Nit 585

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir continuà posant en boca de la vella aquestes paraules:

—Podeu ben creure que, cada vegada que aquesta gossa recorda el seu estat anterior, plora, com ara.

—A fe que això que m’heu contat fa feredat! —exclamà la dona, commoguda.

—Que teniu por d’alguna cosa? —preguntà la jaia, dissimulant.

—És que un jove molt ben plantat fa temps que m’envia cartes d’amor però jo mai no li he fet cas i temo que no em passi el mateix que a aquesta gossa.

—Doncs aneu amb compte a no decebre’l gaire temps més! Em feu patir; si no sabeu on viu, digueu-me com és i jo us el faré venir.

Ella s’hi mostrà d’acord i li va descriure el jove, mentre la vella continuava amb la farsa que no l’havia vist mai.

—Ja està arreglat! —va fer la jaia, contenta com un orgue, tot just arribar a casa del noi—. He aconseguit que accedís a rebre’t demà al migdia. Jo mateixa t’hi acompanyaré; m’esperes al cap del carrer i podràs passar la resta del dia i la nit a la seva vora.

El noi, agraït, donà dos dinars a la vella i li digué:

—Quan el meu desig s’hagi fet realitat us en donaré deu més.

La jaia va córrer de nou a casa de la dona:

—Ja l’he trobat i he parlat amb ell! M’ha semblat que, efectivament, estava ja molt molest amb vós i disposat a fer-vos algun mal. Tanmateix, l’he pogut convèncer que demà a migdia us vingui a veure.

A la dona, la notícia li eixamplà el cor:

—Si, finalment, demà al migdia ve, sense cap recança us pagaré deu dinars!

—Ja me’ls podeu pagar, ja! —remugà la vella—. Sense jo, n’hauríeu sortit mal parada!

L’endemà, la jaia li féu avinents unes quantes instruccions:

—Prepareu un bon dinar, empolaineu-vos i poseu-vos la roba més elegant que tingueu. Mentrestant, jo l’aniré a buscar.

I se n’anà al lloc de la cita. Però cansada d’esperar i atès que el noi, ja passada l’hora convinguda, no es presentava, decidí de fer un tomb a veure si el trobava. Ni rastre.

«I ara què faré? No puc pas permetre que l’àpat que ha preparat es faci malbé, malaguanyat! I no em deixaré pas escapar els dinars que m’ha promès!, només faltaria! Ja ho sé, cercaré un altre jove i li portaré!», rumià la vella.

Rondant per carrers i carrerons es va topar un home atractiu que feia cara de tornar d’algun viatge.

—Déu vos guard! —el saludà la jaia, sense embuts—. Què en diríeu d’un bon plat a taula regat amb vi ranci i una bella donzella?

—I on ho podria trobar, bona dona? —preguntà l’home, que era el marit de la virtuosa esposa i que la vella no coneixia.

—A casa meva!

I tots dos es dirigiren a casa de la dona. Mentre la vella feia passar el convidat a la sala, l’amfitriona s’acabava de posar a punt. En entrar a la sala on l’esperaven i adonar-se que l’home era el seu marit, s’empescà una argúcia que la salvés de la situació. Es va treure una plantofa dels peus i escridassà el seu marit:

—Què se n’ha fet de la fidelitat que ens unia? Com goses fer-me-la tan grossa? T’has posat de peus a la galleda! Gràcies a l’ajut d’aquesta vella he pogut comprovar amb els meus propis ulls que freqüentes dones de mala vida! Adúlter! I jo que em pensava que eres un home honest!

Les plantofades que rebia al cap sense parar, li impediren d’explicar a la seva esposa que mai no li havia estat infidel i que era completament innocent. Però ella no s’apaivagava, cridava, demanant ajut a la gent, i cada vegada que ell intentava tapar-li la boca, ella el mossegava amb força. Tot i que ell estava disposat a donar la discussió i la baralla per acabades, ella no en volia saber res i el bufetejava sense parar. Fou la vella, que estava absolutament sorpresa per aquell enginy, qui aconseguí calmar-la, cosa que l’home li agraí enormement:

—Que Déu us ho pagui! M’heu alliberat de la seva còlera.

—Ja ho veieu, majestat —conclogué el visir—, si poden arribar lluny les astutes dones!

I el rei abandonà per quarta vegada la idea de matar el seu fill.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…