Nit 718

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el drapaire va demanar a Alí Azzaibak si s’acontentaria amb la seva filla i l’esclava.

—Jo he d’aconseguir Zainab la Tinyeta sigui com sigui —respongué.

En aquestes estaven quan van trucar a la porta.

—Qui hi ha? —va dir l’esclava.

—Sóc Kamar, la filla del jueu. Que és aquí Alí Azzaibak, el d’Egipte?

—I per a què el vols? —va dir la filla del drapaire, i manà a l’esclava que baixés a obrir la porta.

—A què véns, porca? —l’amonestà Alí Azzaibak, tan bon punt entrà a la sala.

Davant la sorpresa de tots els presents, Kamar va fer la professió de fe islàmica.

—M’he convertit a l’Islam —explicà, i va preguntar—: A l’Islam, els homes paguen un dot a les dones o bé són les dones les que han d’aportar-lo?

—Els homes paguen el dot —va dir Alí Azzaibak.

—Doncs jo mateixa em pago el dot que tu m’hauries de donar —li va dir Kamar, i, mostrant una alforja que duia, prosseguí—: Aquí tens el vestit i el bastó, la safata i les cadenes d’or. I a més et faig saber que també et puc oferir el cap del teu enemic i enemic de l’Islam, el meu pare.

Kamar acabava de matar el seu pare. Quan el jueu havia embruixat Alí Azzaibak i l’havia convertit en gos, ella havia tingut un somni en el qual una veu la instava a abraçar l’Islam. I ella, no tan sols ho havia fet a ulls clucs, sinó que havia intentat de convèncer el seu pare que també ho fes. Tanmateix, el jueu s’hi havia negat rotundament i ella l’havia narcotitzat i mort.

Alí Azzaibak, doncs, va agafar els objectes que Kamar li havia dut i va dir al drapaire:

—Demà ens veure’m davant del califa. Em vull casar amb la vostra filla i amb l’esclava —i marxà, content com un gínjol, cap a la caserna.

Pel camí, es va topar un venedor de torró de festuc, que no era altre que Ahmad Al·lakit, el nét de Dalila la Garneua, que anava dient:

—Déu, Altíssim i Grandiós, sap que el mal dels homes només es pot combatre amb enganys! Oè, tasteu aquest exquisit torró de festuc!

I Alí Azzaibak n’agafà un tros i se’l menjà. A l’acte, va caure a terra sense coneixement, car el torró contenia narcòtic. I el jove Ahmad Al·lakit li arrabassà tot el que duia, s’ho posà a la mateixa capsa on tenia el gènere i continuà oferint la seva safata de torró per la ciutat. Tan sols havia fet unes passes, però, quan un cadi —Hassan Xuman disfressat— l’aturà.

—Què voleu, senyor?

—Torró de festuc i confits. Ui, aquests que portes tu no valen res —va fer el fals cadi, en agafar-ne una mica dels que li oferia el jovenet. I es posà la mà a la butxaca i va convidar el torroner—: Mira, tasta aquests. Ja veuràs que ben fets que estan i quin gust tan refinat que tenen!

I Ahmad Al·lakit va caure al llaç. També duien narcòtic. I Hassan Xuman li va prendre tot el que duia, es carregà el jove a l’espatlla i es dirigí a la caserna d’Ahmad Addanf, que era qui havia donat ordre als seus homes de buscar Alí Azzaibak per tota la ciutat, car feia dies que no sabien on parava.

Alí Kitf Aljàmal, que també rondava cercant Alí Azzaibak, es trobà de sobte enmig d’una munió de gent concentrada al voltant d’alguna cosa. S’obrí pas entre la multitud i vet aquí que va veure el seu col·lega estassat a terra i narcotitzat.

—Desperta’t, Alí —va fer, mentre el sacsejava.

—On sóc? —va dir Alí Azzaibak, amb els ulls mig clucs.

—Que no em coneixes? Sóc Alí Kitf Aljàmal. Qui t’ha narcotitzat?

—Un jovenet que venia torró de festuc. Oh, i m’ha pres tot el que duia! On se’n deu haver anat?

—Tira, anem cap a la caserna.

Tan bon punt entraren a la sala principal, Ahmad Addanf li demanà si, finalment, duia el vestit que havia sortit a buscar.

—Sí que el portava, però un jove torroner me l’ha pispat —i explicà com havia anat l’assumpte.

En aquell moment, va sortir Hassan Xuman d’una cambra annexa i li féu idèntica pregunta, a la qual contestà amb la mateixa explicació.

—I també us puc dir que el jueu ha caigut —afegí—. Si sabés on ha anat a parar aquest venedor de torró, el mataria.

—Jo sé on és —va dir Hassan Xuman.

I entrà de nou a la cambra, va fer tornar en si Ahmad Al·lakit i el va fer sortir. El jove, en veure’s davant de tota la colla, cridà esgarrifat:

—On sóc? Qui m’ha agafat?

—Mala negada facis! —l’escridassà Alí Azzaibak, amenaçant-lo amb un ganivet—. Com goses tractar amb ginys i trampes la gent?

—Atura’t, Alí Azzaibak —intervingué Hassan Xuman—. Aquest és el teu nebot!

—Què dius, ara? El meu nebot? —va fer Alí Azzaibak, estranyat.

—Aquest és Ahmad Al·lakit, el fill de la germana de Zainab la Tinyeta.

—I per què ho has fet, Ahmad? —preguntà Alí Azzaibak, tendrament.

—La meva àvia, Dalila la Garneua, m’ho va manar. Em va dir que, segons l’oncle Zuraik, el pescador, aquell egipci que es deia Alí Azzaibak, l’Hidrargir, era tan llest que era capaç d’aconseguir el vestit i de matar el jueu. Jo li vaig dir que el coneixia, car jo mateix li havia indicat la caserna d’Ahmad Addanf. I llavors em va confiar la tasca d’ensarronar-lo i prendre-li el vestit i tot el que portés. Per a tal fi, vaig llogar la roba d’un torroner de festuc per deu dinars i vaig començar a donar tombs per la ciutat fins que el vaig trobar. La resta ja la sabeu.

—Doncs ara ja pots córrer a dir a la teva àvia i a l’oncle Zuraik —l’instà Alí Azzaibak— que demà ens trobarem en presència del califa i allà els lliuraré el dot de Zainab la Tinyeta.

—Caram! No han caigut en sac foradat no, les lliçons apreses! —li comentà Ahmad Addanf, content de veure que, per fi, se n’havia sortit.

L’endemà a primera hora, Alí Azzaibak, acompanyat de tots els col·legues de la caserna, es dirigí, amb el dot per a Zainab la Tinyeta, cap a palau.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…