Nit 902

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir Ximàs encara afegí:

—Heu de saber, majestat, que a aquell que fantasieja en excés li pot passar el mateix que a l’asceta amb la tupina de mantega.

—D’un temps ençà —va dir el rei, en to de blasme—, sembla que vulguis estroncar qualsevol raig de joia que em brolli. Au va, explica’m què va passar a l’asceta.

—De bon grat:

L’asceta i la tupina de mantega

En una ciutat llunyana, el nom no ve al cas, hi habitava un asceta que, gràcies a la caritat d’un noble, anava fent la viu-viu. L’asceta rebia cada dia tres rosegons de pa, una mica de mantega i mel. Com que en aquell temps la mantega era escassa i es comprava a dos preus, l’asceta la guardava, per un si de cas, en una tupina penjada al sostre. Una nit, assegut sota la tupina i joguinejant amb el bastó, va començar a fer volar coloms. «Quan la tupina serà plena —es digué— vendré la mantega i compraré una ovella i un marrà. Llavors, de mica en mica, faré un gros ramat i me’l vendré per comprar-me un terreny on m’hi faré construir un palau amb un gran jardí i tindré esclaus i donzelles. També em faré fer vestits fastuosos i em casaré amb la filla del comerciant més important de la ciutat. El casament serà anunciat per un pregoner i se celebrarà amb tota mena de luxes: poms de flors, plantes aromàtiques i perfums pertot; xais, plats cuinats exquisits, postres, dolços. Convidaré rics, savis, nobles i grans del regne i, per amenitzar el convit, faré venir joglars, malabaristes i músics. Per fi hauré aconseguit el meu desig: deixar l’ascetisme. Al vespre, acabada la festa, em presentaré da: vant l’esposa i em regalaré amb ella. Passat el temps de l’embaràs, per gloria meva, em donarà un fill que es convertirà en un gran mestre en les ciències, la literatura i les matemàtiques i el seu nom sonarà per arreu. Jo mateix l’educaré en els preceptes de la rectitud i sempre m’obeirà; i pobre d’ell que no ho faci!».

—I en aquell precís instant, venerat rei Giliad, va aixecar el bastó per pegar el fill i el que va colpejar va ser la tupina, que s’esmicolà. La mantega li va caure a sobre i el deixà ben galdós, amb els cabells, barba i roba enllefiscats. Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia abans que els fets no s’esdevinguin.

—Quanta saviesa hi ha en les teves paraules! —exclamà el rei, visiblement emocionat—. Què seria de mi, sense els teus ponderats consells que sempre em tornen a la justesa! No tinc paraules per regraciar-te. Demana el que vulguis que ho tens concedit.

—Majestat, la vostra felicitat és la meva i, havent-la, res no necessito perquè ho tinc tot. —I, fent una fonda reverència, s’acomiadà—: Déu us doni llarga vida i us protegeixi de tot mal.

I va marxar, bo i deixant el rei Giliad il·lusionat i esperançat amb el naixement.

I així fou com, complert el temps de l’embaràs, la concubina va dur al món un nen d’allò més bonic. Els patges varen córrer a donar la bona nova al rei Giliad.

—Lloat sia Déu, indulgent i misericordiós amb els seus servents! —exclamà, ple d’alegria.

I, seguidament, va trametre heralds cap a totes les parts del regne per anunciar la nova i va ordenar que sonessin timbals i corns. Al cap de pocs dies començaren a arribar emirs, principals i ulemes de tots i cadascun dels territoris que el rei governava. Tots s’aplegaren a la sala de govern, que era presidida pel rei, amb el visir Ximàs i tres dels visirs que formaven el consell a la dreta i, a l’esquerra, els tres visirs restants.

—Majestat —va dir el visir Ximàs, dirigint-se al rei—, el consell de govern ha decidit que cada un dels formants dirà unes paraules. Amb la vostra vènia i puix que en sóc el president, començaré.

El rei va fer un signe amb la mà com dient «endavant».

—Déu (Lloat sia!) és qui ens va crear del no-res i ens va dur a aquest món, i qui donà als reis, els seus servents, rectitud, equitat, judici i sapiència per governar-nos. I aquí en tenim la mostra amb el nostre rei, que ha conduït el reialme sota aquests preceptes i hi ha dut la pau, la seguretat i la prosperitat. Quin rei tracta els súbdits com ell ens ha tractat? Ha vetllat pels nostres interessos, ha salvaguardat i doblat els nostres drets i ha impartit justícia a tots d’igual manera. I a més a més, ens ha preservat de tot enemic, perquè no cal que us digui que d’ençà que ell ens governa ni un sol adversari no ha gosat posar els peus en els nostres territoris. Per tot això sa majestat és mereixedora de la nostra veneració. Déu li doni llarga vida i el recompensi!

—Déu li doni llarga vida i el recompensi! —cridaren els assistents, tots a l’uníson.

—Però us diré —va continuar el visir Ximàs— que la recompensa ja l’ha obtinguda: el nounat. Durant molt de temps hem pregat a Déu perquè li donés un fill a fi de preservar la mateixa línia de govern. Doncs, bé, Déu ens ha escoltat…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…