Nit 742

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Xahraman va rebre amb complaença la família de Julnaz i, amb el nadó en braços, els va dir tot cofoi:

—Us esperàvem per posar-li un nom al nen, trieu-lo vosaltres, si us plau, feu-me aquest honor.

Va ser Faraixa qui va tenir la idea d’anomenar-lo Badr Bàssim, a satisfacció de tothom, i no cal dir que el petit Badr es convertí en el centre de les seves atencions. Tots el contemplaven embadalits i es barallaven per poder-lo sostenir. Després d’haver passat pels braços de totes les cosines, Sàlih, orgullós i estarrufat en el seu paper d’oncle, el va agafar i el va passejar per tot el palau.

Quan tornà a l’habitació on era reunida la família, però, i amb la criatura als braços, Sàlih va fer un moviment que deixà el rei Xahraman glaçat de terror: va saltar per la finestra cap a la platja i, en un tancar i obrir d’ulls, es va enfonsar en el mar.

Julnaz es va apressar a tranquil·litzar Xahraman que, víctima dels tremolors i el sangloteig produïts per l’espant, era incapaç d’articular ni una paraula.

—Calma, amor meu, calma… —li digué dolçament mentre l’acaronava—, no temis que no res de mal li passarà al nostre fill. Amb el meu germà no corre cap perill ni s’ofegarà, ja veuràs que d’aquí a no res tornaran a ser amb nosaltres, sans i estalvis. Creu-me, jo l’estimo més que a la meva pròpia vida aquest infant i fixa’t que tranquil·la que estic.

Xahraman se la mirà amb cara d’estar poc convençut del que ella deia, però va fer tots els possibles per calmar-se i treure’s l’ensurt del damunt. Al cap de poc, tal com havia assegurat Julnaz, Sàlih va tornar a aparèixer a la superfície de les aigües, amb el petit Badr arrupit als seu braços com si fos al bressol, i des del mar va fer un salt gegantí que el va dur de nou a l’habitació, al costat de Xahraman.

—Aquí el tens, com si res no hagués passat —va fer Sàlih tot lliurant la criatura al seu pare.

El rei va estrènyer el nen contra el seu pit i el va cobrir de petons.

—T’has espantat quan has vist que me l’enduia cap al mar? —va dir Sàlih tan tranquil.

—Home, per l’amor de Déu, Sàlih, m’has donat un ensurt de mort! —reconegué el pobre Xahraman, que encara tenia els pèls de punta.

—Doncs sàpigues que no has de patir si mai tornes a veure que el teu fill s’enfonsa en el mar. Ja me n’he encarregat jo que hi pugui viure, així com nosaltres, amb el ritus que solem aplicar als nostres nadons: recitar els talismans gravats a l’anell de Salomó i alcofollar-li els ulls amb el nostre alcofoll especial. No tinguis por que el príncep Badr no s’ofegarà mai, ni en cap llac ni en cap mar.

Seguidament, Sàlih es va treure de la butxaca un paquet, el va desembolicar i en el seu interior va aparèixer un gavell de variades pedres precioses, més brillants que els estels, i una col·lecció impressionant de varetes de maragda.

—Un petit present per al rei més just i bondadós del Khurassan —va dir Sàlih tot obsequiós.

Xahraman deixà anar un sonor «oh!» d’admiració i Sàlih continuà dient:

—Bé, l’anterior vegada que vàrem visitar-vos vinguérem amb les mans buides i ara ho vull compensar. Gràcies per tot el que has fet per la meva germana Julnaz, ara ja et considerem un membre més de la nostra família.

—Gràcies a vosaltres! —correspongué Xahraman força aclaparat per la magnitud del regal—, però és que… potser és massa, una d’aquestes pedres val tant com el meu palau.

—Au, no cal fer-ne una muntanya —digué Sàlih restant-li importància—, al nostre país abunden més les pedres precioses que no pas els còdols a terra, només és un detall. Accepta-ho com una mostra d’afecte i d’agraïment.

Julnaz també va donar les gràcies a Sàlih pel seu amable gest i Xahraman, després de deixar Badr al bressol, va dir a la seva estimada a cau d’orella:

—El teu germà m’ha fet un regal valuosíssim. Dubto que en tot el món hi hagi algú més afortunat que jo, fins i tot em fa vergonya d’acceptar-ho.

Sàlih, que tenia l’orella molt fina com tots els habitants de les regions submarines, va captar les paraules de Xahraman i s’apressà a aclarir:

—Xahraman, el teu favor ha precedit el meu i ha estat molt més gran perquè t’has fet càrrec de la nostra estimada Julnaz amb un enorme afecte i ens has acceptat a palau com a convidats teus des del primer moment. Recorda que nosaltres ens vàrem presentar aquí sense el teu permís i ens vas donar generosament el pa i la sal. Escolta el que va dir un poeta al respecte:

—Encara que et servís mil anys —conclogué Sàlih— no podria pagar-te el que et dec i el que et mereixes, per tant, el meu regal és ben poca cosa comparat amb el que tu ens has ofert.

L’entesa i l’harmonia entre els familiars de Julnaz i el rei Xahraman eren absolutes i Sàlih, Faraixa i les cosines es varen quedar quaranta dies com a convidats al palau de Ciutat Blanca. Passat aquest temps, expressaren el seu desig de tornar al mar i s’acomiadaren de Xahraman, Julnaz i el petit.

—Sempre sap greu d’allunyar-se dels éssers estimats, però us asseguro que de tant en tant vindrem a visitar-vos —prometé Faraixa.

I després de dir-se adéu, entre petons i abraçades, els parents de Julnaz s’envolaren cap al mar i se submergiren en les aigües fora de la mirada dels qui a palau s’havien quedat.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…