Nit 724

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que la jaia prosseguí:

—Que no sabeu com és la gent? Sempre fa safareig. Segur que dirien que la princesa Haiatannufús s’havia passat deu dies amb els mercaders, fins que se n’havien atipat i aleshores per despit els ha fet penjar. Penseu, senyora, que l’honra és com la llet, una engruna de pols l’embruta; i com el vidre, quan es trenca ja no es pot ajuntar. Per tant, no en trauríeu cap profit d’informar-ne el vostre pare, ans al contrari. Si em voleu creure, no en digueu res a ningú i, si no, feu el que vulgueu.

Haiatannufús hi reflexionà uns moments i arribà a la conclusió que la jaia tenia tota la raó.

—Heu de comprendre que m’havia exaltat —explicà.

—Déu (Alabat sia!) us recompensarà el fet de mantenir el secret, senyora. Ara bé, davant de la insolència del mercader no podeu mantenir la boca tancada, crec que li heu d’escriure dient-li que heu estat a punt de demanar al rei que us crucifiqués. Cal parlar-li amb severitat, és l’única manera de fer-lo desistir del seu menyspreable propòsit.

—Voleu dir? Ja no sé què pensar —va fer Haiatannufús, escèptica.

—Sí que donarà resultat, sí —insistí la jaia—. Ja me n’ocuparé jo.

I Haiatannufús demanà ploma i paper i va escriure:

—I, sobretot, digueu-li que vagi amb compte. La seva vida està en perill —va dir Haiatannufús a la vella mentre li lliurava el paper.

Ardaixir va llegir el missatge ansiós, i, brandant el cap, exclamà:

—Déu ens creà i Déu se’ns quedarà! Què puc fer? És com picar ferro fred, la paciència se m’acaba.

—No perdis l’esperança. Que no saps que Déu estreny però no ofega? —li va dir la jaia—. Tu has de continuar expressant-li els teus sentiments; un moment o altre jo t’asseguro que la vostra unió es farà realitat.

I Ardaixir va escriure:

Sense fer cap comentari, lliurà el missatge, juntament amb una bossa de quatre-cents dinars a la vella.

—On aneu amb aquest paper? —es queixà Haiatannufús, decidida a no agafar-lo—. Que no li heu deixat les coses clares tal com hem quedat?

—Sí, però aquesta és la seva resposta. Aquest maleït mercader sembla que allà on fica la banya… —va fer la jaia, allargant-li el full.

I Haiatannufús va llegir el missatge.

—Aquest és l’efecte que han fet les vostres paraules? —cridà.

—Senyora, que no us diu que se’n penedeix i us demana disculpes per tot el que ha passat?

—No, encara insisteix —va fer Haiatannufús, que no sospitava ni de bon tros el doble joc de la vella.

—Doncs torneu-li resposta i us asseguro que sentireu a parlar del que li passarà.

—Prou! No vull escriure més ni vull cap més resposta! —va fer Haiatannufús, amb rotunditat.

—Per tal que pugui acabar-li de tallar totes les esperances, li heu d’escriure.

—No, feu-ho de paraula tan sols.

Tanmateix, la vella, tretze són tretze, insistí i insistí fins que Haiatannufús no va tenir més remei que lliurar-li un altre missatge:

L’havia escrit tant de mala gana, però, que el va llençar, amb ràbia, a terra. La jaia el recollí i va córrer a portar-lo a Ardaixir, que ja començava a tenir coll avall que, amb aquella poca pietat que li mostrava, mai no la podria aconseguir. De manera que decidí encomanar-se a Déu i escriure aquesta contesta:

La paga corresponent al cinquè missatge fou de cinc-cents dinars. Aquesta vegada, però, Haiatannufús no acabà ni de llegir el full, el llençà a terra enfurida i adreçà mots durs a la vella:

—Ara ho veig clar! A aquest desgraciat de mercader li heu arrencat una bona quantitat de diners amb l’excusa de les cartes. I, a mi, m’heu entabanat amb les vostres falses paraules, assegurant que intentaríeu allunyar-lo de mi, quan el que en realitat heu fet ha estat establir aquesta correspondència sense sentit entre nosaltres. M’heu ultratjat, vella podrida! —i cridà els servents i els ordenà—: Preneu-la!

Uns forçuts homes la reduïren i l’estovaren. La jaia, inconscient i amb tot el cos sagnant, fou arrossegada per unes esclaves fins a una cambra aïllada i allà fou abandonada. Haiatannufús ordenà a una donzella que s’encarregués d’atendre-la. Quan recuperà els sentits, la jove li va fer saber les intencions de Haiatannufús.

—La senyora ha dit que no us vol veure mai més a palau —va dir a la jaia—. Si, per alguna circumstància, hi entréssiu, no en sortiríeu viva.

I tot seguit la posaren en un gàbia i manaren a un camàlic que la portés a casa seva. Per ordre de Haiatannufús, un metge la va visitar regularment una llarga temporada fins que va estar gairebé recuperada del tot.

Però així que es va veure amb prou forces, la jaia muntà una atzembla i se’n va anar a veure Ardaixir. El pobre estava desesperat, més que més per la manca de notícies de la jaia durant tot aquell temps.

Ella li contà la reacció de Haiatannufús i com li havia fet pagar la seva intercessió.

—Però, digueu-me, per quin motiu exactament odia els homes d’aquesta manera? —preguntà Ardaixir, que no se’n sabia avenir del que li acabava de contar la vella.

—Heu de saber que la princesa, a palau, disposa d’un preciós jardí per on passeja de tant en tant, sobretot a l’època de la fruita. Tot començà arran d’un somni —narrà la jaia—, en el qual ella baixava al jardí i hi veia un caçador que parava la llosa; com a esquer hi posava grans de blat i, convenientment amagat, esperava enxampar els pardals afamats que s’aplegaven al voltant. Una de les vegades, juntament amb els ocells s’hi atansaren una parella de coloms, mascle i femella, i vet aquí que la llosa atrapà el colom per la pota. Abans, però, que el caçador se n’adonés, la coloma, en comptes de fugir com havien fet els altres pardals esfereïts, acudí en ajut del colom i, amb gran desfici, picotejà el terra fins a alliberar-lo. El caçador, en veure que el seu intent havia fracassat, parà de nou la llosa. Al cap de poc, una altra munió d’ocells, inclosos el colom i la coloma, tornaren a voletejar a l’entorn de la trampa. La mala fortuna va voler que, aquesta vegada, hi quedés atrapada la coloma. Tots els ocells fugiren, fins i tot el colom, que abandonà a la seva sort la coloma. Llavors el caçador la degollava. Aquella actitud del colom, a Haiatannufús la va convèncer que els homes no les tenen per a res, les dones. I, en canvi, les dones sempre els ajuden a ells quan passen per alguna dificultat. Des d’aleshores ençà, la princesa té la certesa que tots els homes es comporten com aquell colom i no permet que cap se li atansi.

—I surt mai al carrer, la princesa? —preguntà Ardaixir.

—No, tan sols es passeja pel seu jardí. I ara que ho dieu, només falta un mes per l’època de la fruita. Crec que el més adient fóra que, a partir d’avui mateix, us arribéssiu al jardí i parléssiu amb el jardiner que se n’ocupa. Convé que us feu amics. Així, el dia que ella hagi de sortir a passejar —jo ja us avisaré un parell de dies abans— el jardiner us hi deixarà entrar. És l’única manera d’aconseguir-ho, car el jardí està zelosament guardat perquè dóna al serrall on viu la princesa.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…