Nit 280

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Ishak relatà:

—Les safates eren plenes de delicioses menges i fruits exòtics que delectaven el paladar. Després del menjar, com era de preveure, ens van portar les begudes: una selecció dels millors vins de la reserva. I, entre copa i copa, ens engrescàrem en una animada conversa, recamada amb històries, anècdotes, acudits i, esporàdicament, alguns versos que s’hi adeien.

—Em meravella veure un comerciant amb aquesta eloqüència —opinà ella—. No ho sé pas, però expliqueu unes històries i utilitzeu unes expressions i un vocabulari que em deixen una mica estranyada, trobo que són més pròpies de la gent culta que no pas de la gent del carrer.

—Oh, no us en meravelleu tant! —vaig fer jo, un xic atribolat—. És que durant molts anys vaig anar de tronc amb un col·lega que havia estat contertulià a casa d’una família noble. Ell fou el meu mestre.

—I quina memòria que teniu! És realment prodigiosa!

—De naixença…

I així vam continuar estona i estona, embrancats en el diàleg sense notar el pas del temps, amb el paladar regat per dolç nèctar i l’olfacte regalat amb l’ambrosíac olor d’àloe que cremava. «Ai, si el meu bon amic Almamun ho hagués pogut sospitar…! Com abandonaria el tou matalàs de seguida per unir-se a nosaltres!», vaig pensar.

—Amb la vasta cultura que demostreu, només us faltaria una cosa per ser perfecte —es despenjà ella de sobte.

—Quina?

—Saber de música!

No vaig poder resistir la temptació.

—Us asseguro que sóc un bon afeccionat a les arts musicals! —vaig dir—. Abans, fa molt de temps, fins i tot havia tocat el llaüt, el rebab… i d’altres instruments. Però després ho vaig deixar. Seria un final feliç per a la vetllada acabar-la amb música!

—Que voleu que toquem el llaüt? Jo també sé cantar i tocar una mica.

—Bé, si ho desitgeu…

—I és clar que sí! De pressa… —manà a una de les esclaves—, vés a buscar un llaüt!

Ella inicià el concert i, com a entès en el tema que sóc, puc afirmar que tocava perfectament i cantava amb veu exquisida.

—Coneixeu de qui és la lletra i la música? —em demanà quan va finalitzar la interpretació.

I aquí vaig haver de ser més astut, perquè si bé la lletra era d’un poeta clàssic, la composició musical era… meva!

—Bé, la lletra és de tal poeta i la música… —vaig dissimular—, doncs, em sona, però… ara mateix… no ho sé.

—D’Ishak Almaussulí!

—Oi tant! Com no l’he sabut reconèixer? L’insuperable Ishak! —vaig aprofitar que no havia de simular falsa modèstia per llençar-me alguna floreta—. El número u, sens dubte!

—Ja ho podeu ben dir. Per mi, és el més gran músic de tots els temps.

Només li faltava dir allò perquè jo la jutgés com la donzella més encantadora amb qui mai m’havia topat.

Ella es va engrescar tocant el llaüt amb més melodies meves i, abans que no em passés l’instrument a mi, una senyora gran, potser la seva dida, entrà a avisar-nos que la nit ja s’havia fos i que l’aurora ja despuntava.

—Només us demano, si us plau, que no comenteu a ningú que heu passat la nit aquí, en companyia meva —em pregà abans d’acomiadar-se.

—No patiu. Serà el nostre secret!

I, acompanyat per una esclava, vaig desaparèixer per una porta falsa.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…