Nit 70

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que la carta del rei prosseguia:

«… He pensat que, de passada, podries enviar la teva esclava preferida amb els que portin els tributs a Bagdad. Seria d’allò més interessant veure-la competir amb les saberudes bizantines, oi? Fins he decidit d’organitzar una competició pública davant d’un tribunal i, si la guanya la teva estimada, te la tornaré acompanyada d’una quantitat igual a la recaptada en la contribució anual de Bagdad. Esperant la teva resposta, etcètera, etcètera».

Xarkan enrotllà el paper de la carta i, amb ell a la mà, anà cuitat a trobar el seu cunyat, el camarlenc.

—De pressa, digues a la teva dona que vingui —li demanà.

Quan aparegué Nuzha, Xarkan li deixà llegir la carta.

—Bé, què hi dius? Què vols fer? —l’interrogà quan va veure que aixecava la vista del paper.

—Jo faré el que a tu et sembli. De totes maneres, t’he de confessar que m’enyoro molt de Bagdad, sovint hi penso, en la meva família i en la meva terra. Sí, sisplau, envia-m’hi en companyia del meu espòs. Tinc ganes de veure el pare i d’explicar-li les meves peripècies. Li diré que ens vam casar al principi, sense reconèixer-nos, però li ocultaré allò que ja saps. Ara el camarlenc és el meu marit.

—D’acord, així sigui. Ja podeu començar a fer els preparatius per a la marxa.

El camarlenc i Nuzha es disposaren a partir i deixaren la petita Kúdia, que lluïa l’amulet bizantí al coll amb una cadeneta d’or, a càrrec de les dides i les criades. Per la seva banda, el virrei es responsabilitzà de reunir els tributs de Damasc per enviar-los a Bagdad. Abans d’acomiadar-se dels viatgers, Xarkan lliurà a Nuzha una carta per al seu pare.

Just quan la caravana acabava de fer els preparatius per partir, Daualmakan i el fogoner, que vagarejaven pels carrers de la ciutat per distreure’s de la mort de la mestressa, s’hi toparen. De nit, si ho recordeu, l’home i el noi, seguits pel ruc que duia l’equipatge, s’afegiren a la caravana quan la corrua es posava en marxa, dirigida pel camarlenc que cavalcava damunt d’un dromedari. Nuzha anava al seu darrera, a dins d’un palanquí.

Daualmakan muntà l’ase i, al cap d’una estona de fer via, digué al fogoner:

—Pugeu aquí amb mi, bon home, que lloc no en falta.

—No, és igual. Ja vaig bé a peu.

—Em sap greu, us cansareu molt així.

—I ca! No pateixis. En qualsevol cas, si em noto molt cansat, ja muntaré un xic a la gropa.

—Sou un àngel! Quan arribem a casa us ho pagaré!

La càfila, per tal d’evitar la calor sufocant de la jornada, es posava en camí passada la mitjanit i al pic del sol descansaven i abeuraven els camells. Al cap de cinc dies de viatge arribaren a la ciutat de Hama, on van quedar-se durant tres jornades.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…