Nit 505

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que amb les primeres llums del dia els simis atraparen de nou el grup de Janxah. Aleshores els esclaus, a instàncies d’ell, atacaren els seus perseguidors a cops de sabre. La lluita va ser dura: dementre una mona, amb uns ullals com els d’un elefant, s’abraonava damunt d’un dels esclaus i l’esbudellava, una altra colla empaitaven Janxah i els altres, obligant-los a fugir cap al riu que travessava la vall. Un estol de formigues, però, els barraren el pas. Un dels esclaus n’atacà una i li partí el cos en dues parts, però la venjança va ser terrible: les altres formigues li segaren la vida trossejant-lo amb les mandíbules.

En veure’s entre els micos i les formigues, Janxah i el tercer esclau aconseguiren encara despullar-se i tirar-se a l’aigua. Nedaren fins al mig del riu i allà Janxah es va poder agafar a les rames d’un arbre i sortir a l’altra vora; l’esclau, però, fou arrossegat riu avall pel ferotge corrent i s’estavellà contra una de les roques de la muntanya.

Janxah, tot sol a terra i mentre escorria i eixugava la roba al sol, va poder veure com l’escaramussa entre formigues i primats acabava amb la retirada dels simis.

No gaire lluny d’aquell mateix lloc, Janxah va trobar una cova on, més que res per la por que l’envaïa i per esborrar la tristor de la mort dels seus esclaus, decidí de passar la nit. Finalment, després de trescar dies i dies, durant els quals el seu únic aliment era l’herba que trobava, arribà a la muntanya ígnia i al riu que s’estroncava cada dissabte. Efectivament, gairebé a la vora hi havia la Ciutat dels Jueus, tal com havia llegit a la làpida.

Potser per acabar-se de convèncer que tot el missatge era cert, decidí de quedar-se fins que arribés el dissabte per veure el riu sec. I no es va veure decebut. Tot seguit, es dirigí a la ciutat, que estava deserta, i decidí de ficar-se en una casa. La llar era habitada però les persones que hi havia romanien callades i, malgrat que els explicà que era foraster i estava afamat, no li tornaren contesta, només li donaren entenent, amb signes, que mengés i begués i no fes cap pregunta.

I així ho feu, i fins s’hi quedà a dormir. Al matí, l’amo de la casa li donà la benvinguda i li preguntà d’on venia i cap on es dirigia. Janxah, en explicar-li els seus destrets i demanar-li si tenia notícia d’on era la ciutat pairal, no va poder contenir l’emoció ni evitar que li caiguessin quatre llàgrimes.

—Mai no n’havia sentit a parlar, d’aquesta ciutat —li respongué el jueu, sorprès—, aquí només tenim notícia, per les càfiles de marxants, d’un país anomenat Iemen.

—I aquest país del qual parlen els marxants, a quina distància d’aquí es troba exactament?

—Diuen que triguen dos anys i tres mesos a arribar aquí.

—I sabeu quan ha de venir la pròxima càfila?

—Sí, l’any vinent.

Janxah no podia amagar que l’enyor i la tristor li rosegaven les entranyes.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…