Nit 738

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’alegria del rei Abdalkàdir fou immensa, i també la del visir, més que més perquè va rebre d’aquell un fastuós vestit i deu mil dinars.

—Ja podeu anar a comunicar la bona notícia a sa majestat Saif Azam Xah i digueu-li que li demano audiència.

Al campament, l’alegria fou encara més gran, sobretot per part del pare, que finalment podria veure el seu fill feliç. I l’endemà reberen la visita del rei Abdalkàdir. La benvinguda va ser fastuosa i cal esmentar el discurs que pronuncià, en presència també del príncep, un dels oradors de la cort de Saif Azam Xah, en el qual el felicitava per l’imminent casament amb la princesa Haiatannufús.

I allà mateix se celebrà l’acte. El rei Saif Azam Xah lliurà a Abdalkàdir un cofret ple de gemmes, perles i cinquanta mil dinars, com a dot del seu fill per a Haiatannufús. Per tal de formalitzar el compromís, feren presentar els jutges i els testimonis, que donaren fe de la legitimitat de l’acte i de les condicions en què s’havia celebrat, incloses les disposicions del dot.

Els banquets s’organitzaren al palau del rei Abdalkàdir i les celebracions, que duraren una colla de dies, foren tan majestuoses que provocaren el goig de les persones de bon cor i la gelosia de més d’un envejós.

Abans d’emprendre el viatge cap a la seva terra, el rei Saif Azam Xah demanà a Ardaixir si tenia algun assumpte pendent que volgués resoldre.

—Sí. Em vull venjar d’aquell visir del rei Abdalkàdir que l’aconsellà tan malament que per culpa seva gairebé em tallen el coll. I també del servent que s’inventà la mentida.

Per tal de complaure el flamant gendre, el rei Abdalkàdir ordenà que els pengessin a la porta de la ciutat.

Mentrestant, Haiatannufús es preparava per emprendre el viatge amb el seu espòs. Li disposaren un palanquí, en un carruatge de dos corsers, bellament ornat amb perles i pedreria muntada sobre or vermell. Reuniren totes les seves robes, joies i béns personals, i també les donzelles, criades i la jaia, que, després d’haver fugit, ara recuperava la confiança de Haiatannufús. I el rei Abdalkàdir va fer sortir tota la cort per tal d’acompanyar el seguici unes quantes parasangreues de camí.

Fou un dels dies més bells i alhora emotius que visqueren tots plegats. De primer, el comiat dels dos sobirans, que acabà amb una afectuosa abraçada i, després, el comiat de pare i filla, que conclogué amb abundoses llàgrimes.

Abdalkàdir tornà a palau i Haiatannufús, Ardaixir i Saif Azam Xah emprengueren el llarg viatge que els havia de dur a la seva llar definitiva, on van viure tranquils i feliços fins a l’hora de la mort.

Història de Badr Bàssim

També m’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que temps era temps, un rei anomenat Xahraman governava les regions més fèrtils i riques de la costa del Khurassan. Dominava grans extensions de terra, pobles i ciutats, i vivia en un palau fabulós a la Ciutat Blanca, a la vora del mar. Allà gaudia de la vida més regalada que pugui imaginar-se qualsevol humà. El seu harem era envejat pels més puixants sàtrapes de l’època, amb més de cent selectes concubines a la seva entera disposició. Tot i les aparences, Xahraman era víctima d’un malaurat fat: passaven i passaven els anys i cap de les noies de l’harem no li donava un fill que assegurés la continuïtat de la seva gloriosa dinastia. El rei es mostrava cada dia més preocupat per la manca d’un hereu i la qüestió l’obsessionava fins al punt que acabà tornant-se un home consirós i taciturn.

Un dia de tants, un dels seus servents li anuncià:

—Majestat, un marxant us demana audiència. I ve acompanyat d’una esclava que, sense faltar a la veritat, és la més bonica que mai he vist sota la capa del cel.

—Que passin! —va fer Xahraman sense gaire entusiasme.

Però quan el comerciant i, al seu darrere, l’esclava, trepitjaren la sala d’audiències, va quedar clar que el servent no havia exagerat gens ni mica, i fins el rostre del rei, habitualment seriós i arrufat de front, reflectí la sorpresa.

La noia, de port distingit i elegant, es va presentar embolcallada en un prim vel de seda, brodat amb fil d’or. Talment el sol en aparèixer darrere un núvol, la seva cara va il·luminar la sala quan se’l va treure. El rei la va contemplar bocabadat: duia els cabells lligats en set trenes que li lliscaven graciosament per l’esquena fins als turmells, l’alcofoll ressaltava uns ulls encisadors i la cintura estreta i els malucs prominents tenien la virtut d’encendre la flama de la passió. Talment la donzella que va exalçar el poeta en aquells versos que fan:

Xahraman no va restar indiferent i, resolt a fer-se amb els encants de la formosa noia, va preguntar al comerciant:

—Quant en demanes per aquesta esclava?

—Majestat, fa tres anys que la vaig comprar per mil dinars a un tractant i des de llavors no me n’he separat. Pel cap baix, calculo que mantenir-la m’ha costat tres mil dinars; però si us fa peça us la regalo, ara que ja he decidit prescindir d’ella.

Sense dubtar-ho ni un instant, Xahraman se la va quedar i, malgrat l’actitud aparentment desinteressada del comerciant, li va donar deu mil dinars per ella i un magnífic vestit de gala. Més que satisfet, el beneficiat féu besamans al monarca i abandonà la sala.

Xahraman va cridar immediatament la mestressa de les pentinadores de palau i li ordenà:

—Encarregueu-vos d’aquesta nova esclava, empolaineu-la bé i deixeu-me-la a l’habitació central del cantó de mar.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…