Nit 736

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que en sentir el relat del visir, el rei Abdalkàdir es quedà capcot, pàl·lid i amoïnat.

—Qui és i on para aquest fill que reclama? —preguntà.

—Majestat, és el jove que heu condemnat a mort —li explicà el visir—. Sort que no s’ha executat la sentència encara, si no aquest rei ens destruiria el reialme i ens mataria a tots.

—Vaja, quins consells que em doneu, visir! —el recriminà el rei—. On és ara aquest jove?

—Majestat, vós mateix l’heu enviat al piló.

—Digueu al botxí que no el mati! —cridà el rei Abdalkàdir, enfollit—. Li va la vida!

I a l’acte els patges del rei anaren a buscar el botxí.

—Majestat, li acabo de tallar el coll, tal com vós em manàreu.

—Mala bèstia! Si això és cert, tu acabaràs igual.

—Però… —s’enforfollà el botxí, desesperat—, vós m’ho manàreu i em diguéreu que no us ho fes repetir.

—Quan t’ho vaig dir estava enrabiat, talòs! —cridà el rei—. Vejam, digues exactament què n’has fet o et tallo el coll.

—Encara no ha mort —va dir el botxí.

Aquell alè d’esperança alleugerí les faccions del rei i li revifà l’esperit. Immediatament donà ordre que li portessin.

El rei s’alçà a fer un petó a Ardaixir, que estava ben estirat a terra, gairebé inconscient.

—Que Déu em sàpiga perdonar la injustícia que he comès amb tu —li digué, amb un fil de veu—. Et prego que no diguis res al teu pare, el gran rei Saif Azam Xah.

—El rei Saif Azam Xah? On és? —preguntà sorprès Ardaixir.

—Fill, ha vingut a buscar-te.

—Juro pel meu honor que no marxaré sense haver demostrat la nostra innocència i la falsedat de les acusacions que se’ns han fet. La vostra filla encara és verge, crideu a les llevadores per tal que l’examinin i us ho assegurin. Si no és verge, disposeu de la meva vida, i si ho és la seva honra i la meva quedaran intactes.

El rei, seguint el consell del mateix Ardaixir, així ho va fer. I aviat sortiren de dubtes. Haiatannufús encara era verge. Sa majestat colgà de regals tant les llevadores com la mateixa princesa i la resta de donzelles de l’harem.

Seguidament varen escampar perfums per tal de celebrar les noves i el rei manà que Ardaixir fos conduït als banys. Dementre, va fer preparar el vestit més fastuós que tenia i, quan sortí, net i polit, li féu posar, juntament amb una corona de gemmes i un ample cinyell de brocat amb ornaments de perles i pedres precioses. També ordenà al palafrener que guarnís el millor cavall amb sella daurada i incrustada de pedreria i va fer partir Ardaixir, enmig d’un gran seguici de cortesans, cap a les posicions de l’exèrcit del seu pare. Abdalkàdir li encarí que s’oferís, en el seu nom, en tot i per tot al seu pare, el gran rei Saif Azam Xah.

I Ardaixir emprengué el camí cap al lloc on el seu pare estava atendat. El rei l’abraçà calorosament i l’alegria entre els soldats, visirs, emirs i acompanyants fou immensa: durant un dia sencer celebraren la tornada del príncep Ardaixir. El seguici que l’havia acompanyat fins al campament, es quedà meravellat de veure la magnitud de l’exèrcit del rei Saif Azam Xah i també de comprovar que aquell que fins aleshores havien considerat un senzill comerciant, era el príncep d’un dels més grans imperis de l’època. Havia passat per aquella situació gairebé humiliant tan sols per l’amor que sentia envers Haiatannufús.

A ella, que encara estava tancada a palau, pendent de la decisió del seu pare, aviat li arribà la notícia que l’exèrcit del pare d’Ardaixir ja havia arribat a les rodalies de la ciutat. I, per tal de contemplar-ne amb els seus propis ulls les característiques i les dimensions, pujà a una de les torratxes de palau. Però aquella visió li va fer témer que tal vegada Ardaixir marxés cap al seu país, s’oblidés d’ella i el seu pare ordenés, com ja havia fet, que la matessin i la incineressin. I, decidida a salvar-se, ordenà a una de les donzelles de més confiança de l’harem que sortís a l’encontre del príncep Ardaixir i li trametés el següent missatge: «La princesa Haiatannufús us saluda i us fa avinent que encara és presonera a palau per ordre del seu pare, esperant que ell decideixi si la perdona o la condemna a mort. Només us suplica que no l’oblideu ni l’abandoneu, i que ara, amb el poder que s’ha demostrat que teniu, feu tots els possibles per tal de treure-la d’aquesta difícil situació, en la qual es troba precisament per la vostra causa. Si us plau, el vostre pare pot intercedir davant del meu per tal que no em castigui i em deixi en llibertat. Us prego que no marxeu fins que no estigueu segurs que hi ha accedit».

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…