Nit 187

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que Sauab, calat fins als ossos, va témer que poc tardaria el jove impetuós a passar del dit al fet i, resolt a no convertir-se en poal, reuní tot el braó que li quedava i alçà la veu tant com va poder:

—Si us plau, altesa, pietat! —implorà—. Us ho diré tot! Pugeu-me, si us plau, confessaré.

Kàmar hissà la cordà i tornà a deixar Sauab, tremolenc i regalimant aigua per tots cantons, al terra de l’habitació. Tot i que l’eunuc estava força atuït i les dents li carrisquejaven, fou capaç de pronunciar aquestes paraules:

—Príncep, permeteu-me… jo mateix no us puc pas informar, però conec algú, un del servei… que ho sap i m’ho dirà. Deixeu-me anar a assecar-me i a canviar-me de roba i després parlaré amb ell. Us juro que vindré immediatament a explicar-vos-ho tot.

—Bé, suposo que ja has comprovat que no faig broma, i això no ha estat res comparat amb el que t’espera si no apareixes d’aquí a poc. Au vés, talòs, fes el teu deure i torna amb la informació. És ben bé que els de la teva mena necessiteu xarop de bastó per rutllar… Apa, trisca!

Sauab no s’ho va fer repetir dues vegades i sortí tentinejant de la cambra. Baixà escales avall de dret a la sortida i amb la idea d’anar a trobar el més aviat possible el rei Xahraman, sense entretenir-se a eixugar-se ni a canviar-se la roba.

Precisament, en aquells moments el rei conversava amb el visir a propòsit de Kàmar.

—No he aclucat l’ull en tota la nit, t’ho asseguro —es queixà sa majestat—, preocupat pel meu fill. Tot sol a la vella torrassa mig enrunada, i en aquell catau resclosit… Vols dir que servirà d’alguna cosa?

—Paciència, sobretot paciència —procurà d’apaivagar-lo el visir— i ja veureu com obtindreu el resultat desitjat. Amb tots els respectes, al príncep li convé una temporadeta de sacrifici per tal que moderi el seu geni i comprengui que li cal acatar la vostra autoritat.

Tot just el visir acabava de pronunciar la darrera paraula que un patge els anuncià la presència de Sauab a l’altre cantó de la porta, en espera de la vènia per accedir a la sala. El rei no dubta gens a concedir llicència al guardià de Kàmar i digué que el fessin passar.

L’aspecte deplorable de l’eunuc, que va aparèixer amb la roba completament amarada i cara d’esglai, provocà la perplexitat dels qui el reberen.

—Majestat, majestat, escolteu, el vostre fill, el príncep Kàmar… —s’atropellà el criat— ha… ha embogit! Guaiteu què m’ha fet: m’ha llençat dins el pou! I deia que havia passat la nit amb una noia i volia que jo, pobre de mi, li expliqués qui era i…

El visir s’acostà ràpidament a Sauab per calmar-lo i demanar-li que els contés amb més tranquil·litat el que havia passat, però Xahraman ja s’havia posat les mans al cap i només balbucejava:

—Fill, fill meu estimat, fill del meu cor!

Sauab exposà tot seguit els fets, de la manera més coherent que li fou possible, i el rei, gradualment, anà canviant la seva expressió de desesperació inicial per la d’una còlera manifesta que dirigí contra el visir, convençut com estava que ell era el responsable d’aquella trista situació.

—Tu! Tu ets el culpable d’aquest desastre, tu i els teus consells del diable! —l’acusà, fet una fúria—. Vés immediatament amb Sauab a comprovar l’estat del príncep i torna amb notícies certes, o no responc del que et pot sobrevenir. De pressa!

No cal dir que el visir sortí com un llampec, amb Sauab trepitjant-li els talons, en direcció a la torre. Quan els dos homes entraren a l’habitació de clausura de Kàmar, el príncep era assegut al llit, amb l’Alcorà a les mans, llegint uns versicles del Llibre.

—Bon dia, altesa —el saludà el visir amb una reverència—. Perdoneu la molèstia, però aquest poca-solta de Sauab ens ha vingut a torbar amb alarmants notícies, segurament falses, respecte a vós i la vostra salut, i vinc per comprovar si tot marxa bé. No sé que s’empatollava d’una noia, una història absurda que ha posat més nerviós del compte el vostre pare i ara està que treu foc pels queixals.

—Jo sóc qui treu foc per tot arreu! —replicà el príncep, enfadat.

—Oh, sí! Ja sé que no és agradable la vostra situació —prosseguí el visir en to conciliador—, però penseu que és transitòria i el bonàs del vostre pare ho ha fet a fi de bé. Us puc assegurar que gairebé hi pateix més ell que no pas vós. I per acabar-ho d’adobar, va i es presenta aquest ximplet, moll de cap a peus, que aneu a saber quina una n’ha fet, i ens diu que heu perdut el seny.

—I què us ha dit exactament?

El pobre Sauab es mantenia capcot sense badar boca i el visir, amb aire de condescendir a repetir una sèrie de bajanades, inicià el relat dels fets tal com els havia contat l’eunuc. Però a mesura que parlava, Kàmar s’anava enfurismant cada cop més; deixà que el visir conclogués la seva versió, acompanyada de comentaris jocosos, i saltà de seguida:

—Sauab no ha fet sinó seguir les vostres ordres, oi? Confessa: el meu pare i tu sou els organitzadors d’aquesta comèdia. No ho neguis; menteixes molt malament, visir.

I el visir es quedà completament tallat davant la sortida de Kàmar.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…