Nit 142

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el cansament va poder més que la passió de Kan i quan Kúdia, elegantment abillada amb túnica de seda, se li presentà a mitjanit, dormia profundament.

—Aquesta sí que és bona! —es queixà ella—. Com pots dir que m’estimes si dorms com un soc? Desperta’t!

—Reina del meu cor —digué ell, mig badallant—, m’he adormit desitjant que vinguessis a veure’m en els meus somnis…

Llavors ella l’abraçà afectuosament, recitant aquests versos:

Kan, un xic ruboritzat, i Kúdia s’abraçaren i se solaçaren en un intent de recuperar el temps que havien passat separats i enyorats. Gairebé sense adonar-se’n, la delatora llum del dia els sorprengué. Kan li dedicà aquests versos de comiat:

Però quan Kúdia sortia per tornar-se’n a les seves habitacions, una de les donzelles la va veure i li va faltar temps per anar a donar-ne part al rei Sassan. Sort que Nuzha va poder impedir que el seu espòs, enfurismat com estava per la notícia, anés de dret a tallar-li el coll a Kan. I ho va fer amb aquestes paraules:

—Per l’amor de Déu, tingues seny! Kan és una persona d’honor i d’homenia i no crec pas que s’excedís. Tingues en compte que si li fas algun mal i la gent se n’assabenta, es posaran en contra nostra, i molt més ara que tota la ciutat ja va plena de la imminent arribada del visir Dandan, disposat, al capdavant d’exèrcits de totes les contrades, a restablir la legítima monarquia en la persona de Kan Ma Kan.

—Et ben asseguro que no li donaré treva, no trobarà ni en cel ni en terra lloc on pugui sentir-se segur. Fins ara l’he respectat per la popularitat de què gaudeix entre el poble, però d’ara endavant…

I sense acabar la frase, girà cua i es reincorporà a les tasques de govern.

Kan, l’endemà mateix, va informar la seva mare de les intencions que tenia:

—Mare, ja m’he convençut que l’única manera de poder demanar la mà de Kúdia al rei Sassan és tenir les possessions suficients per pagar la quantitat que em demanin. I això jo només ho puc aconseguir d’una manera: demà mateix partiré per dedicar-me a robar tot el que trobi, cavalls, diners, esclaus, eunucs…

—Fill meu, no és tan senzill obtenir les riqueses de la gent. Per aconseguir-ho et caldrà lluitar amb totes les armes contra homes bregats i acostumats a caçar lleons i panteres.

—Costi el que costi, no desistiré fins que no ho hagi aconseguit.

Abans de marxar, però, va enviar la jaia Saadana a Kúdia a fi que li aconseguís una altra cita a mitjanit.

—T’agraeixo que m’hagis esperat despert —va fer Kúdia, dolçament.

—Estimada, només vull que el meu amor et doni la fortalesa necessària per suportar una altra separació.

El resplendent rostre de Kúdia s’enfosquí sobtadament i, com més avançava Kan en l’explicació de les intencions que tenia, més llàgrimes li rossolaven galtes avall.

—No ploris, Kúdia, ja veuràs com tot sortirà bé —li digué a tall de comiat.

I a punta de dia, Kan, amb l’espasa, el mocador i el turbant, i muntant el seu corser Katul, abandonà l’alcàsser. Feia un goig que enamorava i, al seu pas, atreia totes les mirades dels bagdadins més matiners.

Just quan enfilava la porta de la ciutat, es trobà Sabah ben Rammah, que també sortia.

—Renoi! —exclamà Sabah, després que s’hagueren saludat—. A tu sí que t’han anat bé les coses! Quin cavall que portes! Jo, en canvi, continuo tan pelat com sempre, amb la meva trista gumia.

—Fa més qui vol que no qui pot. Aquell dia, tan bon punt ens vam separar, vaig tenir un cop de sort. Escolta, vols venir amb mi? Vejam si entre tots dos aconseguim allò que tant hem desitjat.

—A bodes em convides, i d’ara endavant t’anomenaré senyor —respongué Sabah, més content que un gínjol.

Aleshores, Sabah, amb la gumia a l’espatlla i l’alforja al coll, agafà Katul per les morralles i junts emprengueren el camí. Trescaren quatre dies seguits, menjant d’allò que caçaven i bevent aigua de les fonts. El cinquè dia arribaren a un alt turó, al peu del qual hi havia uns prats plens de camells, ovelles, vaques i cavalls que pasturaven assossegadament amb les seves cries enjogassades. Kan, sense pensar-s’ho dues vegades, esperonà el cavall disposat a capturar aquell bé de Déu de bestiam:

—Vinga, som-hi! —digué a Sabah—. Apoderem-nos d’aquesta riquesa que ha estat abandonada pel seu amo. I, si cal, lluitarem contra qui sigui per tal d’aconseguir-la!

—Senyor, aquestes bèsties segur que tenen amos. I si són més d’un? Potser ens sortiran a l’encontre valerosos genets que ens podrien anorrear aquí mateix, si baixem pel dret.

A Kan el divertí, veure l’acovardiment de Sabah. Però ell, sense fer cas de les reticències del seu company, es precipità pendent avall disposat a fer algarada i recitant aquests versos:

Gairebé no havia tingut temps d’arribar al mig del prat on peixien les bèsties, quan es trobà voltat per un centenar d’esclaus proveïts de pesades espases i llargues llances.

—Ai, beneit! —digué el que semblava el cabdill, arremetent contra Kan—. Si sabessis qui és l’amo d’aquesta ramaderia, no hauries gosat acostar-t’hi, no! Pertany als nostres senyors, uns circassians que no obeeixen cap soldà i que han jurat venjar el robatori d’un preciós corser que tenien.

—Doncs aquest que porto jo és el cavall que reclamen. Si us voleu enfrontar amb mi a fi d’aconseguir-lo, endavant! Ajunteu-vos tots i lluiteu!

I sense esperar cap moviment de l’adversari, Kan esperonà Katul i envestí el genet. Amb l’atzagaia li travessà el cos com si fos de paper i el genet va caure estès a terra, esbudellat. Tots els altres esclaus, un darrera l’altre, anaren sucumbint a la força imparable de Kan. Finalment, els pocs que quedaven es rendiren.

—Vinga, bastards! —els ordenà Kan—. Porteu-me tot el bestiar! Si no ho feu, podeu donar-vos per morts!

Mentre els esclaus començaven a fer el que els manava Kan i Sabah es decidia a baixar del turó, es dibuixà un dens núvol de pols en la línia de l’horitzó.

S’acostaven a galop tirat un altre centenar de genets. Sabah, abans no s’acostessin massa, preferí tornar a enfilar-se pendent amunt mentre cridava:

—Sóc un genet maldestre, jo!

El capitost de la banda, resguardat pels seus companys, s’adreçà desafiador a Kan:

—Qui t’ha donat permís per endur-te aquest botí?

—Ara ho sabràs! Vinga, lluita contra aquest lleó ferotge i gran paladí que tens al davant. T’adverteixo que la meva espasa talla tot el que toca.

Aquell cavaller que desafiava Kan no era altre que l’agosarat i valent lluitador circassià Kahardaix, gran expert també en el maneig de les atzagaies. Tanmateix, el resplendent rostre de Kan l’havia impressionat talment que s’afigurà que es tractava de la seva estimada Fatin. Perquè, segons que sembla, Kahardaix estava bojament enamorat de la suara esmentada Fatin, una altiva i venusta donzella que captivava i alhora espantava els seus pretendents. La noia havia promès al seu pare que només acceptaria de casar-se amb aquell cavaller que fos capaç de vèncer-la en el camp de batalla.

I Kahardaix, per bé que tenia un bon braó, temia la humiliació de ser vençut per ella. Les seves reticències arribaven a tal extrem que fins i tot algun company li havia aconsellat en una ocasió:

—Tu lluita amb ella sense por, home, ja veuràs com la teva sola presència la intimidarà i la reduiràs fàcilment. Que no veus que les dones sucumbeixen indefectiblement davant dels homes?

Però Kahardaix no havia volgut arriscar-se. I ara, com que es pensava que la tenia al davant encara continuava sense voler fer-li front.

—Guaiteu-la, la valerosa Fatin! —va dir, en to de mofa, a Kan—. Que has vingut a mostrar-me el teu coratge? Apa, baixa del cavall i parlem, dona. Mira, si et cases amb mi, seràs la reina d’aquestes contrades, fins les filles dels reis es prostraran davant teu.

Kan, naturalment, pensant-se que es burlava d’ell tractant-lo de dona, l’escridassà traient foc pels queixals:

—Maleït fill de mala mare! Deixa’t de Fatin i d’històries! Lluita com un home, així sabràs què és un combat de debò.

Kahardaix no donava crèdit als seus ulls. Es mirà més atentament l’adversari i llavors s’adonà que, dessota la vermellor de les galtes, li despuntaven els pèls de la barba, talment murtres sobre roses i va comprendre que havia comès un error, que intentà de subsanar ràpidament:

—Ataqueu-lo! —cridà, enardint els seus companys—. Però només d’un en un, ja sabeu que el combat ha de ser singular. Que vegi les nostres esmolades espases!

El genet que gosà acceptar el repte muntava un cavall amb un estel com un direm al front i airós com aquell que el poeta va descriure així:

L’escomesa va ser molt violenta. Tanmateix, Kan es mostrà clarament superior i aviat se’l tragué del damunt: l’elm i el turbant a terra varen ser els primers signes de desfeta, abans de doblegar-se el genet a l’esquena de la muntura. I amb la mateixa facilitat que s’havia desempallegat del primer, els va anar vencent a tots.

Kahardaix es va convèncer que el seu rival era un paladí sense parió i, en trobar-se davant l’afilada i mortífera llança de Kan, la por de morir s’ensenyorí del seu cos. Però davant de Kan ho dissimula molt bé:

—Et perdono la vida —li digué Kahardaix—, agafa totes les bèsties que vulguis i vés-te’n per on has vingut. Ah, i has de saber que el motiu de la meva compassió és tan sols la teva jovenesa, és una llàstima segar-te la vida tan aviat.

—Les teves nobles paraules inspiren confiança, però ara deixa’t estar de retòrica. I que no se’t passi pel cap intentar recuperar el botí! Per mi, doncs, ja pots triar el camí de retirada.

A Kahardaix aquells mots el tragueren de polleguera i li digué tot aïrat:

—Ximple, més que ximple! Com es nota que no saps amb qui parles! Jo sóc el valent lleó Kahardaix, saltejador de camins, saltaparets de palaus, saltamarges de conreus… I ja m’agradaria saber com ha arribat a les teves mans aquest cavall que muntes, perquè és allò que més desitjo des de fa molt temps.

—Bé prou que t’ho diré, si vols: aquest cavall anava destinat al meu oncle, el rei Sassan i resulta que una vella, de la qual, ara que ho dius, m’he de venjar per la mort del meu avi el rei Umar Annuman i del meu oncle Xarkan, li havia de portar.

—L’ombra que t’empara! I qui és el teu pare?

—El rei Daualmakan, fill del rei Umar Annuman.

—Ah, ara entenc les teves qualitats com a genet. I ara, vés-te’n amb pau —afegí—, encara que només sigui en honor a la memòria del teu pare, que era un home just i bondadós.

—Les teves bones raons no em faran desistir de mesurar les meves forces amb tu. A fe de Déu, mira que n’ets, de desgraciat!

Kahardaix i Kan s’enxarxaren en una cruenta lluita, talment dos bocs banyuts empesos per la fúria dels rivals. Entre els xerrics de les llances i les dretes orelles dels cavalls, guerrejaren amb totes les seves forces fins que la llança de Kan travessà el cos de Kahardaix.

Sabah, que havia presenciat l’escaramussa des de dalt del turó, s’acostà a Kan i li digué:

—Excel·lent! Sou un gran guerrer! Però heu de saber que he pregat per vós i Déu m’ha escoltat.

I, seguidament, amb gran sorpresa per part de Kan, Sabah li va tallar el coll al difunt Kahardaix.

—Caram, Sabah! —va fer Kan, rient—. Em pensava que tu no eres home de guerra!

—No oblideu el botí que li pertoca al vostre servidor, senyor. Vejam si d’una bona vegada em puc arribar a casar amb la meva cosina Najma.

—No t’hi amoïnis, tindràs la teva part. De moment et toca vigilar-lo, només.

I amb tot el botí, emprengueren la tornada cap a Bagdad. L’entrada a la ciutat fou apoteòsica: Kan duia la llança amb el cap de Kahardaix, que fou exposat a l’entrada de l’alcàsser, i el seguia Sabah amb tot el bestiam.

—Déu ha alliberat la humanitat de les malifetes d’aquest lladre de camí ral! —festejava la gent, alhora que pregava per aquell que l’havia decapitat.

Ningú no es va perdre l’ocasió de felicitar-los. Comerciants, nobles i plebeus, tots s’alegraren de rebre Kan i Sabah amb aquelles ingents riqueses aconseguides, que, gràcies a l’esplèndida generositat de Kan varen ser repartides entre tothom. Kan, abans i tot de fer una visita a la seva mare, allotjà Sabah en una de les millors dependències de què disposava.

El rei Sassan, així que tingué notícia de les circumstàncies de la tornada de Kan, es reuní amb els seus col·laboradors:

—Us vull assabentar d’un assumpte molt delicat que cal mantenir en secret. Kahardaix, tot i que comptava amb l’ajut i el suport del seu clan, ha estat eliminat per Kan Ma Kan. Això vol dir que aquelles tribus s’han quedat sense cap visible que els guiï i es poden aliar amb qualsevol. Vull dir que, segons les informacions que m’han arribat, el visir Dandan, malgrat els favors que li he fet, continua reclutant tropes pertot arreu per tal d’enderrocar-me i restablir la dinastia legítima en la persona de Kan Ma Kan.

—Majestat, si no haguéssim sabut que vós éreu el seu tutor, mai no ens hi hauríem acostat. Nosaltres només ens devem a vós i a allò que disposeu, tant per a bé com per a mal.

—Doncs vull el vostre ferm compromís que el matareu —respongué Sassan.

I, amb la seguretat que quan arribés Dandan i s’assabentés de la mort de Kan desistiria del seu propòsit, ho varen prometre. El rei, en saber-se recolzat, pensà que tant els capitostos de l’exèrcit com el gruix de les tropes també li farien cantó, però s’equivocava. La majoria d’ells resultaren ser partidaris de la iniciativa del visir Dandan i, per tant, Sassan no aconseguí mobilitzar-los.

La notícia de les intencions que tenia Sassan arribà aviat a oïdes de Kúdia i, molt amoïnada, envià la jaia Saadana a veure Kan per tal d’assabentar-lo dels plans reials.

—Digues-li que es tranquil·litzi i que tingui confiança —respongué Kan a la jaia—. Déu sap què fa i no pot errar, escolta aquestes alliçonadores paraules:

El coratjós Kan continuà fent una vida assossegada, i dedicava bona part del temps a les caceres. En una de les batudes que va sortir a fer amb el seu inseparable amic Sabah capturaren deu gaseles. Una de les bestioles tenia uns ulls negres com l’atzabeja i estava més neguitosa que les altres. Kan l’amoixà i la deixà en llibertat.

—Per què l’alliberes? —preguntà Sabah.

—Deixar anar les gaseles que tenen cries és un senyal d’homenia —li aclarí, divertit.

—Home, jo també tinc família, deixa’m marxar.

Sabah no va rebre altra resposta a la seva petició que un cop de llança al pit que el féu recargolar-se com una serp. I encara no havia tingut temps de recuperar-se quan se’ls presentà un escamot d’una vintena de ferrenys genets comandats per un emir de Dailam anomenat Jami que obeïa ordres del rei Sassan. Era l’escamot encarregat de matar Kan a canvi d’una sucosa recompensa.

Tot i haver-lo sorprès i malgrat que eren forts com roques, a les mans de Kan no se’n va salvar ni un. Al cap de poc, el mateix Sassan en persona es presentà al lloc de la desfeta, però la visió de tan enorme estesa de cadàvers el va fer fugir com un esperitat.

A Bagdad, la notícia que Sassan havia ordenat matar Kan s’estengué com una taca d’oli, i tant el poble com els seus col·laboradors, que majoritàriament eren partidaris de la dinastia d’Umar Annuman, es revoltaren contra l’ambiciós regent i el reclogueren.

Kan i Sabah, aliens a la reacció dels bagdadins, prosseguien el seu camí, però va voler la fortuna que passessin per davant d’un jove, plantat a la porta de casa seva. S’acostaren a saludar-lo i ell els oferí un bol de llet i un bol de brou greixós.

—Feu-me l’honor d’acceptar-ho.

Kan va fer un gest de regraciament però no ho tastà.

—Que us passa res? Per què no voleu menjar?

—Has de saber que jo sóc el fill de Daualmakan. I quan Sassan usurpà el poder vaig fer el vot de no acceptar mai més res de ningú fins que no fos restablert el poder legítim.

—Doncs alegreu-vos, senyor, Déu ha escoltat el vostre vot. A hores d’ara, Sassan és empresonat i crec que morirà aviat.

—I en quin lloc el tenen reclòs? —preguntà Kan.

—Allà dalt mateix, mireu…

Tant ell com Sabah es giraren envers la cúpula que els assenyalava el jove. La gent hi acudia a corrua feta: anaven a escarnir i a bufetejar Sassan. Kan, en veure que l’impostor rebia el càstig que es mereixia, acceptà el menjar que li oferia el seu amfitrió i decidí de quedar-se allà fins al vespre.

A l’empara de la fosca i amb uns trossos de carn a l’alforja per apaivagar els lladrucs dels gossos que custodiaven Sassan, Kan es va poder acostar a la cúpula.

—Déu ha castigat les teves males intencions, Sassan. Tan lluny arriba la teva cobdícia, que a més de no deixar-me governar em volies matar?

Sassan, amansit i abatut, li va jurar en fals que no era cert que l’hagués intentat matar. Això no obstant, Kan se’l va endur amb ells per vigilar-lo de prop. L’estat de Sassan, però, era talment precari que no podia fer dues passes seguides i es van veure obligats a muntar-lo a la gropa d’un dels dos corsers que portaven.

Després de cavalcar tota la nit i havent fet la pregària de l’albada, s’assegueren a reposar. Sassan intentà de totes totes convèncer Kan que mai no li havia volgut cap mal, que tan sols ocupava el poder temporalment, tal com havia disposat el seu pare, fins que ell fos capaç d’agafar-ne les regnes.

—De debò que no tens res en contra meu? —s’intentà assegurar Kan.

—És clar que no, home.

Gràcies a la ingenuïtat de Kan, aquella reposada conversa acabà en reconciliació.

—Jo m’avançaré per arribar abans a Bagdad —els digué el beduí Sabah, pletòric d’alegria— a fi d’anunciar-ho a tothom.

Homes i dones, petits i grans sortiren amb aldufs i flautes a rebre’ls. Kúdia, bella com la lluna plena que apareix en la tenebrosa nit, també s’hi deixà veure. El clamor popular només dedicava visques a l’heroi Kan Ma Kan, per ells l’únic sobirà mereixedor del tron. I Sassan, avergonyit, va córrer a vora de la seva esposa Nuzha.

—Segons la gent, Kan és l’únic digne d’aclamacions i d’elogis —li comentà ella.

—No en facis cas, no sé pas què li veuen! A més, la gent es limita a repetir allò que ha sentit a dir. El que realment em preocupa, Nuzha, és la posició del visir Dandan, que no para de reunir tropes per totes les contrades. Però quin hisendat consentirà sotmetre’s a un governant orfe que no té cap mena d’autoritat?

—I què penses fer?

—El mataré. Així la iniciativa del visir Dandan no tindrà raó de ser i haurà de claudicar, haurà d’acatar la meva voluntat.

—Déu meu! Compte amb allò que fas! Si trair els estranys és una mala acció, com se n’ha de dir de la traïció a la pròpia família? El que has de fer és casar-lo amb Kúdia, d’una vegada. Escolta allò que es deia abans:

—M’estimo més pensar que no ho has dit volent, això —saltà ell, traient foc pels queixals—. Si ho diguessis de debò, et mataria ara mateix!

—No, estimat, ho deia de broma, no t’enfadis —dissimulà ella, mentre, ben a contracor, s’acostava a besar-li les mans, i afegí, només de boca en fora—: Tens raó, entre tots dos hem de trobar la manera de matar-lo.

El fet de saber-se recolzat per la seva muller reconfortà Sassan.

—Afanya’t, de pressa! —l’instà ell—. Ajuda’m a pensar en algun estratagema que m’alliberi d’aquesta pesada llosa per sempre.

—La nostra esclava Bakun té molta traça a fer trafiques —suggerí Nuzha.

Aquesta esclava Bakun era una despietada jaia que n’havia fet de tots colors, però amb Kan i Kúdia sempre havia estat amorosa i complaent perquè n’havia tingut cura des que eren infants. I com que Kan se l’apreciava cosa de no dir, Sassan aprovà la proposta de Nuzha, pensant que era potser l’única persona de qui el jove mai no sospitaria.

Sassan exposà el plan a Bakun, però ella es mostrà reticent a acceptar fins que va saber la recompensa que se li oferia, llavors claudicà.

—A les vostres ordres —respongué, tot just conèixer la quantitat—. I perquè mori més de pressa, voldria que em proporcionéssiu un punyal que ja hagi tastat la sang.

Sassan li’n va fer portar un d’aquelles característiques. I, aquella mateixa nit, punyal en mà i rumiant quina una se n’empescaria, Bakun va fer una visita a Kan, que encara era despert esperant Kúdia.

—Els dies de la trista separació se t’acaben —va fer, tota alegre.

—Avui Kúdia triga molt, que en sabeu alguna cosa?

—No t’hi amoïnis, que no ha deixat d’estimar-te. Mentrestant, si vols, et puc distreure amb alguna de les històries que sé.

—Que bé! Conta-me’n una que m’alegri el cor.

I Bakun, que d’anècdotes en sabia a balquena i no perdia mai el seu enginy per empescar-se’n de noves, començà la narració, amb el punyal ben dissimulat a la falda:

—T’explicaré la història més engrescadora que conec, escolta:

Temps era temps, vivia un home faldiller que dilapidà tota la seva fortuna en dones. Tant era així que havia de pidolar pels carrers per poder-se posar un mos a la boca. Com que fins i tot anava descalç, un dia, a mercat, se li va clavar un clau al dit gros del peu i li va fer una bona ferida per on se li escolava la sang. Se l’eixugà i embenà com bonament va poder i, coixejant, continuà el seu camí fins que va arribar a la porta d’uns banys que li semblaren especialment nets i hi entrà.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…