Nit 338
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que tantost com la donzella acabà, el senyor les féu avenir i les obsequià amb fastuosos vestits i refinades joies.
—Penseu majestat —prosseguí Muhammad— que jo no he vist mai, enlloc, cap donzella tan bella com aquelles esclaves.
—Muhammad, saps on són ara aquestes esclaves i llur amo? —li preguntà el califa Almamun—. M’agradaria comprar-les.
—Majestat, em penso que llur senyor se les estima tant que no se’n voldrà pas desprendre.
—Ofereix-li deu mil dinars per cada una, és a dir, seixanta mil. Vejam si per aquesta suma te les ven.
Muhammad Albasrí agafà els diners i se n’anà a trobar l’amo de les esclaves. Un cop va ser a casa seva, li explicà que el califa Almamun li volia comprar les sis esclaves i que per elles li oferia seixanta mil dinars. Ell, per complaure el califa, acceptà de bona gana i les hi envià de seguida.
El califa Almamun les aposentà en un elegant divan que havia fet preparar expressament per a elles i les començà a visitar i a convidar a menjar amb ell. Cada dia que passava estava més meravellat de la venustat i eloqüència d’aquelles esclaves de característiques tan diferents.
Vet aquí, però, que després d’una llarga temporada, va rebre una carta de l’antic amo de les esclaves on li parlava de l’enyorança que sentia per elles i que, per torna, contenia aquests versos:
Em vàreu prendre sis belles esclaves
a les quals ara envio el meu salut.
Són tots els meus sentits, plaers perduts,
la meva vida, l’aliment, la gana.
Enyoro el goig de la nostra unió,
des que partiren no he clos les parpelles.
Tant de bo no hagi de viure sense elles,
Déu meu! Fóra ben gran l’aflicció!
Amb els arcs de les seves gràcils celles
m’han disparat els dards de la tristor.
Quan el califa Almamun va llegir l’escrit, féu abillar les esclaves, els donà seixanta mil dinars, i les envià al seu antic amo. Aquest, en veure-les se n’alegrà enormement, i no solament pel fet de tornar-les a tenir, sinó també perquè li tornaven carregades de diners; d’aquesta manera van viure tots junts, contents i feliços, fins que els arribà l’hora de la mort.
Una anècdota d’Abú Nuàs amb Harun Arraixid
Una de tantes nits, el califa Harun Arraixid es girava i regirava damunt del llit, donava voltes i més voltes als pensaments i el dolç son no acudia a aclucar-li els ulls ni a alliberar-lo del turment. Cansat del suplici de l’insomni, va decidir finalment anar a fer un tomb per les rodalies de palau.
En un dels jardins hi havia una bonica glorieta, i l’enreixat de plantes enfiladisses deixava passar una tènue claror que va atraure la seva curiositat. Arraixid s’hi va aproximar i, encuriosit, enretirà la cortina que cobria l’entrada. Els seus ulls toparen amb una figura humana que semblava dormir damunt d’una màrfega flanquejada per dues espelmes enceses, a dreta i a esquerra del coixí. A causa de l’enlluernament aquella persona li va semblar un negre i, fent girar la vista, va descobrir una ampolla de vi i un vas en una tauleta propera.
«Aquesta no es companyia que convingui a un negre», pensà el califa observant la beguda amb gest de desaprovació. Però de seguida que avançà unes passes en direcció a la màrfega, s’adonà del seu error: la negror no provenia de la pell, sinó d’uns cabells llargs d’atzabeja que tapaven la cara del qui dormia. Sa majestat, amb molt de cura, els va apartar i va quedar colpit per la bellesa que aparegué a sota: una noia d’aprimorat rostre i melosa expressió que respirava amb un ritme sostingut i profund.
Harun Arraixid la contemplà una estona, amb l’ànim suspès, i per tal que el gust del paladar acompanyés el de la vista, es va servir un got de vi sense deixar de mirar-la. Li resultà, però, molt difícil resistir l’impuls de tocar-la i, en un moment, s’inclinà al seu damunt i li va fer un petó a la galta.
La noia obrí els ulls i s’incorporà sobresaltada.
—Què voleu, servidor de Déu? —preguntà amb veu temorosa.
—Sóc l’hoste que truca a la porta, m’allotjareu fins a l’aurora? —va fer el califa sense donar altra resposta i acompanyant-se d’una gentil reverència.
Ella va reconèixer en l’intrús sa majestat el califa.
—Benvingut, majestat, us tractaré com un rajà! —exclamà obsequiosa—. M’honoreu amb la vostra visita; si us plau, seieu.
Ella mateixa tornà a omplir el got de vi i ambdós en van beure i, mentre Arraixid n’esgotava el contingut, la noia agafà un llaüt que tenia a prop. Després d’afinar-lo, el va fer sonar en vint-i-un tons diferents; es veia clar que es tractava d’una experta. I, tornant a la melodia inicial, va cantar aquesta lletra:
La llengua de l’amor
des del fons del meu cor
et parla desfermada
i et diu que del teu cos
n’estic enamorada.
Expressa amb passió
la meva afecció
i sent amb tota l’ànsia
la separació
de tu, puix que és distància.
Quan creix la passió
el plor s’escola a doll,
mes no amago el que sento.
Per palesar el dolor,
les llàgrimes augmento.
No sabia ni un mot
d’allò que era l’amor
abans d’estimar-te.
El decret del Senyor
resulta inapel·lable.
—Bravo! Quin art! —aplaudí, entusiasmat, el califa.
—Majestat, us he de fer saber —afegí la noia tímidament— que al vostre palau jo he estat tractada injustament.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…