Nit 403

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el mestre acabà el relat:

—Aleshores vaig pensar que si aquesta Umm Amr no era la dona més bella, els poetes no li haurien dedicat poemes semblants, i me’n vaig enamorar. Però és que, al cap de dos dies, el mateix home va tornar a passar recitant aquests altres:

—Llavors vaig comprendre —prosseguí el mestre— que s’havia mort. Ja fa tres dies que estic de dol per la seva pèrdua.

—Quanta raó té la saviesa popular! —vaig dir, portant-me les mans al cap.

I vaig girar cua i me’n vaig anar, deixant el mestre amb la seva pena.

El mestre beneit

D’anècdotes referents al poc senderi dels mestres n’hi ha moltes; tal vegada, però, una de les més representatives és aquesta:

Diuen que un home enlletrat, sabedor de la poca cultura dels mestres d’escola, va voler mofar-se d’un i es va posar a fer-li tota mena de preguntes sobre diverses matèries. Per bé que el mestre les hi contestà amb exactitud i cortesia, l’home es digué: «No et deixis enlluernar, una flor no fa estiu ni dues primavera; i ja se sap que mestre de tot, oficial de no-res». Però quan s’acomiadava, el mestre li digué:

—Em faríeu molt feliç si acceptéssiu passar la vetllada a casa meva.

«Per què no?», pensà l’home. I acceptà de bon grat.

L’amfitrió tractà el convidat amb magnificència; menjaren exquisideses i gaudiren d’una animada conversa, tot plegat amanit amb el millor vi. Arribada l’hora d’anar-se’n a jóc, el mestre va fer agençar una cambra per al convidat i ell es dirigí a la seva. Encara l’home saberut no havia agafat el son que uns crits i unes corredisses el sobresaltaren.

—A què es deuen aquests crits? —va preguntar a un criat.

—Al senyor li ha sobrevingut una cosa molt greu, és a punt d’escolar-se!

Ell sol·licità que li deixessin veure el pobre home i, en entrar a la cambra, se’l trobà tot ensagnat de cintura en avall i mig inconscient. Després de mullar-li el rostre amb aigua-ros, li demanà:

—Què us ha passat? Quan us he deixat estàveu pletòric de salut!

—Ai, amic meu! Abans d’adormir-me, he començat a pensar que tot allò que Déu (Lloat sia!) ens conferí té una utilitat: les mans per tocar, els peus per caminar, els ulls per veure, les orelles per escoltar, el penis per copular, etcètera; llevat dels dos testicles, que no serveixen per a res. I, jo que sí que he agafat una navalla i me’ls he tallat! Aquest n’ha estat el resultat.

Havent escoltat la resposta, l’home arribà a aquesta conclusió: «Ja té raó ja qui diu que tots els mestres, per molt saberuts que siguin, estan tocats del bolet».

El mestre analfabet

I encara n’expliquen una altra:

Segons que sembla, una vegada, a un pixavagant que amb prou feines tenia per viure i sempre anava trampejant la situació com podia, se li acudí d’obrir una escola. I dit i fet. Va demanar en préstec unes quantes pissarres i guix i cartells amb l’abecedari escrit amb diferents tipus de cal·ligrafia i ho penjà tot a les parets d’un petit local. Un cop enllestit tot, es col·locà un gros turbant per impressionar i s’assegué a la porta de la seva flamant escola. I ja us ho podeu imaginar! La gent, en passar i adonar-se de la bona fila que feien tant l’home com les pissarres i els cartells, es va pensar que era un mestre d’allò més capacitat i començà a portar-hi els infants.

El pixavagant, que no sabia ni llegir ni escriure, s’ho manegà de la següent manera: a l’alumne que tenia nocions d’escriptura el feia sortir a la pissarra; i a qui sabia de llegir, li ho feia fer en veu alta perquè els altres poguessin seguir. De manera que les criatures s’anaven ensenyant els uns als altres.

Però vet aquí que, un dia, en sortir de l’escola, el suposat mestre va clissar una dona que se li acostava. En una mà hi duia una túnica i un cinturó i a l’altra un full. «De segur que vol que li llegeixi», va pensar. I l’única cosa que se li acudí per tal que no li desbaratés l’engany, va ser allunyar-se’n tant com fos possible. Tanmateix l’intent de fugida fou en va; encara no havia fet dues passes que la veu enrogallada de la dona cridà:

—Ei, ei, mestre! On aneu? Atureu-vos!

—Perdoneu però és que faig tard a la pregària del migdia. Quan torni us atendré amb molt de gust —s’excusà el pixavagant.

—Encara falta estona pel migdia! —observà ella—. Teniu, primer llegiu-me aquesta carta.

Val a dir que aquella carta l’havia enviada el marit de la dona, que ja feia molt temps que s’estava lluny de casa.

«No hi ha altre remei», pensà el fingit mestre. I li agafà el paper. Tot i que tenia la carta cap per avall, hi va clavar la vista i va fer com si llegís. Ara es removia el turbant, ara arrufava les celles, ara estrafeia l’expressió de la cara. La pobra dona, en veure les cares que aquell pixavolant posava, es pensà que el seu marit havia mort i que ell no gosava comunicar-li la mala notícia.

—Mireu, si és mort, digueu-m’ho sense embuts —va fer finalment.

El fingit mestre brandà el cap sense dir ni piu, però.

—M’esquinço els vestits? —preguntà la dona.

—Bé, potser…

—Em bufetejo la cara?

—Què voleu que us digui…?

Convençuda de la mort del seu marit, la dona li arrabassà la carta de les mans i va córrer cap a casa a comunicar-ho als fills. Les mostres de dolor de la família foren intenses i els plors ompliren la casa. Els veïns, alertats per aquell desplegament de dolor, varen acudir a veure què passava. La notícia de la mort aviat s’estengué com taca d’oli.

—No pot ser! El meu millor amic, mort! Déu meu! Un home tan ple de salut! —es lamentava un veí en entrar a la casa.

Després d’haver donat el condol a la vídua li demanà:

—Com ha estat?

La dona, feta una mar de llàgrimes, li allargà la carta.

—Per què ploreu? —cridà el veí—. Si aquí diu que està més sa que un gra d’all i que tornarà d’aquí a deu dies! I a tall de mostra dels regals que us porta us ha enviat una túnica i un cinturó.

La cara de la dona va canviar en un instant, i de la pal·lidesa del plor passà al roig encès de la ira. D’una revolada, va agafar la carta i, més ràpida que el vent, se n’anà a trobar el mestre.

—Cervell de colomí! Malànima! —l’escridassà la dona—. Mira que fer-me creure que el meu marit era mort, quan té salut per donar i vendre.

El pixavolant, veient que el carro anava pel pedregar, adoptà un posat compungit i es dugué la mà al pit.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…