja ha tornat aquest tabalot? —digué Tajaddín amb cara de pocs amics. I traient el nas per la porta de la cambra, preguntà a la seva dona—: Què li passa?

—Té mal de cap —s’empescà ràpidament la mare que, coneixent els estrictes principis morals del seu marit, intentà preservar el seu fill de la còlera paterna—, deu haver tingut un cop d’aire.

Però no va poder evitar que Tajaddín s’acostés al llit i, de seguida que aquest es va asseure al capçal per interessar-se per l’estat de salut del noi, el seu olfacte detectà la pudor de vinassa que desprenia l’alè de Nuraddín.

—Desgraciat! —bramà Tajaddín fet una fúria—. Has begut vi! Valga’m Déu, quin escàndol, com has gosat?

Nuraddín, que, entre el cap que li rodava i l’estómac que notava revoltat, no estava per raonar excuses ni explicacions, alçà el braç i clava un cop de puny al seu pare en ple ull dret, amb tanta mala sort que li va buidar. Tajaddín, proferint un alarit de dolor, va caure a terra i va perdre el sentit i la seva dona, esgarrifada, hagué de fer el cor fort i superar l’horror de les circumstàncies per aturar-li l’hemorragia d’immediat i embenar-li l’ull. Mentrestant, Nuraddín es quedà adormit com un soc, inconscient de la catàstrofe que havia provocat.

Quan Tajaddín tornà en si, la pobra dona hagué de lluitar com una lleona per impedir que el seu marit no fes una cara nova al noi i, amb penes i treballs, aconseguí d’arrossegar-lo fora de l’habitació.

—Si demà no li talles la mà —amenaçà l’enfurismat Tajaddín—, et repudiaré i us trauré a tots dos de casa!

La desconsolada mare li hagué de prometre que ho faria per tal d’apaivagar-lo i quan després d’un seguit de renecs i malediccions contra el seu fill, i gràcies a unes herbes que el calmaren, el comerciant va conciliar el son, tornà corrents a la cambra de Nuraddín.

—Nuraddín, fill, desperta’t! —el cridà mentre el sacsejava tota emplorallada.

—Què… què passa? —es deixondí el noi amb prou feines.

—Déu meu! Què li has fet al teu pare?

—Que què li he fet?

A Nuraddín se li havia esbravat la borratxera, però tenia la ment enterbolida i no se’n recordava absolutament de res del que havia fet o deixat de fer en tot el dia anterior, i quan la mare el posà al corrent de la tragèdia es va desesperar i esclafí a plorar amargament.

—Massa tard per penedir-se’n —observà tristament la dona—. Si no fuges immediatament, demà perdràs la mà o bé tu i jo vagarem pels carrers convertits en un parell de mendicants, ja coneixes el teu pare… de pressa, fes el farcell i vés-te’n. Amaga’t a casa d’algun amic, on sigui, però desapareix un temps fins que no es calmi la tempesta.

Mentre un afligit Nuraddín preparava precipitadament el farcell de viatge, la mare va obrir la caixa dels diners i li allargà una bossa amb cent dinars tot dient:

—Això t’ajudarà, fill meu, i sobretot, d’una manera o altra, envia’m notícies teves en secret i fes-me saber on pares. Que Déu et protegeixi!

Moments abans de sortir, Nuraddín es va posar al cinyell una altra bossa amb mil dinars que la dona havia oblidat fora de la caixa de cabals i, entre llàgrimes i paraules de pesar, mare i fill s’acomiadaren.

En despuntar l’alba, quan els muetzins convocaven a la primera oració del dia i els carrers començaven a emplenar-se de vida, Nuraddín arribà al barri de Bulak i, tot recorrent el moll per la vora del Nil, es va fixar en una embarcació aparellada i a punt de salpar, pel pont de la qual els passatgers traginaven els seus equipatges.

—Cap a on us dirigiu? —preguntà a un mariner.

—Cap a Alexandria.

—Hi ha lloc per a mi?

—Sí; si no portes gaire carregament, no hi ha problema.

Nuraddín es dirigí ràpidament al mercat més proper, on va comprar queviures, una màrfega i una manta i s’embarcà just al moment en què el capità donava l’ordre de llevar àncores. Nil amunt, el vaixell navegà plàcidament fins a arribar al port de Raixid, la primera escala. Però com que Nuraddín estava ansiós per arribar a destí, canvià d’embarcació i a bord d’una altra nau va fer cap a la ciutat costanera on va entrar, després de tocar terra per sota el pont de Jamí, per la porta de Bab Sidra.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…