Nit 550
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Sindbad continuà:
—Després d’ocupar-nos dels negocis a Salàhita, férem cap a les costes del Sind. Seria llarg d’explicar les meravelles que vaig tenir ocasió de contemplar en aquelles aigües. Perquè us en feu una idea, us diré que hi havia peixos en forma de vaca i d’altres en forma d’ase. Ah!, i un ocell marí extremament curiós que niava en petxines.
Amb l’ajut de Déu Excels, vam arribar sans i estalvis a Bàssora i allà vaig separar-me dels companys de viatge. A Bagdad, família, amics i coneguts em van dispensar una càlida benvinguda, car la majoria ja m’havien donat per mort. Amb els beneficis que havia obtingut en els negocis els vaig poder fer regals a tots i, a més, vaig poder contribuir a la noble causa de l’almoina pública, destinant substancials quantitats per a les vídues i els orfes.
I així acabà feliçment el meu tercer viatge —conclogué Sindbad—. Demà, si Déu vol, us contaré les peripècies del següent, no menys extraordinàries que aquestes.
En el decurs del sopar, els comensals comentaren animadament les incidències dels viatges del seu distingit amfitrió i, després de l’àpat, Sindbad el faquir se’n tornà a casa seva satisfet, amb cent unces d’or més a la butxaca.
L’endemà, el faquir, ansiós per escoltar més aventures del marí, tornà a fer acte de presència a la tertúlia i, quan tots els convidats foren a la sala, Sindbad els pregà que guardessin silenci per tal de donar pas a la narració del següent viatge.
Quart viatge
Amics, tot i que vivia a cos de rei a Bagdad —explicà—, el meu inquiet esperit no va trigar gaire a turmentar-me de nou amb l’anhel de viatjar. I, esperonat pel creixent desig de conèixer nova gent i terres llunyanes, vaig adquirir mercaderies, vaig fer l’equipatge i, deixant enrere la vida tranquil·la i folgada, em vaig posar en camí cap a Bàssora.
El contacte amb els marxants i la gent del mar em va fer reviure les emocions d’antany i, ple d’il·lusionades expectatives, em vaig embarcar en un mercant rumb a l’aventura.
Ja portàvem dies navegant amb total calma quan una violenta tempesta ens va sorprendre en plena singlada. L’arraix ordenà tirar l’àncora i arriar veles, però ni tots els nostres esforços ni les pregàries van poder evitar el pitjor. Irremeiablement, el vaixell va fer aigües i gent i equipatges fórem arrossegats per les onades. Amb penes i treballs lluitava per mantenir-me a flor d’aigua i nedar semblava una tasca impossible, però quan ja em veia mort i havia encomanat la meva ànima a Déu, vet aquí que l’atzar va acostar-me a un dels taulons del buc de la nau sinistrada, on ja s’havien arrapat uns quants dels meus companys.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…