Nit 319
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la ciutat en pes dispensà una benvinguda triomfal al nou i gallard alcaid. Escortada per la guàrdia palatina i una comitiva de càrrecs de l’administració, Zumurrud travessà el llindar del palau de governació.
«No tinc altra sortida, de moment, que seguir amb aquesta farsa», resolgué l’antiga esclava, «si Déu vol, com a alcaid, podré organitzar el retrobament amb Ali».
Zumurrud, convertida en alcaid, inicià amb bon peu el govern que li havia caigut en sort i prengué una sèrie de decisions, justes i generoses, que de seguida la van fer popular entre l’exèrcit, els funcionaris i el poble. Entre altres coses, ordenà que part del tresor governamental fos lliurat als oficials i als soldats, i decretà l’amnistia general i l’abolició de bona part dels impostos.
Respecte a l’harem, per evitar que no es descobrís la seva condició femenina, es declarà practicant de l’abstinència sexual i amant de la solitud, la meditació i el recolliment; assignà sous i habitacions individuals a les concubines i únicament conservà dos joves eunucs al seu servei personal. Així es guanyà la simpatia de les esclaves i l’admiració dels súbdits.
Tot i així, de nits, en la solitud de la cambra, recordava el seu estimat Alí, vessava llàgrimes d’enyorament i, en ocasions, recitava composicions com aquesta:
Em dolc i em planyo pel frustrat amor,
el plor constant i ardent infla els meus ulls;
el temps no fa sinó augmentar el dolor.
És un cruel amant la solitud!
Un any sencer va passar sense notícies d’Alí i un dia, rumiant què podia fer per atraure visitants a la vila, amb l’esperança que el destí hi conduís el seu estimat, se li va ocórrer una idea. Ordenà que just davant de palau, on hi havia una enorme esplanada d’una parasangrea d’extensió, hi construïssin un immens pavelló que hi fes joc en proporcions i, un cop acabat, disposà que hi paressin taules i hi portessin cadires per organitzar un gran banquet. A l’àpat hi convidà tots els funcionaris de l’administració, amb les respectives famílies i amics. Aquella fou una ocasió molt celebrada per la munió de gent que hi acudí i, al final del banquet, Zumurrud manà que es fes públic el següent pregó: «A partir del mes que ve, el primer dia de cada mes serà festa oficial i tots els ciutadans lliures seran convidats a compartir la taula amb l’honorable alcaid, a aquest mateix pavelló de davant de palau. Igualment, els passants i visitants que en l’esmentat dia es trobin entre nosaltres com a hostes, hi seran també convidats».
—Enlloc s’ha vist un governant que estimés tant el poble —fou el comentari unànim dels súbdits en tenir coneixement de la disposició.
I d’aquesta manera, el banquet popular de l’alcaid a primer de mes es convertí en un costum de la ciutat.
El primer dia del mes del segon any en què tenia lloc l’avinentesa, es va fer el pregó habitual a primera hora del matí i, al migdia, el pavelló ja bullia de ciutadans que acudien a compartir la taula de l’alcaid i a desitjar-li llarga vida.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…