Nit 181
M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que, mirat sense partidisme, els dos joves per igual eren les dues persones més sublims que mai s’hagin vist a la Terra. El més curiós és que s’assemblaven com germans, gairebé bessons, i, contemplats d’aquella faisó, l’un al costat de l’altra, duien a la memòria aquests versos:
Cor meu, no t’enamoris
només d’un sol amor,
perquè potser seràs
vexat i humiliat.
Estima els que són bells
i aquells que són gentils:
si algú s’allunya altiu,
que un altre estigui a tret.
Dahnaix i Maimuna restaren, tanmateix, absorts llarga estona, guaitant alternativament l’un i l’altra amb ulls escrutadors. Finalment, es decidiren a obrir boca i sortiren a fora per tal de no despertar-los amb la remor de les veus.
—Bé, jo diria que ha quedat clar —aventurà Dahnaix empassat-se la saliva—: dins del gènere humà, són dos prodigis de la naturalesa, però Budur és lleugerament més bonica.
—Què? Que ets cec, cap de meló? —s’enfurismà Maimuna—. El que ha quedat clar és tot el contrari: ell és el més agraciat de tots dos. I, fixa’t on arriba la seva perfecció única, que només ell és capaç d’inspirar-me un poema com aquest:
Pel teu amor, esvelta rama,
rebo de tu tan sols menyspreu
i dels llenguts la mala fama.
De la bellesa n’ets la seu
i amb la pupil·la alcofollada
em pintes de negre l’arreu.
I també amb la punyent mirada
em fibles el cor amb l’embat
de la teva daga esmolada.
La passió és un llast pesant
que a qui no aguanta ni camisa
carregues sense pietat.
El sentiment per tu és divisa
d’amor sincer i natural
i no un recurs que s’improvisa.
Si fos cosa artificial,
poc tindria el cos remagrit
pel teu cossatge angelical.
Sublim, perfecte o exquisit!,
pel teu encant no hi ha adjectiu
i amb cap més nom pot ser descrit.
«Qui és el galant atractiu?»,
pregunten els censors gelosos;
però la bellesa no es diu!
Ai, cors dels acerbs envejosos!,
apreneu del seu cos subtil
i no us mostreu ambiciosos.
Príncep d’adorable perfil,
em barra el pas un zelador
i et custodia injust edil.
Mentí amb inconscient candor
qui del ceptre de la bellesa
va fer a Josep posseïdor.
Quants Joseps de beutat palesa
caldrien, doncs, per igualar
el teu grau de delicadesa?
Podria als genis espantar,
però com la fulla tremolo
si prop de tu m’he de trobar.
I al meu temor l’orgull immolo:
t’estic a prop de lluny estant,
un frec ben lleu i ja m’envolo.
Foscos cabells, front radiant,
ulls com d’hurí, rostre esplendent,
en simple pols m’aneu tornant!
—Què t’ha semblat això? —finalitzà, triomfant, Maimuna—. Vejam si la teva Budur és capaç d’inspirar-te una composició semblant…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…