Nit 415
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Amr ben Massada continuà:
—Hamid Attauil Attussí el va rebre cordialment, el va convidar a seure a taula i va fer acudir cantors i tocadors de tota mena d’instruments musicals, des de llaüts fins a flautes. Però quan els presentaren les carns, Almamun arrufà el nas: no n’hi havia de ploma. Era sabut de tothom que el califa només menjava carn de ploma.
—Perdoneu, majestat, però com que heu vingut sense avisar… —es disculpà Hamid, atorrollat.
Aleshores, Abú Issa, al qual molt li tardava d’arribar al palau d’Alí ben Hixam, va acostar-se al califa i a cau d’orella li digué:
—No li tingueu en compte, penseu que hem vingut inesperadament. El millor serà que anem a visitar Alí ben Hixam, de segur que us servirà la més exquisida carn de ploma.
—Molt bé, queda oblidat —sentencià Almamun.
I seguidament es dirigiren al palau d’Alí ben Hixam.
Alí ben Hixam els va donar una calorosa benvinguda i els conduí cap a l’ala de palau on hi havia el saló. Era un saló espaiós i decorat amb molt luxe, amb el terra, les parets i el trespol de marbre. El terra era cobert d’estores del Sind i de catifes de Bàssora que anaven d’una punta a l’altra; de les parets en penjaven rics domassos; i al trespol hi lluïen figures gregues damasquinades en or. El califa es quedà amb la boca oberta en contemplar-ho. Tan sols les paraules d’Alí ben Hixam convidant-lo a taula el feren retornar a aquest món. Així que s’hagueren assegut, una corrua de criats vestits elegantment amb tela alexandrina brocada d’or i perfumats amb aigua de roses almescada, portaren safates i més safates de pollastres, aus de totes menes, fregitel·les i d’altres viandes fredes. L’amfitrió també els oferí un vi afruitat i molt aromàtic que els serviren en copes de peu de plata i cos de cristall, rivetat d’or.
Després d’haver paladejat tot aquell bé de Déu, Almamun es mirà Alí ben Hixam.
—Exquisit! —va dir—, del tot exquisit, però hi falta una cosa, o més ben dit, dues.
—Dues, majestat? —va fer Alí, temorós d’haver comès alguna errada irreparable.
—Sí, dues. Una, cançons que alegrin la sobretaula; i l’altra, més vi d’aquest tan fabulós per tal d’escoltar-les millor.
Els trets de la cara d’Alí ben Hixam es van assuaujar i als seus llavis hi despuntà un somrís.
—Res no em plauria més —va dir.
I demanà més vi i que fessin entrar les cantores. De seguida entraren deu criats duent deu setials daurats que arrengleraren davant dels invitats. A continuació passaren les cantores: deu donzelles que si l’una era bella, l’altra encara ho era més. Totes vestien túnica de brocat negre i lluïen diadema, d’or i fina pedreria, al cap.
Almamun es fixà en una d’elles.
—Com et dius? —va preguntar-li.
—Em dic Saijah, majestat, per servir-vos.
I es posà dempeus.
—Bonic nom, bonic de debò! Saijah, fes-nos l’honor i canta’ns alguna cosa.
Ella va fer una lleu inclinació i entonà aquest vers:
Temorós m’he acostat, ben d’amagat,
com aquell que ha trobat dos fers lleons:
duent l’espasa de la humilitat
i amb el cor tímid i també ardorós,
mirant de no ser vist pels enemics.
He vist així la noia que recela
igual que hauria fet una gasela
en veure que ha perdut un dels petits.
—Excel·lent, noia, excel·lent! —va aplaudir Almamun—. De qui és aquest poema?
—El poema d’Amr ben Madi Karib Azzubaidi i la música de Mabad, majestat.
Alí ben Hixam, joiós que la intervenció de la cantora hagués meravellat el califa, va fer omplir les copes i n’assenyalà una altra.
—Sisplau, Thabia, sorprèn-nos —va dir.
La noia es va alçar i la seva perfecta figura va resplendir.
—Us cantaré un poema de Jarir i musicat pel mestre Suraig —va anunciar, educadament.
I, seguidament, va agafar el to i començà:
Són com hurís nobles i lliures,
mes no han de patir pas per viure
car a la Meca no és permès
de caçar les seves gaseles.
Adúlteres poden semblar
per l’ús de paraules meloses,
però l’Islam no permetrà
que mai es tornin pecadores.
—Excel·lent, noia, excel·lent! —exclamà el califa.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…