Nit 33

M’han explicat, majestat —reprengué Xahrazad— que el visir prosseguí:

—El vostre visir, aquell que us penseu que us aprecia tant, va acceptar deu mil dinars per comprar-vos l’esclava més formosa. I ja l’ha comprada, ja! Però no per a vós, sinó per al seu fill! Es deu pensar que se la mereix més ell que no pas vós! I em sembla molt que aquell jovenet ja l’ha desponcellada i se l’ha feta seva». Òbviament, el rei no el creurà; però ell, que és molt astut, obtindrà el permís per escorcollar casa nostra i la trobaran. Anís Aljalís, davant del rei, no podrà negar res, i aleshores Almuín ben Sauí aprofitarà l’avinentesa per fer-li veure que és un bon conseller i més digne de confiança que no pas jo. Això em farà caure de l’escambell i perdré l’estima del rei. Quina vergonya! Quin deshonor!

—Si no ho diem, no ho sabrà ningú; ha passat en la intimitat —el tranquil·litzà l’esposa—. Deixa-ho a la voluntat de Déu…

El visir, si més no de cara enfora, semblà apaivagar-se.

Pel que fa a Alí Nuraddín, tenia tanta por del càstig del seu pare que dormia a les dependències de sa mare, s’aixecava al cant del gall, es passava el dia rondant pels jardins i tornava, d’amagat, a hora foscant. Així va aconseguir escapolir-se del seu pare durant tot un mes. Fins que un dia, la mare parlà amb el seu espòs:

—Estimat, que vols perdre esclava i fill? Si això continua així, el noi marxarà.

—I què vols que hi faci?

—Aquest vespre, estigues amatent a la seva arribada. Parles amb ell, feu les paus i li lliures l’esclava, no veus que s’estimen?

Així ho acordaren, però tan bon punt va veure el fill, l’agafà amb tanta ràbia que fins la mare s’adonà de les males intencions que duia.

—Què li vols fer?

—El vull matar.

—Que no em teniu per res? —cridà el fill, amb els ulls plens de llàgrimes.

—Tanoca! Tu sí que no em tens per res! Amb el teu comportament has posat l’honor de la família i la meva vida en perill!

—Pare, escolteu allò que digué el poeta:

En veure que se’n penedia, al visir se li ablaní el cor i el va perdonar. Ja se sap que entre pare i fill la sang no arriba mai al riu.

—Fill meu, si tinguessis més seny bé que te la regalaria!

—Què voleu dir amb això, pare?

—Doncs que te’n preocupis, que la respectis i que no te la venguis.

Alí Nuraddín li ho va prometre i li besà la mà.

Al cap d’un any, si fa no fa, de bona convivència, el malfat es va abatre sobre Alfadl ben Khakan. Un dia que sortia dels banys tot suat, agafà un cop d’aire que l’obligà a fer llit. El que semblava una caiguda sense importància esdevingué una llarga malaltia que li arrabassà les forces, i en veure’s tan feble i preveient el desenllaç fatal, reclamà la presència d’Alí Nuraddín.

—Fill meu, del destí no ens en podem escapar; aquesta vida és efímera i tard o d’hora hem de morir. Escolta bé el que et diré, són les meves darreres voluntats: sigues temorós de Déu, conseqüent amb els teus actes i, sobretot, porta’t bé amb Anís Aljalís.

I encara va tenir esma de recitar:

—Animeu-vos, pare, no ens deixeu —va fer Alí Nuraddín agafant-li la mà i posant-la dins les seves—. Tothom, fins els predicadors a les mesquites, resa perquè us restabliu i pugueu tornar a ocupar el càrrec.

—Déu (Alabat sia!) em crida a la seva vora.

I, dit això, recità les dues frases de la professió de fe i exhalà el darrer sospir. La notícia s’esbombà ràpidament i una gernació acudí a palau. Tothom, i el rei el primer, plorà aquella irreparable pèrdua. Alí Nuraddín disposà l’enterrament, al qual assistiren tots els emirs, visirs i dignataris del regne, inclús Almuín ben Sauí. Quan el seguici fúnebre sortia de la casa, algú recità:

Alí Nuraddín, per devoció a la memòria del seu benamat pare, trencà tota relació social. Només rebia visites, i molt de tant en tant, d’amics del difunt. Així l’aconsellava un d’ells:

—Senyor, no en trèieu res, de recloure-vos a casa. Ja comença a ser hora que torneu a fer la vida normal. Al vostre pare li sabria molt greu veure-us així.

Mal que no li fou gens fàcil de refer-se’n, de llavors ençà, i a poc a poc, començà a organitzar tertúlies, que, en el transcurs del temps, es convertiren en una pràctica habitual. A més a més, s’acostumà a fer obsequis a dojo. El seu administrador, atent a la gran quantitat de despeses, l’advertí:

—Senyor Alí Nuraddín, no sabeu que aquell que regala sense mida no té mai res? Les grans despeses i les generoses donacions aviat exhaureixen les riqueses. Això ho expressen molt bé els versos del poeta:

Alí Nuraddín va replicar amb un somriure entremaliat:

—Tot això per una orella m’entra i per l’altra em surt. Jo només demano que no m’atabalis amb el sopar si encara tinc menjar per dinar. Escolta el poeta:

I, fent cas omís de l’advertència, continuà fent les coses amb la màniga ampla: cada vegada que un dels seus convidats li comentava que això o allò era tant i tant bonic, encara que fos una casa o una propietat, ell la hi regalava. No en feia pagar res, d’oferir bons àpats, a qualsevol hora del dia, a amics i coneguts. En un d’aquests convits, Anís Aljalís, que s’ho veia venir, cantà:

Mentrestant, trucaren a la porta. Alí Nuraddín s’aixecà a obrir i un dels convidats, sense que ell se n’adonés, el seguí. Tornava a ser l’administrador.

—Què hi ha de nou?

—Senyor, ha passat allò que temia que passés.

—Què vols dir?

—Mireu… aquí teniu el llibre de comptes: ja no teniu ni cinc. Heu acabat tots els cabals.

Alí Nuraddín va acotar el cap i, resignat, digué:

—Què hi farem! Lloat sia Déu!

El convidat que l’havia seguit ho va sentir tot i ho comunicà amb diligència als companys. Quan Alí Nuraddín, amb cara de circumstàncies, es reincorporà a la reunió, un dels contertulians s’alçà:

—Senyor, si m’ho permeteu, me n’aniré.

—Tan d’hora? Com és, això?

—És que la meva esposa és a punt de tenir una criatura i vull ser a la seva vora.

Tot seguit se n’aixecà un altre:

—Senyor Nuraddín, jo també me n’hauria d’anar. El meu germà circumcida el seu fill.

I així tots, un darrera l’altre, marxaren.

—Anís Aljalís, te n’adones, de la gravetat de la nostra situació? —comentà, després d’explicar-li el que havia dit l’administrador.

—Ja fa dies que te’n volia parlar. En realitat, no havia gosat perquè cada volta que volia encetar el tema, recordava el que havies recitat:

—Anís Aljalís, tu saps que mai no he negat un favor a cap dels meus amics, ara no crec pas que em deixin a l’estacada. Ara mateix me’n vaig a demanar-los ajuda. Amb tots els diners que ens donaran, podrem obrir un negoci i jo en portaré les regnes.

—No hi confiïs gaire…

Per aquelles casualitats de la vida, els seus deu amics vivien al mateix carreró. Trucà a la primera porta i immediatament va sortir una esclava:

—Qui sou?

—Digues al teu amo que un servidor, Alí Nuraddín, ha vingut a demanar-li ajut.

De la porta estant va sentir com el seu amic deia a l’esclava: «Digues-li que no hi sóc!». I pensà: «Aquest galifardeu es vol desempallegar de mi, espero que els altres no facin el mateix». Així doncs, continuà fins a la segona porta i repetí el mateix d’abans; com que aquell segon amic també se l’espolsà de sobre, recità aquests versos:

Va anar passant de porta en porta sense que cap dels que abans es deien amics seus li fes el més mínim cas ni l’ajudés, i pensà: «Com és possible que no n’hi hagi ni un que s’ofereixi a ajudar-me?». Tornant cap a casa, recitava:

—Que no t’ho havia dit jo, que no n’esperessis res? —li recordà Anís Aljalís en veure’l arribar amb les mans buides.

—Renoi! No n’hi ha hagut cap que s’hagi dignat ni a sortir a la porta —es lamentà.

—No t’amoïnis; de moment, podem anar venent els estris de casa.

Al cap de poc, ja no els quedava res ni per empenyorar.

—I ara què farem?

—Doncs em sembla que ara m’hauries de portar al mercat i vendre’m —proposà Anís Aljalís—. Així recuperaries una bona part dels deu mil dinars que, com tu saps, el teu pare va pagar per mi; i si Déu vol, ja ens tornarem a trobar.

—De cap manera! Jo no podria viure sense tu ni un sol instant. Com goses demanar-me una cosa semblant?

—En un cas d’extrema necessitat, com aquest, s’ha de fer feix de tota llenya. Ja ho digué el poeta:

Amb els ulls negats de llàgrimes i no cal dir que ben a contracor, la lliurà al subhastador.

—La deixo a les vostres mans. Compte a qui la veneu.

—Senyor Alí Nuraddín, no patiu, jo em conec bé l’ofici. Caram! Que no és Anís Aljalís, l’esclava que em va comprar el vostre pare per deu mil dinars?

—Exacte —confirmà ell.

I, abans de deixar-la-hi definitivament, recità:

El subhastador esperà que el mercat s’animés. I, quan era ple com un ou, amb marxants que duien esclaves de totes les races —turques, bizantines, circassianes, georgianes i etiòpiques—, es posà dempeus.

—Senyors marxants, senyors potentats, no totes les coses rodones són nous, ni totes les allargades són plàtans, ni totes les vermelles són carn, ni totes les blanques són greix, ni totes les rogenques són vi, ni totes les coses marrons són dàtils. Però sí us puc dir que aquí tinc una perla única que els diners no podran arribar a pagar mai. Mireu-la! Quin és el preu de sortida que n’oferiu?

—Quatre mil cinc-cents dinars! —cridà un.

Però vet aquí que el visir Almuín ben Sauí també hi era. Quan va veure Alí Nuraddín pensà: «Què hi fa aquest, aquí, si no té ni cinc per comprar una esclava?». Després de sotjar una estona, enmig de tot aquell Cafarnaüm, arribà a una altra conclusió: «Ah, ara ho entenc! Això és que ha vingut a vendre’s l’esclava, no a comprar-ne cap. Si això és cert, com me n’alegraré!». Obrint-se pas entre la munió de gent, arribà al lloc on hi havia el subhastador amb Anís Aljalís. No cal dir que la bellesa de la noia el captivà.

—Aquesta esclava serà per a mi! Quant ha dit el major oferent? —preguntà, amb to de pocs amics, com sempre.

—Quatre mil cinc-cents dinars —respongué, tímidament, el subhastador.

Regnà un llarg silenci. Ningú no féu cap altra oferta. Tots sabien quin peu calçava aquell visir i no gosaren afegir ni un cèntim més. Almuín ben Sauí es va mirar el subhastador despectivament i l’increpà:

—Per què et quedes aquí aturat? Vés-te’n! L’esclava és meva per quatre mil dinars i els cinc-cents seran la teva comissió.

El subhastador se n’anà corrents a veure Alí Nuraddín.

—Senyor, em sembla que de l’esclava no en traureu res!

—Com és això?

—Mireu… hem començat la subhasta amb quatre mil cinc-cents dinars. Però a l’acte ha aparegut aquest malentranyat d’Almuín ben Sauí i quan l’ha vista l’ha volguda per a ell. No crec pas que sàpiga que l’esclava és vostra, i si us paga podreu donar gràcies a Déu. Jo sé que us la pot jugar, segurament us farà un document perquè us la paguin els seus administradors, però després els enviarà l’ordre que no us donin res. Cada vegada que els ho reclameu us diran que ja us pagaran l’endemà i us faran passar amb raons una bona colla de dies. Quan estiguin cansats de les vostres queixes us diran que els ensenyeu el document acreditatiu, l’estriparan i els diners hauran volat.

—I què hi puc fer, doncs? —preguntà Alí Nuraddín.

—Si teniu confiança en mi i feu allò que us diré, tot sortirà bé. Mireu, quan jo sigui a la tarima em preneu l’esclava de les mans, li doneu una bona plantofada i li dieu que això de baixar-la al mercat per subhastar-la públicament ja ha vist que anava de debò. Si ho feu així, ell i tota la gent es pensaran que només la volíeu escarmentar. Ve-t’ho aquí.

—És una bona idea.

El subhastador agafà l’esclava per la mà i s’adreçà al visir Almuín ben Sauí:

—Senyor, el seu amo és aquí.

Alí Nuraddín s’acostà al subhastador, aferrà l’esclava i li donà un bon mastegot, tot escridassant-la:

—Au, passa, infeliç! Vejam si això et serveix d’escarment. Tira cap a casa! I no em tornis a desobeir. Tots els estris de casa valen més que tu!

Almuín ben Sauí alçà el braç provocadorament i s’encarà amb Alí Nuraddín:

—Ai, beneit! Vols dir que encara te’n queda algun per vendre?

—Vosaltres sou testimonis que aquest infame m’ha amenaçat —digué Alí Nuraddín, buscant el suport dels marxants, que se’l miraven amb l’ai al cor.

Almuín ben Sauí, per la seva banda, afirmà:

—Us ben asseguro que si no fos per vosaltres, el mataria.

—Cap de nosaltres no s’hi ficarà —asseguraren tots els presents com una sola veu.

Alí Nuraddín, ple d’ira i amb totes les seves forces, va empènyer Almuín ben Sauí, el va fer caure enmig d’un fanguer, se li abraonà i no parà de bufetejar-lo fins que la sang dels llavis, que li brollava a raig fet, li xopà tota la barba.

Els deu esclaus que acompanyaven el visir, en veure el seu amo en aquell estat, empunyaren les espases amb la intenció d’intervenir. La gent, però, s’hi interposà.

—Aquest és un visir, i l’altre és un fill de visir, qui sap si després es reconciliaran i aleshores els tindreu tots dos en contra. Més val que no us hi emboliqueu…!

Quan Alí Nuraddín va tenir el visir ben estomacat, agafà Anís Aljalís i se n’anà cap a casa. El vestit blanc d’Almuín ben Sauí s’havia empastifat de fang, de sang i de pols. Fet una llàstima, es posà una estopa al coll, agafà dos trossos d’espart i, brut com anava, es dirigí a palau.

—Majestat, això és una injustícia! —es queixava, de lluny estant. M’han maltractat a posta.

El rei, a primer cop de vista, no el va reconèixer, però en tenir-lo més a prop s’adonà que era el visir Almuín ben Sauí.

—Qui t’ho ha fet, això?

Ell, somiquejant, recità aquests versos:

—Senyor, tothom que us aprecia i us serveix ha de suportar aquestes tribulacions?

—Però qui t’ho ha fet, això? —insistí el rei.

—Majestat, si m’ho permeteu, començaré pel principi. Resulta que avui he anat al mercat de les esclaves a comprar una cuinera. Hi he donat un cop d’ull i he vist una bellesa sense comparació. «Aquesta faria goig al rei», he pensat; i, amb la intenció de comprar-vos-la, m’he atansat al subhastador. Mentre fèiem els tractes, s’ha presentat l’amo de la noia, que, amb gran sorpresa per part meva, he vist que era Alí Nuraddín ben Khakan. Vet aquí l’embolic: quan m’ha reconegut, ha dit que, abans de vendre-me-la a mi, la donaria a jueus i cristians. Jo m’he quedat parat, més que més perquè no era pas per a mi, sinó per a vós; però mala cosa he dit!, només sentir el vostre nom, se m’ha abraonat i m’ha deixat en aquest estat. Davant d’aquesta reacció, he lligat caps. He recordat que, temps ha, vós vàreu encarregar al seu pare la compra d’una esclava i, que jo sàpiga, d’ella no se n’ha sentit a parlar mai més. I encara us diré més, sé de bona font que està més pelat que un jonc. Des que morí el seu pare, no ha fet res de bo, només balafiar-ho tot! En veure’s amb el dogal al coll, es devia voler vendre l’esclava. Doneu per segur que és la que vós vàreu pagar de la vostra butxaca.

Havent dit això, es va deixar caure a terra fent-se el ploricó. El rei, traient foc pels queixals, s’adreçà als esbirros i els va fer formar empunyant les armes.

—Aneu immediatament a casa de Ben Khakan, saquegeu-la, destruïu-la i porteu-me’ls tots dos, ell i l’esclava, emmanillats. I si calgués, els arrossegueu fins aquí.

—A les vostres ordres —respongueren.

D’entre els palafreners reials que sentiren les contundents ordres del rei, n’hi havia un, anomenat Alamaddín Sinjar, que havia estat al servei d’Alfadl ben Khakan, pare d’Alí Nuraddín, i encara en conservava un grat record. Conscient que la vida de Nuraddín corria perill, muntà el seu cavall i se n’anà a advertir-lo.

—Alamaddín, què passa? —preguntà Nuraddín.

—Senyor, Almuín ben Sauí us ha parat una trampa; si us enxampa, us matarà. En aquests moments, quaranta esbirros del rei, vénen de dret cap aquí. Si voleu salvar la vostra vida i la de l’esclava, fugiu immediatament. Recordeu les paraules del poeta:

Sinjar li va donar uns quants dinars, quaranta, exactament.

—Senyor, accepteu-los, és tot el que tinc.

Nuraddín i Anís Aljalís sortiren immediatament de la ciutat i, amb l’empara de Déu, arribaren a la vora del riu. Allà hi havia una embarcació a punt de salpar; l’arraix, dempeus enmig de la coberta, deia:

—Si algú necessita fer alguna cosa més, acomiadar-se d’algú o bé proveir-se d’aliments, que ho faci de pressa perquè salpem.

—Ja ho tenim tot —contestaren.

—Doncs, som-hi! —digué l’arraix als seus homes—. Lleveu àncores! Hisseu la vela!

—Arraix, cap on aneu? —preguntà Nuraddín.

—Riu amunt, cap a Bagdad.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…