Nit 314

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el cristià va pelar un plàtan i el partí per la meitat. Però sense que el confiat Alí se n’adonés, va amanir una de les meitats amb unes pólvores que, hàbilment, es va treure de la butxaca. Eren una barreja d’opi amb un somnífer tan potent que hauria aconseguit de fer caure adormit un elefant. Sucà la meitat del plàtan a la mel i, amb un somriure falsament amistós, li va oferir a Alí, tot desitjant-li:

—Que t’aprofiti!

Alí va engolir el primer mossec gairebé sense mastegar i, a penes li hagué passat per la gola, va notar un intens mareig. En qüestió de breus instants, va perdre el món de vista i caigué a terra com si l’haguessin estabornit, sumit en un son profund: el poderós narcòtic havia fet efecte.

—Ja has begut oli! —exclamà el cristià amb satisfacció.

Llest com una guilla, després de recuperar els seus diners, va prendre a Alí les claus, va obrir la porta d’entrada i féu un senyal amb la mà. A la cantonada l’esperava un còmplice, i el còmplice en qüestió no era desconegut a casa d’Alí Xar: es tractava del malvat Raixid Addín, el comerciant que, en el seu moment, a la subhasta, havia volgut adquirir Zumurrud.

En efecte, tot allò formava part d’un pla ordit des de feia temps. Raixid Addín havia jurat que es venjaria de la loquaç esclava i del gamarús que l’havia aconseguida. En realitat, Raixid Addín era un nom fals i el malentranyat ni tan sols era musulmà: era un cristià malèvol i un estrafolla, rei de les trampes i príncep de les estafes. Juntament amb el seu germà Barsum, que era qui havia comprat la cortina a Alí i s’havia introduït a casa seva, havien preparat la trampa.

Corrents, Raixid entrà també a casa d’Alí i, amb Barsum, obrí la porta del passadís i es precipità dins de la sala. La indefensa Zumurrud no va poder fer res contra aquells dos malnats. Se li llançaren al seu damunt, l’apallissaren i, amenaçant-la amb la mort si cridava, la taparen amb un vel i, dissimulada així, la van fer sortir de casa. A la cantonada, els esperava la somera que Raixid havia portat amb ell i, per si de cas algun esbirro del valí els aturava, duien les butxaques plenes de diners. Barsum, abans de sortir, llençà les claus al damunt de l’inconscient Alí i fugí darrera el seu germà, rient com una hiena, després de fer espetegar la porta tan fortament que van retrunyir totes les parets de l’edifici.

I així fou com Zumurrud, segrestada, anà a petar a la mansió que posseïa el pervers Raixid Addín en un barri residencial de la ciutat. Sense miraments, a cops de peu i empentes, Raixid l’obligà a entrar en una sala on es trobaven reunides les esclaves.

—Llenguda! Poca-vergonya! —l’insultava—. Tens ganes de recitar-nos rimes plenes de rebles i falques ara? Estúpida presumida! Em coneixes, eh? Em coneixes? Sóc el primer que menyspreares a la subhasta, te’n recordes? Et pensaves que te n’havies escapat, de mi? Doncs ja ho veus, has acabat a les meves mans. Ets meva!

—Mal home, què has fet? —articulà dificultosament Zumurrud, adolorida i emplorallada—. Déu et castigarà!

—Jo sí que et castigaré a tu, bergantassa! Pel Messies i la Verge! Primera cosa: converteix-te al cristianisme o rebràs una allisada que et deixarà servida per la resta dels teus dies.

—Això mai! —refusà, amb heroïcitat, la coratjosa Zumurrud—. Encara que m’espellessis no renegaria de l’Islam! Déu Omnipotent em donarà força. Més val dany al cos que no a l’esperit.

La resta d’esclaves, coneixedores de les males puces de l’amo, seguien l’escena esglaiades i intercanviaven mirades i gestos de no donar-ne ni cinc per la pell d’aquella pobra noia.

—Estireu-la a terra! —ordenà Raixid a dos dels criats.

Aleshores, i sense pietat, Zumurrud va ser colpejada de manera salvatge. Primer encara va tenir esma de cridar i demanar auxili endebades; però a mesura que la pallissa s’allargava, només amb un fil de veu repetia: «En Déu confio, Ell sol em basta i és suficient», fins que, exhausta, va perdre el coneixement.

—Arrossegueu-la fins a la cuina i deixeu-la allà, lligada en un racó —manà el malvat, sadollada la seva set de venjança—. I vosaltres —afegí dirigint-se a les esclaves—: no li doneu menjar o correreu la mateixa sort. Entesos?

Elles van fer que sí amb el cap, sense ni gosar contestar.

Quan Zumurrud va tornar en si, tot i la seva lamentable situació, va pronunciar amb enteresa:

—Només hi ha un Déu i Mahoma és el seu Enviat. En Déu confio, Ell sol em basta i és suficient. Ell m’ajudarà.

I passà la nit pregant, implorant l’ajuda de Déu i de Mahoma (La pau i la benedicció siguin amb ell!).

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…