Nit 696

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Ishak ben Ibrahim continuà:

—Tanmateix, no li vaig pas dir que jo no li havia enviat cap missatger. Ans al contrari, li vaig expressar la meva alegria pel fet de tornar-nos a retrobar després de tant de temps. I li vaig dir que si hagués trigat una estona més a venir, jo mateix hauria sortit a buscar-la perquè l’enyorava terriblement.

I vaig ordenar al meu servent que portés una palangana d’aigua calenta per tal que es pogués rentar els peus. Quan la vaig tenir, li vaig dir que hi posés els peus i jo mateix els hi vaig rentar. I quan els va tenir nets, vaig manar al servent que li portés un vestit ben bonic per tal que es pogués canviar la roba.

Després ens aposentàrem còmodament a fer petar la xerrada i vaig manar que ens portessin menjar.

—Jo no en vull, m’estimo més beure —em va dir.

I vaig servir unes copes.

—I qui cantarà? —preguntà.

—Jo mateix —vaig respondre decidit.

Però ella va fer un gest de rebuig, i jo em vaig apressar a proposar:

—Una de les meves esclaves, doncs.

—Tampoc —va fer ella.

—I per què no cantes tu mateixa?

—De cap manera.

Jo estava tan perplex que ja no sabia què més proposar-li, i vaig dir:

—Ja no queda ningú més…

—Surt a buscar algú que em canti —contestà, amb veu ferma i segura.

Per no portar-li la contrària, vaig sortir al carrer. No tenia cap esperança, però, de trobar ningú amb aquell mal temps que feia. Al cap d’una estona de caminar vaig topar amb un cec que donava bastonades a terra i deia:

—Déu castigui aquells que quan cantava no m’escoltaven i quan callava em renyaven!

—Sou cantaire? —li vaig demanar a l’acte.

—Sí, senyor.

—Us faria res de passar la nit a casa nostra i delectar-nos amb els vostres cants?

—Ho faré encantat. Només cal que m’agafeu la mà i m’acompanyeu.

I jo, content d’haver resolt el problema, el vaig subjectar pel braç i marxàrem cap a casa.

—Ens podrem delectar amb aquest cantaire cec, i ell ni ens veurà —vaig dir a la noia.

—Molt bé, que segui —contestà ella.

Jo li vaig oferir un mos i, havent acabat, es rentà les mans. Mentre li servia el beure, em va demanar qui era, i entre una cosa i l’altra es va prendre tres copes.

—Ja havia sentit a parlar de vós —em va dir, en sentir el meu nom—. És un plaer ser el vostre convidat.

—El plaer és meu —vaig fer jo, educadament.

I llavors em demanà que cantés. Vaig agafar el llaüt i vaig entonar una breu melodia.

—Gairebé heu estat a l’alçada d’un cantaire de debò —observà.

Jo em vaig sentir profundament ferit en el meu amor propi i vaig deixar estar el llaüt immediatament.

—A casa vostra no hi ha ningú que sàpiga cantar decentment? —preguntà.

—Bé, hi ha una donzella que…

I sense deixar-me acabar de dir allò que encara m’estava rumiant, saltà imperativament:

—Maneu-li que canti!

—Esteu segur que la voleu sentir? —em vaig voler assegurar jo.

—Sí.

Jo em vaig mirar la noia, i ella va cantar.

—Això no és música ni és res! —es queixà el cec.

Ella, visiblement molesta, també llençà el llaüt i li digué:

—Això és el que hi ha! Si voleu alguna cosa més potser us correspon a vós d’oferir-la.

—Porteu-me un llaüt que no hagi tocat mai ningú —demanà el cec.

Sense dilació, vaig manar al servent que li portés un llaüt nou, i de seguida el cec començà a tocar amb mà mestra, alhora que cantava:

La donzella, en sentir que el cec repetia exactament les seves paraules, em travessà amb la mirada.

—No has estat capaç de mantenir el secret ni un instant? —em va retreure—. Per què li has xerrat a aquest desconegut?

Jo li vaig jurar i perjurar que res no havia sortit de la meva boca. Tanmateix, em vaig apressar a disculpar-me, sense saber ben bé de què, i li vaig agafar les mans entre les meves per besar-les-hi, li vaig fer pessigolles a la pitrera i li vaig mossegar les galtes, fins que li vaig arrencar una sonora riallada. Aleshores vaig dir al cec que ens cantés alguna cosa.

Acompanyat del llaüt, recità:

Tant ella com jo ens quedàrem de pedra i ens n’allunyarem un xic.

—Com pot saber el que fem si és cec? —no vaig poder estar-me de xiuxiuejar a la donzella.

—És veritat! Com ho deu saber? —confirmà ella, també fluixet.

Llavors el cec ens demanà on podia anar a fer una necessitat i jo vaig ordenar al servent que agafés una espelma i l’acompanyés a la comuna. Va passar una bona estona i no tornava a aparèixer, cosa que em causà preocupació; finalment vaig anar a veure si li havia passat alguna cosa. La nostra sorpresa, però, fou indescriptible en no veure’n ni rastre. Les portes eren tancades i barrades, les claus eren al seu lloc i, no obstant això, havia desaparegut. No vàrem saber si s’havia esfumat cap al cel o bé l’havia engolit la terra. I en aquell mateix moment vaig comprendre que aquella nit havíem tingut la visita del diable i que ell m’havia fet d’alcavot amb la noia. I això em féu recordar els versos d’Abú Nuàs:

Ibrahim Abú Ishak i el jovencell

Ibrahim Abú Ishak contà:

—Un dia que era a casa, vaig sentir que trucaven a la porta i vaig dir al meu servent que anés a obrir. I a l’acte tornà a informar-me que un jove benplantat em volia veure.

Tan bon punt entrà, ja vaig tenir la impressió que estava malalt.

—Ja fa temps que us volia veure —em digué, després de les salutacions de costum—. Us vull demanar un favor.

—Digues, què puc fer?

I es va treure tres-cents dinars i me’ls donà.

—Us suplico que els accepteu —em digué—, a canvi de compondre una melodia per a uns versos meus.

—Bé, primer me’ls hauràs de recitar, però.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…