Nit 630

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, en aquell matí assolellat, la prodigiosa vall va mostrar tot el seu esplendor als ulls dels il·lustres visitants: prats encatifats d’herba entre frondoses boscúries, on abundaven els arbres fruiters de tota mena i s’hi escoltava la refiladissa dels ocells entre el ramatge. Els rossinyols entonaven melodies quasi humanes i els coloms i altres aus els responien amb cants que enamoraven.

De fruita n’hi havia una abundor impressionant i, de moltes espècies, se’n podien trobar dels dos gustos, com ara les magranes, que n’hi havia de dolces i d’àcides, o els préssecs, que n’hi havia de grocs i d’aigua. Les llimones eren d’una classe excel·lent, de les que són medicinals, i de dàtils, quina collita!, rogencs, groguencs… aneu a saber! I els arbres feien goig de contemplar. Les branques dels ametllers s’entrellaçaven amb les dels albercoquers i les dels salzes amb les dels tarongers, de manera que semblaven llengües de foc. Els mandariners, de tan atapeïts de fruita, inclinaven graciosament les branques, i tot plegat, per obra de Déu Misericordiós, semblava el paradís terrenal. En un lloc semblant es devia haver inspirat el poeta quan va compondre:

En un ombradiu al costat d’una font Garib va ordenar l’acampada. Plantaren les tendes entre els arbres i van estendre magnífiques catifes al terra on, asseguts confortablement, gaudiren d’un bon àpat.

—Sadan, has pensat a portar vi? —preguntà Garib, animat, després de satisfer la gana.

—I tant! N’he dut del millor que hi ha al celler del castell.

—Doncs vinga, què esperes? Serveix-nos-en una mica per pair aquest banquet!

—Ara mateix!

Amb l’ajut de l’excel·lent vi es va engrescar la sobretaula i tots, sense excepció, van contribuir a la gatzara amb rialles, cançons i declamacions a balquena. Garib, per exemple, amb el record de Mahdia ben viu al pensament, va recitar aquest poema:

Van passar tres dies gaudint del menjar, del beure, de la bona companyia i de la vida en plena natura i, després d’aquells inoblidables jorns de repòs, van tornar a la fortalesa. Garib, disposat a tornar també a l’acció, va cridar Sahim i Sadan i els va indicar:

—Sahim, emporta’t cent cavallers dels nostres i ves a buscar Mirdàs, la mare i tots els de la tribu. M’agradaria que els Banú Kahtan s’instal·lessin aquí a viure, a la Vall de les Flors, és un lloc ideal! Jo, amb la resta de companys i els perses, acompanyaré la princesa Fakhartaix a Isbanir, la ciutat on resideix el rei Sabur. I tu i els teus fills, Sadan, espereu-nos aquí al castell i prepareu-ho tot per rebre com cal els Banú Kahtan. Quan acabi la meva missió ens reunirem tots aquí.

—I per què no puc anar amb tu a Pèrsia? —protestà Sadan.

—Perquè tu vas raptar Fakhartaix! Amb quins ulls creus que et miraria Sabur? Em penso que no et tindria gaire simpatia, ans al contrari, probablement exigiria vengança.

—Bah! —va exclamar Sadan amb menyspreu—. Me’n ric jo, de Sabur, dels perses i dels dailamites! Si me’ls topo, en faré xarop de sang de tots plegats, ha, ha, ha!

—Precisament per això! —replicà Garib—. Ara no ens convé de cap manera anar a Pèrsia a buscar brega; per tant, fes-me cas i queda’t tranquil aquí al castell a l’espera que tornem. Entesos?

—Entesos, si així ho vols…

I aquell mateix dia es posaren en camí. Sahim cap al territori dels Banú Kahtan i Garib, al capdavant de l’escorta de Fakhartaix, cap als dominis de Sabur, en terres perses.

El rei Sabur, precisament, s’havia preocupat molt en veure que la seva filla no havia tornat del Temple del Foc en el moment esperat. Entre els quaranta visirs que tenia, l’ancià Daidan era el de més experiència i el que li mereixia més confiança, per això el va convocar de forma confidencial.

—La princesa Fakhartaix ja hauria de ser aquí, em fa por que no li hagi passat alguna cosa —li digué tot angoixat—. Fes el favor d’enviar algú al Temple del Foc a veure què ha passat.

—A les vostres ordres, majestat. No patiu que ara mateix hi enviaré el cap dels missatgers de palau.

Quan el missatger reial va arribar al Temple del Foc i preguntà per la princesa, el gran sacerdot se’l mirà perplex i va dir:

—La princesa? No l’hem vista des de fa un any, senyor. L’any passat sí que va venir i va participar en les cerimònies, però aquesta vegada no ha aparegut per aquests verals.

El visir Daidan, amb molt de pesar, va transmetre a Sabur l’alarmant notícia que havia portat el correu i, en saber-ho, el rei gairebé va perdre el sentit, fins al punt que Daidan es va veure obligat a fregar-li la cara amb aigua fresca per revifar-lo. I aleshores, d’una revolada, llençà la corona a terra i tot estirant-se els pèls de la barba, recità desconsolat:

I de seguida que es va veure amb cor, va córrer a mobilitzar l’exèrcit per tal de trobar la seva estimada Fakhartaix. Reuní deu dels oficials més competents i a cadascun d’ells, que comandava mil cavallers, li encarregà de cercar la princesa fins a l’últim racó de les deu províncies en què estava dividit el reialme. D’aquesta manera, cadascuna de les deu unitats es va dirigir a una regió diferent del país mentre l’afligit pare es quedava al palau d’Isbanir amb l’esperança que li arribés alguna nova reconfortant.

A la mare de Fakhartaix, d’altra banda, la va afectar enormement la notícia de la desaparició de la seva filla i, endolada i acompanyada de les seves esclaves, que també es vestiren de negre i es llençaren cendra al damunt, la va plorar com si ja fos morta.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…