Nit 335
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’esclava de raça blanca s’aixecà i, assenyalant la de raça negra, començà:
—Ai, pobra negra! No saps que el color blanc ha dit: «Jo sóc la llum resplendent, la lluna creixent, el meu color és nítid i el meu front, lluent?». I saps què va dir el poeta referint-se a la bellesa del blanc?:
Marbre polit de gran finor,
perla amagada en la bellor:
aquesta és una dona blanca!
És d’esveltesa graciosa
i la seva boca rodona
és adornada de bell front.
El seu esguard és com sageta
que dispara l’arc de la cella
i quasi sempre duu la mort!
Si us la mireu tota sencera
veureu que té a les seves galtes
murtra, llessamí i rosa blanca.
Les branques creixen al jardí,
mes la branca de la cintura
conté vergers en desmesura.
—El meu color —prosseguí— és clar com el dia, nítid com la flor de taronger i lluent com un estel. Déu (Lloat sia!) digué a Moisès (La pau sigui amb ell!): «Posa’t la mà a la butxaca i te’n sortirà blanca, lliure de mal». I també: «Tots aquells que blanquegin els seus rostres, trobaran la misericòrdia de Déu». El meu color és un prodigi de beutat indescriptible i d’atractiu sense parangó. Tothom està d’acord que la roba ressalta més quan la duu gent com jo. La blancor té molt bones qualitats; no oblidis, per exemple, que la neu cau blanca del cel. No hi ha dubte que el millor color és el blanc, els musulmans s’enorgulleixen de portar turbants blancs. I encara en tinc més per dir, però poques paraules i ben dites valen més que abundants retòriques.
Per contra, tu tens el color de la tinta i el del rovell, el color de la teva cara és de mal averany per als amants. Ja ho digué un poeta, en elogiar la blancor i vilipendiar la negror:
T’adones que a la perla
l’encareix el color
i que per un direm
pots comprar molt carbó?
No veus que el rostre blanc
sempre va cap al cel
i que el negre, al contrari,
va de cap a l’infern?
—També expliquen que a Noè (La pau sigui amb ell!) un dia, mentre dormia i els seus fills Sem i Cam el vetllaven, una ventada li va aixecar el vestit i es quedà amb les vergonyes a la vista. Cam esclafí a riure però no el cobrí. Sem, en canvi, s’apressà a fer-ho. I en aquestes que Noè es va despertar i s’adonà del que havia passat entre els seus fills; va beneir Sem i va menysprear Cam. La cara de Sem es tornà blanca i d’ell en descendiren els Profetes, els Califes Perfectes i els reis. La cara de Cam, en canvi, es tornà negra, i no va tenir altre remei que fugir cap a Abissínia, els negres són els seus descendents. I sembla que els negres, almenys tothom ho diu, són curts de gambals, fins i tot hi ha una dita que fa: «No hi ha cap negre intel·ligent».
—Ja n’hi ha prou, pots seure —li digué el senyor, mentre assenyalava l’esclava de raça negra.
Ella s’aixecà i, adreçant-se a la blanca, començà:
—Que no saps que Déu (Alabat sia!) ja ho diu a l’Alcorà: «La nit és fosca i el dia clar»? Però si la nit no fos més gloriosa, Déu no li hauria fet precedir el dia. En això tots els ulemes hi estan d’acord. I no saps que la negror guarneix la joventut? Quan apareixen els cabells blancs, els plaers decauen i s’acosta la mort. I encara diré més, si la negror no fos la cosa més gloriosa, Déu no l’hauria posada al mig del cor ni al mig de l’ull. Escolta aquelles belles paraules del poeta:
Pel seu color prefereixo la negra:
tonalitat de la bella nineta,
negre del mig del cor i dels anys joves.
No fujo de blancors per cap error:
de cabells blancs i sudaris tinc por.
I les d’un altre:
Jo les negres prefereixo
perquè casen més amb mi.
Pels seus llavis jo em deleixo,
sempre tan enrojolats,
i és que trobo els de les blanques
sempre massa esbarrellats.
I encara digué un altre:
Negra, mes de blanca acció,
com ull que brilla amb la claror.
Si el seu amor em torna foll,
no us estranyeu, la bogeria
amb bilis negra s’inicia.
Té el color de la fosca nit
sense la qual la lluna plena
no brillaria mai ni un xic.
—A més —continuà— la millor hora de reunió per als amants és la nit. Només la foscor de la nit els protegeix dels censors i dels aristarcs i fa que no tinguin por de ser descoberts, cosa que no els passa amb la llum del dia. L’amor i la protecció són qualitats essencials de la foscor. I per si això no és prou, et recordo el que diu el poeta:
El visito quan m’empara la nit fosca;
me’n separo quan el dia clar ja em sotja.
Un altre diu:
Quantes nits ha passat l’amat amb mi,
sempre per la tenebra protegits!
Però, ai las!, quan despuntava el dia
a ell i a mi la por ens esbalaïa.
I encara n’hi ha un altre que diu:
Em visità amb l’embolcall de la nit,
ràpid venia, atent i decidit.
Humil, la galta li vaig oferir;
al seu pas, el vestit quedà agafat.
Lluna creixent que gairebé ens traí
com ungla corba que del dit s’isolà!
I no vull recordar què va passar,
mes pensa bé sense cercar detalls.
També diu un altre:
Uneix-te, sens temor, al teu amor
i fes-ho mentre dura la nit fosca,
car és el sol un gran acusador
i, per contra, la lluna una alcavota!
I un altre:
No m’enamoro mai del blanc llardós
m’estimo més el negre escardalenc.
Jo sempre munto un poltre ben airós,
i d’altres, l’elefant més corpulent.
I n’hi ha un que diu:
Em visità el meu estimat de nit:
ens abraçàrem, emocionats,
després dormírem, ben assossegats,
però de sobte ens arribà el matí.
I per això jo ara demano a Déu
que sense més trigança ens torni a unir
i que, dementre jo el tingui prop meu,
faci la nit un llarguíssim camí.
—Encara n’hi ha més, d’elogis a esmentar, però ben segur que es faria massa llarg i, com se sol dir, una mica està bé, però massa cansa.
Quant al teu color blanc, només cal dir que és el color de la lepra, acostar-se a tu és sufocant. Diuen que el gel i el fred turmenten els condemnats a l’infern. El negre, en canvi, és el color de la tinta amb la qual s’han escrit les paraules de Déu. Sense el negre almesc i l’ambre gris no s’haurien conegut mai els perfums que s’ofereixen als reis. El color negre pot estar orgullós de moltes coses! Escolta aquestes belles paraules:
Que no saps el valor que té l’almesc
i que la calç, en canvi, no val res?
Que no t’adones que els ulls clars espanten
i que la negra pupil·la tots canten?
L’amo va fer seure l’esclava. Ella, sense afegir cap més paraula, obeí mentre el seu senyor s’adreçava a l’esclava grossa.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…