Nit 230
M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que el seu germà Amjad prou l’havia esperat, dues hores ben llargues, fins que els nervis li van fer perdre la paciència i ja no va poder aguantar més. «Me n’hi vaig. Segur que Asad ha passat pel mercat i algú o altre sabrà donar-me’n raó», es va dir. I es dirigí cap a les portes de la ciutat.
A mercat, un amable botiguer el va informar d’on havia anat a parar:
—Ets a la capital de la regió dels majús, noi. Aquí la majoria de gent és pagana, adoren el foc i no el Totpoderós.
—I Banús? Que sabeu a quina distància queden d’aquí les terres de Banús?
—Ui, fill meu! Això és a l’altra part de món! Són mesos de viatge, ja sigui per terra o per mar. Recordo que el seu anterior rei es deia Armanús i ara és un tal Kàmar, un que diuen que és molt estimat pel seu poble perquè és just i bondadós.
Amjad regracià el botiguer i continuà caminant amb el pensament ple de nostàlgia després d’haver sentit esmentar l’avi i el pare. I per més que va preguntar i preguntar, no aconseguí recaptar cap informació del seu germà Asad. Abatut, es comprà una mica d’aliment i s’assegué en una cantonada a menjar, però a penes va poder fer un mos i de seguida tornà a arrossegar els peus pels carrers i carrerons de la vila. Al cap d’una estona de vagarejar, s’aturà davant d’una sastreria, pensarós respecte a l’immediat futur: què fer i cap a on anar?
El sastre, que era un musulmà afable i cordial, es fixà en ell i el convidà a entrar. De seguida, Amjad va agafar confiança a l’home i li explicà com ell i Asad havien arribat a les portes de la ciutat i de quina manera havia perdut el seu germà.
—Em sap greu, però de no res serviria infondre falses il·lusions, i em temo que molt difícilment tornaràs a veure el teu germà —el desencoratjà el sastre—. Aquí hi ha molts pagans i si ha caigut en mans seves…
—Oh, no! Déu nos en guard!
—En Déu hem de confiar, amic. En últim terme, potser Ell disposi que us torneu a trobar.
—Però què puc fer jo, ara? On puc anar?
Al sastre, que era un tros de pa, li va fer una llàstima enorme aquell jove foraster tan desgraciat i aquestes paraules li van sortir de l’ànima:
—Fill, vols quedar-te a casa meva mentrestant? Jo visc sol i on menja un, mengen dos.
—Ho dieu de veritat? Us estaria per sempre més agraït… no sé pas on anar a caure!
I així fou com Amjad s’instal·là a casa del sastre, de primer com a hoste, però després, quan passat un cert temps aprengué l’ofici, com a ajudant de l’amo. Aquell bon home el tractava com un pare.
Una tarda que Amjad havia anat a rentar-se la roba a la platja i després als banys, es topà pel carrer amb una dona que li va cridar l’atenció: esvelta, ben proporcionada i de gràcils moviments. Li venia de cara i quan es creuà amb ell, s’aixecà el vel i li va picar l’ullet. Amjad es quedà clavat a terra, vermell i astorat. La noia, que es veu que no tenia massa vergonya, li dirigí una mirada insinuadora i recità:
T’he vist venir, esvelt donzell,
i he hagut d’apartar la mirada
com si em vingués el sol de cara:
de tots els homes el més bell!
Si, com botí, fos dividida
en cinc parts iguals la bellesa,
de Josep fóra la cinquena,
tota la resta tu tindries.
Ets més formós de dia en dia
i cada esguard és un prodigi.
Qui, veient el teu cos magnífic,
per tu no es sacrificaria?
Aquella suggerent declaració inflamà l’encès desig d’Amjad i li arrabassà totalment la voluntat: s’havia convertit en una joguina en mans d’ella. El noi, però, fent-se un xic de pregar, va contestar:
Oh, quin gran goig quan l’he vista!
En les roses de les galtes
hi ha les puntes de les llances.
Qui farà el gest de collir-les?
Valent soldat, guarda’t d’ella!
És patent en la mirada
que al combat va disposada
aquesta gentil guerrera.
Amb la cara m’intimida,
la implacable seductora,
sublim desafiadora
amb el vel més atractiva.
Igual que el sol que, a ple dia,
rere un núvol no enlluerna,
el vel ens permet de veure-la
sense cremar-nos la vista.
El rusc les abelles guarden:
pregunteu què protegeixen
i els fiblons de què serveixen.
Els exèrcits no m’espanten!
Que cap arma té més força
que una noia pigallosa,
bencossada i ufanosa,
quan els negres ulls ens mostra.
Ella sospirà entendridora i contraatacà:
Ets tu qui s’hi nega, no jo,
l’hora del plaer ha arribat,
jo consenteixo en la unió
i sóc lleial en l’amistat.
Tu fas renéixer tot matí
amb la fulgent llum del teu front;
després anuncies la nit
amb els negres tirabuixons.
La teva imatge resplendent
de prop jo vull idolatrar
i pel teu cos magnificent
deixar-me de bell nou temptar.
No és estrany que em cremi l’entranya
un foc d’anhel i de desig,
perquè és la feina de les flames
abrusar qui adora els seus ídols.
Una altra amb bona planta i seny
potser trobaries de franc,
però si la pressa t’empeny,
aprèn que el preu has d’acceptar.
Amjad es va rendir.
—Véns amb mi o jo vinc amb tu? —li preguntà directament.
I ella, coqueta, es despenjà:
—No saps què diu l’Alcorà, que els homes són superiors a les dones?
Amjad va entendre perfectament l’al·lusió i amb un gest li va indicar que el seguís.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…