Nit 891

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Nuraddín i Mariam s’aturaren a descansar; menjaren fruita i begueren aigua i deixaren que els cavalls pasturessin mentre conversaven. Però vet aquí que quan més tranquils estaven, l’eco de peülles de cavall i el dringar d’armes els posà alerta.

Resulta que el rei dels francs havia anat a visitar el ministre borni poca estona després de la fugida de Mariam i Nuraddín de la ciutat i, en trobar-lo sense sentits a la sala d’estar, va buscar la seva filla per tota la casa. Mariam, és clar, no va aparèixer i el rei s’olorà la jugada. Va reanimar el ministre i li va preguntar què havia passat i on era la seva filla.

—On és Mariam? No és a la seva cambra? —va dir el borni mig marejat.

—No, imbècil! No és enlloc, ha desaparegut!

—No sé… l’ultima cosa que recordo és que sopàvem plegats, em va donar un got de vi i em vaig quedar adormit.

—T’ha narcotitzat, desgraciat! —s’empipà el rei—, te l’ha jugada!

I dominat per la ràbia, desembeinà l’espasa i el va travessar de part a part.

Deixant el cadàver del borni a la sala va córrer cap a l’estable i, confirmant els seus temors, va veure com Sàbik i Làhik també havien desaparegut.

—On és el cavallerís? —cridà despertant els palafreners i les haveries.

—El cavallerís no és a la seva cambra —informà un dels palafreners.

—I on és, doncs?

—No ho sabem, majestat, hem trobat totes les portes obertes i ell s’ha fos.

—I qui és el cavallerís?

—Un tal Nuraddín.

—Nuraddín? Maleït sia! Ara ho entenc tot. O sigui que el borni no el va arribar a matar.

Fet una fúria va tornar a palau i convocà amb urgència els seus tres fills per sortir immediatament a l’encalç dels fugitius, i així fou com, cavalcant a galop tirat, atraparen Nuraddín i Mariam a la vall on s’havien detingut a descansar.

—Estàs disposat a combatre? —va dir Mariam a Nuraddín de seguida que va reconèixer els cavallers que se’ls acostaven i n’endevinà les intencions.

—Combatre? Ai, amor meu, ho sento, jo no en sé de manejar armes ni he lluitat mai. Escolta:

Mariam va riure i li digué comprensivament:

—Bé, d’acord. Jo m’enfrontaré a ells: són el meu pare i els meus germans que vénen a buscar-nos.

La noia muntà a cavall i, sense por i espasà en mà, sortí al seu encontre. Des de ben petita ja havia rebut entrenament i era capaç de lluitar contra els guerrers més experimentats: Mariam era un cas únic entre les noies del seu temps. I el seu pare, de seguida que la va veure disposada a combatre, ordenà als seus fills que aturessin el galop i digué al fill gran:

—Bartut! A tu et diuen Cap de dimoni, oi?

—Sí, pare.

—Doncs aquí tens la teva germana Mariam que ens desafia: dóna-li una lliçó! Abans de matar-la, però, demana-li si se’n penedeix del que ha fet i vol tornar al si de la fe cristiana. Si et diu que sí, porta-me-la, i si et diu que no… mata-la! I liquida també el remaleït mahometà que l’acompanya.

—A les vostres ordres!

I Bartut va sortir a batre’s contra la seva germana.

—Mariam! Et penedeixes de tot el mal que has fet a la família? —li va dir abans d’escometre-la, donant-li una oportunitat—. Pel Messies, torna amb nosaltres, deixa l’Islam i torna a abraçar l’autèntica religió, no m’obliguis a matar-te.

Però Mariam, que era ferma com una roca, respongué sense apocar-se:

—L’autèntica religió és l’Islam i no renegaré d’ella encara que hagi de lliurar l’ànima. Lluita, Bartut!

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…