Nit 711

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que llavors Alí va agafar el petit pel clatell per tal de prendre-li el dinar. Però no se’n va poder sortir.

—Vés, vés —li va dir, vençut—, ja veig que ets assenyat i valent. Si alguna vegada el califa m’assigna un càrrec de responsabilitat, seràs un dels meus homes.

I l’infant va marxar corrents. Alí Azzaibak, l’Hidrargir, va trucar a la porta de la caserna.

—Aneu a obrir, aquests trucs són la contrasenya del meu benvolgut col·lega Alí Azzaibak, el d’Egipte —va dir Ahmad Addanf als servents.

La trobada fou d’allò més emotiva. Les abraçades i paraules de benvinguda, tant d’Ahmad Addanf com dels seus quaranta esbirros, semblava que no s’acabessin. I, com a mostra de l’afecte que li tenia, Ahmad Addanf l’investí amb les mateixes robes que duien els altres i li digué:

—Quan el califa em confià el càrrec et vaig reservar aquest lloc d’honor.

Seguidament prepararen la gran celebració de benvinguda: menges exquisides i beure a dojo. La festa s’allargà fins a la matinada. Hi arribaren tots ben entrompats. Alí Azzaibak va romandre tres dies a la caserna, car Ahmad Addanf així li ho va aconsellar, quan aquell va mostrar el seu desig de sortir a fer un tomb per la ciutat. «Pensa que això no és pas com El Caire; Bagdad és la seu del califat i la mala herba hi troba terreny ben abonat. Més val que, de moment, no vagaregis, és ple de pillards», li havia dit Ahmad Addanf.

Passats aquelles tres dies, Ahmad Addanf el va voler presentar al califa per tal que li assignés un sou. Però Alí Azzaibak encara semblava no tenir la confiança suficient per a aquella coneixença i li va dir que esperés uns dies més. I es va quedar a la caserna.

Aviat, però, Alí es va cansar de veure les mateixes parets. «He de sortir a fer un tomb per Bagdad, m’he d’esbargir», es va dir. I començà a recórrer atzucacs i atzucacs fins que arribà al bell mig de la soc. Com que tenia una mica de gana entrà en un petit establiment a dinar i quan en sortia, després d’haver-se rentat les mans, va veure un gran seguici format per uns quaranta homes, tots amb lluents espases al cinyell, que precedien una jaia muntada en una mula. Ella, que de seguida s’adonà de la presència d’Alí, duia un elm d’acer amb ornaments daurats i cota de malla. Era Dalila la Garneua, que venia de palau i se’n tornava a l’hostal. Durant tot el trajecte no es va poder treure del cap aquell foraster, el va trobar alt i robust, com Ahmad Addanf, i vestit d’una manera semblant a ell: capa, espasa d’acer al cinyell i es veia valent i agosarat. Tot just arribà a l’hostal cridà la seva filla Zainab la Tinyeta i, sense fer-li cap comentari, es posà a practicar la geomància.

—Sembla que es diu Alí i és d’Egipte. El més corprenedor, però, és que es veu relacionat amb tu i amb mi: la seva sort s’interposarà en el nostre destí.

—De qui parleu? Què us ha empès a consultar l’arena? —preguntà Zainab la Tinyeta, sense entendre res.

—Avui he vist un jove foraster que m’ha recordat Ahmad Addanf. Si s’assabenta que tu vas robar la seva roba i la dels seus esbirros, potser vindrà a l’hostal a fer-nos una mala passada per venjar-se. Posaria les mans al foc que, de moment, s’allotja a la caserna d’Ahmad Addanf.

—Mare, però com us podeu preocupar d’aquesta manera? L’arena no us ha enviat pas cap missatge que faci pensar res de dolent.

I Zainab la Tinyeta, sense fer més cas del neguit de la mare, s’empolainà com una gran dama i sortí a fer un tomb per la ciutat. La gent, en veure-la passar, en quedava bocabadada, i ella, que coneixia molt bé l’admiració que despertava, es rifava de tothom amb comentaris sorneguers de tota mena. I així va recórrer gairebé tots els mercats. De sobte, però, es va trobar davant d’un home idèntic al que li havia descrit la seva mare: era Alí Azzaibak. Ella, com si ho fes sense voler, li va passar a tocar i li donà un copet al braç, alhora que li deia:

—Déu doni llarga vida als qui hi veuen sense mirar!

—Guaita-la, la graciosa! —va fer Alí, sorprès—. A qui pertanys tu?

—A un fanfarró com tu —deixà caure ella.

—Ets casada o soltera?

—Casada.

—On anem? A casa teva o a casa meva? —li proposà sense embuts Alí.

—Sóc filla i esposa de marxants. Estic acostumada a estar a casa sola i mai no havia sortit al carrer —s’empescà Zainab la Tinyeta—. Avui, però, després de fer-me el menjar, m’ha passat la gana i he decidit de fer un tomb. Però quan t’he vist…! Fes-me l’honor de compartir les meves menges, home.

—Una invitació mai no es rebutja —digué ell.

I ella es posà a caminar, seguida d’ell, que es mantenia a una distància prudencial per tal de no aixecar cap sospita. «No sé si està gaire bé de fer això. Sóc foraster a la ciutat i, segons que diuen, qui comet adulteri en terra aliena se’n torna malaurat a la seva. Més val que me n’acomiadi educadament», es deia Alí pel camí. I va fer unes gambades per tal d’atrapar-la, li lliurà un dinar i li digué:

—Té, deixem-ho per un altre dia, entesos?

—I ara! De cap manera! Per Déu que vindràs a casa. Seré amorosa…

Ell, ben a contracor, no va tenir més remei que continuar, i fou conduït a una casa amb una gran portalada tancada i barrada.

—Obre —li va dir Zainab la Tinyeta.

—I la clau?

—S’ha perdut.

—Que no saps que qui força una porta és un delinqüent i el cadi el pot castigar? —argüí ell—. Jo, sense clau, no penso obrir.

Ella, en veure que no el convenceria, s’alçà una mica el vel, moment que ell aprofità per veure-li la cara, i inicià una mena de ritual del qual Alí tan sols n’entengué els noms de la mare de Moisès. Per la seva gran sorpresa, la porta s’obrí a l’acte.

Zainab la Tinyeta el conduí a una gran sala, plena d’espases i d’armes d’acer pertot, i el féu seure. Ella es va treure el vel i també s’assegué a tocar d’ell. «Hauré de complir allò que m’ha estat destinat», es digué Alí, alhora que acostava els seus llavis a la galta de Zainab la Tinyeta.

—L’hora més propícia per a les magarrufes és la nit —va fer ella, àvidament, posant-se la mà a la cara.

I s’alçà a buscar una safata de menjar i una gerra de vi. Havent acabat l’àpat, ella es tornà a aixecar amb l’excusa d’anar a buscar aigua al pou per tal de rentar-se les mans.

—Valga’m Déu! —exclamà ella, mentre abocava aigua al rentamans—. Avui m’havia posat l’anell de safir valorat en cinc-cents dinars del meu marit i, com que em va gran, he intentat d’estrènyer-lo amb cera. No obstant això, quan he fet baixar la galleda, m’ha caigut al pou! Et faria res de girar-te per tal que em pugui despullar i baixar al pou a cercar-lo?

—Ni parlar-ne. Seria una vergonya que haguessis de baixar-hi tu estant jo aquí.

I Alí es despullà, es lligà la corda de la corriola i es ficà al pou. A mig baixar, Zainab la Tinyeta li digué:

—La corda ja no dóna més. Deslliga’t i salta!

Alí va caure de patac a l’aigua, sense tocar fons, car era un pou molt profund. Mentrestant, ella s’afanyà a agafar la roba d’ell i fugí cap a casa.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…