Nit 932

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Abú Quir, content perquè Abú Sir havia decidit acompanyar-lo, li va dedicar aquest poema:

I s’apressaren a disposar-ho tot per a la marxa: Abú Sir va lliurar les claus de la barberia a l’amo; Abú Quir, és clar, va deixar la tintoreria tal com estava; després prengueren una mica de provisions de boca per al viatge o, més ben dit, tot el que tenien, que era ben poc. Quan ho van tenir tot a punt, van sortir al carrer sense saber cap on anar; uns quants homes que van passar pel seu costat il·lusionats pel viatge que anaven a emprendre els van fer decidir. I es van dirigir cap a l’embarcador.

—Amic Abú Sir —li va dir Abú Quir, pel camí—, d’ara endavant serem més que veïns, serem germans i ens haurem d’ajudar en tot. Per això ens hem de comprometre a complir un pacte: que si un de nosaltres aconsegueix una manera de guanyar-se la vida, mantindrà l’altre i tot el que sobri ho guardarem en una caixa; quan tornem a Alexandria ens ho repartirem a parts iguals. D’acord?

—D’acord.

I per segellar el compromís van recitar la primera sura de l’Alcorà. Quan arribaren a l’embarcador van pujar a un galió que era prest a fer-se a la mar. Amb ells hi viatjaven cent vint homes, més l’arraix i la tripulació. Mentre singlaven, Abú Sir es va adonar que a bord del vaixell no hi havia cap barber i va pensar que aquella circumstància l’afavoriria.

—Abú Quir —va dir—, tenim pocs queviures i el viatge serà llarg, però em sembla que he trobat la manera que no ens falti res. Mira, som al mig de la mar i en aquest galió no hi ha cap barber, o sigui que oferiré els meus serveis i molt serà que no hi hagi ningú que necessiti una afaitada o una tallada de cabells. Que et sembla?

—Per mi endavant i sort —va contestar Abú Quir.

I tot seguit s’estirà i va fer un badall i continuà ajagut. Abú Sir va agafar tots els estris i la palangana, es va col·locar un drap a l’espatlla i va començar a anunciar-se entre els viatgers.

—Ei, mestre —va cridar un—, afaiteu-me.

Abú Sir el va afaitar i el client li va donar mitja lliura.

—Molt agraït, senyor —va dir Abú Sir, fent saltironar la moneda a la mà—, però si em donéssiu una llesca de pa ho arrodoniria. És que viatjo amb un company i anem curts de menjar, sabeu?

L’home li va donar un tros de pa i una mica de formatge i li va omplir la palangana d’aigua dolça. Amb tot allò i l’alegria Abú Sir va córrer a la vora d’Abú Quir.

—Desperta’t, desperta’t —va cridar—, mira que et duc.

I va fer dues parts iguals del pa i del formatge. Abú Quir es va menjar la seva part, gairebé sense obrir els ulls, i es va tornar a adormir. El barber va tornar a agafar els estris, el drap i la palangana i va tornar a recórrer el galió, bo i fent-se notar. Va afaitar a un home per dos trossos de pa i mitja lliura, a un altre per formatge… i així es van anar succeint les afaitades, una rere l’altra. Al capvespre ja havia arreplegat trenta trossos de pa, trenta mitges lliures i formatge, olives i ous. Aleshores el va cridar una veu enrogallada, era l’arraix que demanava els seus serveis. Mentre l’afaitava, Abú Sir va fer el ploricó, posant tot l’èmfasi en les seves misèries i les del seu company.

—Dementre duri el viatge —va sentenciar l’arraix— cada nit esteu convidats, tu i el teu company, a sopar amb mi.

Havent afaitat l’arraix, Abú Sir va córrer a la vora del tintorer.

—Abú Quir, Abú Quir, desperta’t! —va cridar, tot sacsejant-lo—. Mira.

Quan Abú Quir es va haver deixondit i va veure aquell munt de menjar, va preguntar:

—D’on ho has tret, tot això?

—La generositat de Déu és infinita. No —va dir, quan Abú Quir va allargar la mà per començar a menjar—, he afaitat l’arraix i, després de fer una mica el ploricó, ens ha convidat a sopar amb ell cada nit, durant tot el viatge. O sigui que no cal que gastem res d’això.

—Em sap greu, Abú Sir —va dir el tintorer, afectant cara de prunes agres—, però estic marejat i no podré acompanyar-te. Soparé aquí.

—Bé, si és així hi aniré jo sol.

I Abú Sir es va asseure. Abú Quir, el tintorer, va començar a clavar dentegades, ara al pa ara al formatge ara a l’ou, i encara no havia acabat d’engolir una bocada que ja se n’entaforava una altra, semblava un elefant famolenc. Es mirava el menjar que tenia a les mans amb els ulls fora de les conques com si fossin els d’un ogre i quan engolia esbufegava com un brau afamegat davant la palla i les faves.

—Mestre, l’arraix us espera —va dir una veu.

El barber es va girar.

—Com? —va fer, amb la imatge d’Abú Quir endrapant encastada en la nineta de l’ull.

—L’arraix us espera per sopar —va repetir el mariner.

Aleshores Abú Sir es va girar envers Abú Quir i li va dir:

—Véns?

Abú Quir va voler parlar, però com que tenia la boca tota plena no va poder i va fer un moviment negatiu amb el cap.

—Tu mateix —va dir Abú Sir.

I es va aixecar i va marxar, tot seguint el mariner. L’arraix i els comensals ja eren asseguts a taula esperant-los.

—Que veniu sol? —li va preguntar l’arraix.

—Senyor, el meu company us prega que el disculpeu, se sent marejat.

—No és d’estranyar, a molts els passa el mateix —va dir l’arraix—. Però no us amoïneu, ja li passarà. —I, indicant-li el seu lloc, va afegir—: Seieu, si us plau!

Abú Sir ho va fer. La taula era esplèndidament parada: hi havia no menys de vint plats curulls de delicioses menges cuinades amb cura i delicadesa. Tots els comensals es van servir i l’arraix, com a bon amfitrió, va servir a Abú Sir un plat amb una mica de tots i cadascun dels guisats. El sopar va ser tan alegre com abundant. Havent acabat, l’arraix va agafar un plat i l’omplí.

—Té —va dir a Abú Sir, allargant-li el plat—, és per al teu company. Li pots dur mentre esperem el cafè.

Abú Sir, després de donar les gràcies a l’arraix, li va portar el plat a Abú Quir. Quan el barber va veure que Abú Quir gairebé havia engolit tot el pa, el formatge i la resta de menjar que ell havia dut i que encara endrapava àvidament, no es va poder estar d’exclamar:

—Per l’amor de Déu, home! Què fas? Que no veus que el viatge és llarg i ens faran falta provisions? Mira, mira què m’ha donat l’arraix per a tu.

I li va posar el plat davant. Abú Quir, sense mirar-se el seu company i sense deixar de mastegar, va agafar el plat i es va llançar sobre els guisats talment un gos extraviat o una lleona sobre la seva presa, o com s’abat un voltor sobre una coloma o com un home que és a punt de morir de fam i a qui tot d’una li ofereixen aliment. Abú Sir el va deixar fer i se’n va tornar al camarot de l’arraix a prendre cafè. Quan va tornar a la vora d’Abú Quir, va veure que s’havia menjat tot el pa, el formatge, els ous, i també tot el que hi havia al plat de l’arraix, i que ara dormia com un soc.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…