Nit 273
M’han explicat, Majestat —prosseguí Xahrazad—, que el mateix Ibrahim narrava així l’odissea:
—Amb allò de la recompensa, no estava segur enlloc, havia de moure’m constantment i amagar-me en forats i racons. Un vespre que caminava per un carreró amb l’ai al cor, el semblant afable d’un ciutadà que prenia la fresca a la porta de casa seva em cridà l’atenció. En acostar-m’hi em vaig adonar que la porta era la d’una barberia i, endut per les ganes de dormir entre quatre parets i de trobar un xic de escalf de llar, vaig demanar a qui jo suposava l’amo del lloc:
—Si us plau, bon home, per caritat, no podríeu pas aixoplugar-me aquesta nit a casa vostra? Sóc un pobre que no tinc on caure mort.
—Oi tal! Endavant, entreu —m’indicà amb una amabilitat que amollia el cor.
La casa es veia modesta, però neta i endreçada. L’amo m’acompanyà a una habitació, em va fer un gest per tal que entrés abans que ell i quan vaig ser dins vaig sentir un cop de porta i un parell de voltes de clau. «Oh, no! Estic perdut! Aquest malvat em deu haver reconegut i ara segur que ja ha anat a delatar-me. Maleït sia!», vaig pensar atemorit. Però al cap de poca estona, la porta es tornà a obrir i va aparèixer l’amo de la casa acompanyat d’un noi carregat amb un cove.
—Disculpeu-me, senyor —s’excusà l’amo—. Només he anat a buscar la compra que havia encarregat i estic tan acostumat a tancar aquesta porta que ni me n’he adonat… però, veniu, seguiu-me fins a la cuina.
Aquelles paraules em tranquil·litzaren i, després de pagar el camàlic i d’acomiadar-se’n, l’home em va dir:
—Jo només sóc un pobre barber, és ben poc el que us puc oferir. De tota manera, aquí tenim suficient menjar per a un sopar. Vós mateix, agafeu el que més us agradi i que us faci bon profit.
Jo li vaig agrair sincerament la seva generositat i, com que la gana ja em removia les tripes, no vaig trigar gaire a fer desaparèixer bona part dels aliments.
—No és fàcil que un humil barber pugui mantenir converses gaire elevades —em va dir a l’hora de la sobretaula—, per això és un honor compartir el temps amb un brillant orador com vós.
—Brillant orador? No t’he dit que jo no era més que un pobre…?
—Oh, no patiu, senyor! Sé perfectament qui sou: el noble Ibrahim ben Almahdí, germà del gran Harun Arraixid. Però res no heu de témer, jo no acceptaria cap recompensa per delatar una persona de la vostra dignitat.
Certament, el barber s’havia mostrat més noble que qualsevol aristòcrata i jo, emocionat, li vaig dedicar aquesta composició:
Que ens empari de nou
Ell que va afavorir
Josep a la presó
i amb els seus el reuní!
Perquè el Senyor dels mons
és Déu Totpoderós!
—Gràcies, senyor! —exclamà el barber com si hagués rebut un gran obsequi—. Si em permeteu, jo també recordo algun poema…
—Endavant, home!, us escolto.
I, afectant un xic la veu, declamà:
Als amics, dolgut, m’he queixat:
«Ai las! Que llarga es fa la nit!».
En canvi ells, tranquils, m’han dit:
«I ca! Ben prest ja haurà passat!».
La son prou vol tancar-me els ulls
i tot i així no puc dormir.
Insomne vetlla l’esperit,
tant si jo ho vull com si no ho vull.
El tan sofert enamorat
la nit, quan cau, el ben colpeix,
mentre que d’ella en ben gaudeix
el qui d’amors s’ha alliberat.
I és ben segur que els qui m’ho han dit,
si d’aquest mal mateix patissin,
si el mateix dany també sofrissin,
reposarien poc al llit!
—Bravo! Molt bé! —el vaig aplaudir—. Una poesia excel·lent! No cal que sigueu tan modest, que posseïu uns magnífics dots declamatoris. Si me n’oferíssiu una altra, em regalaríeu l’oïda i l’enteniment.
—Va per a vós, aquesta:
Em va retreure el nostre nombre escàs.
No abunden pas els bons, vaig replicar,
són companys dignes els del nostre braç
i ser tan pocs no ens pot perjudicar.
A nosaltres, la mort no ens deshonora,
tal com manen les lleis dels cavallers;
com als àrabs valents, ella ens millora
i ens aproxima al nostre instant darrer.
Em va retreure el nostre nombre escàs.
Som pocs i bons, vaig dir. I, si volem,
de les paraules de la gent fem cas,
però tothom respecta el que diem.
—Alabat sia Déu! Això és autèntica poesia!
I, entusiasmat, li vaig lliurar una bossa amb alguns dinars que duia a la butxaca.
Aquella nit vaig descansar a casa de l’esplèndid barber i l’endemà, amb la intenció de partir, li vaig dir:
—Me n’he d’anar, amic. Gasteu les monedes de la bossa de la manera que més us convingui. Us prometo que si me’n surto, d’aquest tràngol, us donaré una millor recompensa. Que Déu us conservi!
—Senyor, l’amistat i la bona companyia no es paguen amb diners —va fer ell retornant-me la bossa—, i poder-vos hostatjar ha estat un privilegi. Si us plau, us ho prego, agafeu els vostres dinars. M’ofeneu si em doneu alguna cosa a canvi.
Jo estava admirat de la integritat i l’honradesa d’aquell ciutadà i, respectant el seu parer, em vaig tornar a guardar la bossa.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…