Nit 839
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que aquella tarda, mentre el califa era suposadament de cacera i es dedicava a la pesca, a palau s’havien produït alguns esdeveniments.
Ja feia dies que la senyora Zubaida, l’esposa de Harun Arraixid, treia foc pels queixals a causa de les atencions que el seu espòs dispensava a l’esclava Kut i n’estava extremament gelosa, cosa que, d’altra banda, sol ser normal entre les dones. Esperava amb candeletes el dia que el califa, per un motiu o altre, s’absentés i li deixés el camí lliure per fer-ne una que duia de cap i, finalment, havia vist arribar l’ocasió desitjada. Ordenà a les esclaves que netegessin i adornessin amb rams de flors el seu pavelló i que preparessin plates de porcellana amb viandes i dolços. Entre les plates que disposaren les esclaves, ella n’hi va posar una amb un pastís que contenia un potent narcòtic i, després, va fer comparèixer Kut Alkulub a la seva estança.
—La senyora Zubaida diu que té migranya i li agradaria que la distraguessis amb una mica de música —va dir a Kut l’eunuc que per ordre de Zubaida l’havia anada a buscar—, porta els instruments, i afanya’t!
—Ara mateix els agafo i vinc amb tu —digué la innocent Kut, sense sospitat ni un sol moment l’astúcia de Zubaida.
La noia entrà a la sala on l’esperava Zubaida, besà el terra amb reverència davant seu i digué tota educada:
—La pau sigui amb vós senyora i amb el vostre llinatge dels abbàssides, descendents del Profeta. Que Déu us doni benestar i felicitat cada dia!
—Endavant, Kut Alkulub. Seu i posa’t còmoda entre les esclaves.
Era la primera vegada que Zubaida la veia i es va quedar parada amb la bellesa extraordinària de la noia. Els seus cabells rinxolats, negres com la nit, emmarcaven un rostre resplendent com la lluna en aparèixer entre tenebres: front radiant, celles arquejades, parpelles llangoroses, ulls d’hurí, galtes fines i rosades i llavis de corall. Una cara que irradiava llum al seu entorn, com el sol ixent a l’alba, i encegava els qui la miraven. Un cos de justes proporcions, amb els pits prominents i la cintura estreta, que enamorava a tot aquell que el contemplava. Així com la beutat que captivà al poeta:
Quan s’enfada la gent mor
i quan riu torna a la vida.
La seva mirada encisa:
mata o reviu a qui vol.
Amb les pupil·les captiva
i fa un esclau de tothom.
—He sentit a parlar molt bé del teu art, Kut, la teva gràcia en el cant i les teves habilitats amb els instruments musicals —li digué, llagotera, Zubaida—, per què no ens n’ofereixes una mostra per tal que puguem gaudir-ne?
—Sí, senyora. Espero que us agradi.
Kut agafà l’alduf i es reproduí la imatge que amb tanta sensibilitat va descriure el poeta en aquests versos:
Toca l’alduf i el meu cor es trastoca:
és tot batec d’amor quan ella el toca,
un cor colpit per repetides notes
que més s’encén si amb més batecs l’assota.
Parla i digues en veu greu o més alta
tot el que vulguis, que el teu cant m’encanta.
Per pietat, treu-te el vel, estimada,
aixeca’t, dansa i ja no paris, canta!
La noia va fer sonar l’alduf i cantà tan melodiosament que fins els ocells es posaren a la finestra per escoltar-la i tot els objectes del pavelló va semblar que dansaven. A continuació deixà l’alduf i agafà la flauta, l’instrument per al qual es van compondre aquests versos:
Té uns negres ulls que amb l’ajuda dels dits
fan un dolç cant que extasia els sentits.
I aquests:
Quan sona la dolça flauta,
el temps de l’amor s’encanta.
I després d’haver commogut l’auditori amb el so de la flauta, agafà el llaüt, del que havia dit el poeta:
És com la verda branca el llaüt de l’artista,
nobles i virtuosos davant d’ell s’inclinen.
I amb les puntes dels dits el bon músic el toca
encadenant els tons i les més belles notes.
Kut se’l va posar a la falda amorosament, igual com la mare quan bressola el nadó i afinà les cordes, com diu el poema:
Ella tot just va fer parlar les cordes
i de seguida tothom ho va entendre:
havia dit que l’amor mort engendra
i que fa perdre el judici a tot home.
Déu meu, i quina donzella, Senyor!
Més que amb la boca ella parla amb la mà:
com ho fa el metge examinant la sang,
amb el llaüt ha interpretat l’amor.
I amb el llaüt oferí catorze melodies diferents i una cançó completa, en un recital impressionant. I, per acabar, recità aquests versos:
A vós l’enhorabona!
El goig ja és aquí,
la joia no té fi
I els plaers es renoven.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…