Nit 112
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, malgrat les reiterades negatives del jove, Tajalmuluk seguia entossudit a veure el drap que ocultava. Davant de tanta insistència, finalment Aziz se’l va treure de sota la cuixa i, mentre l’hi allargava, recità:
No el critiquis, la crítica el pertorba,
li dius la veritat i ell no t’escolta.
Que Déu em guardi la lluna allà als uadis,
perquè ha sortit de l’òrbita dels astres.
Li vaig dir adéu: més hauria valgut
que jo el goig de la vida hagués perdut;
a la partença, l’alba ens ajudà
mentre amargs plors ens anaven colgant.
Es ben trencà el vestit de la disculpa,
tot i que jo apedaçar-lo he volgut.
Des de llavors del meu cos no tinc cura
i per al seu folgança no hi ha hagut.
La perversa mà esquerra del destí
a tots dos igualment ens ha traït:
plena d’angoixa una copa ens ha dat,
ai!, i nosaltres ens l’hem empassat.
—Tan mals records et porta aquest drap? —li digué Tajalmuluk, mantenint-lo a la mà.
—Senyor, el que em va passar amb aquest drap, amb la dona que el posseïa i les figures que hi ha representades, és una penosa i llarga història.
Encuriosit, Tajalmuluk el desplegà.
—Alabat sia Déu! Només Ell, amb el seu alt saber, pot haver dotat els humans de tanta destresa! —exclamà Tajalmuluk, bocabadat en veure amb detall què era aquell drap.
Allò que semblava un parrac amagava, a l’endret, una gasela recamada amb fil de seda i amb fil d’or vermell, i, a la bescara, una altra gasela feta amb fil d’argent que duia un collar d’or del qual penjaven tres corindons.
—Explica’m com ha anat a parar a les teves mans —li demanà el príncep, car es delia per sentir el relat.
Història d’Aziz i Aziza
Heu de saber que jo vaig compartir la meva infància i bona part de l’adolescència amb la meva cosina Aziza, que era òrfena i per això vivia a casa. Si bé jo era un ingenu, ella era força més viva i espavilada. Abans de morir, el meu oncle havia acordat amb el pare que ens casarien.
I, arribats tots dos a la pubertat, recordo perfectament que el pare va dir a la mare:
—Aquest mateix any els hem de maridar.
Acordaren que l’enllaç se celebraria un divendres després de la pregària i així ho van fer saber a la gent: el pare a tots els comerciants i coneguts, i la mare, a la família i amics íntims.
El dia assenyalat, a casa hi havia una gran activitat: criats que netejaven la sala, polien el marbre, encatifaven racons i raconets i penjaven tapissos aquí i allà. Dementre, el pare vigilava que al convit no hi faltés res, especialment les safates de dolços i de dàtils frescos i madurs. Tot era a punt. La meva mare, però, es va entestar a fer-me lluir un fastuós vestit, molt feixuc, i abans va voler que anés als banys.
Quan ja estava ben mudat, i per bé que encara faltava estona per a la pregària, vaig enfilar el camí de la mesquita. Abans d’arribar-hi, em va venir a la ment que m’havia oblidat de convidar un bon amic i, com que anava sobrat de temps, vaig decidir d’anar-lo a buscar. Per culpa de la xafogor canicular que feia aquell dia, del vestit nou i el perfum, vaig començar a transpirar. El destí va voler que passés per davant d’un carreró sense sortida on hi havia un pedrís, arrecerat del sol, i, sense pensar-m’ho dues vegades, m’hi vaig asseure.
Tot i que allà hi tocava l’ombra, suava a raig fet, però no podia eixugar-me el front i la cara perquè, per no embrutar el vestit, m’havia posat el mocador brodat que duia sota les natges. I, quan ja m’havia decidit a assecar-me amb la punta del vestit, em va caure al damunt un mocador blanc de tela fina. Instintivament, vaig alçar el cap per mirar de saber d’on havia sortit, i els meus ulls es clavaren en els d’una bellíssima donzella que espiava per la gelosia d’una finestra.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…