Nit 899

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el botiguer se’l mirà de dalt a baix.

—En què us puc servir? —li va preguntar.

El jove li va explicar, passant per alt el que va creure convenient, com s’havia produït la seva arribada a la ciutat i que no sabia on anar a raure ni com proveir per al seu sosteniment.

—Però el que sí sé és escriure i tinc estudis —va concloure.

I, per tal de demostrar-ho, va agafar paper i càlam i començà a escriure. El botiguer, que si la lletra li venia gran, dels números no sabia com sortir-se’n, li proposà:

—Què me’n diries de dur els llibres de la botiga? Et pagaré mig direm al dia. Menjat i vestit, però.

—Mig direm i menjat i vestit? A bodes em convideu!

Així va ser com el jove va entrar al servei del botiguer. El jove s’afanyà a posar els llibres al dia i el botiguer sempre sabia quines eren les entrades i sortides i quin percentatge havia de carregar als productes. Passat un mes, el botiguer, agraït, li augmentà el sou a un dinar diari.

Dia rere dia i mes rere mes, el jove es va anar oblidant de la noia i guanyant-se la confiança del botiguer, fins que al cap de l’any, aquest li va proposar de casar-se amb la seva filla i ser soci en el negoci. Per bé que l’oferiment l’agafà de sorpresa, va acceptar. I, des de llavors, va entrar a formar part d’aquella família. Al cap d’un parell d’anys, un dia que ell i el botiguer, ara el seu sogre, eren a l’establiment, començaren a passar riuades de gent duent menjar i beure i tothom tenia un aire rialler.

—Què passa? On va tanta gent? —va preguntar el noi al seu sogre.

—Avui és un dia assenyalat. Infinitat de músics, joglars i joves d’arreu s’apleguen sota els arbres que hi ha vora el riu, en un paratge anomenat Ubulla. Allà mengen, beuen i fan xerinola.

—Em faria gràcia anar-hi.

—És clar que sí, home! Vés, vés, que t’ho passaràs bé.

Amb una esgarrapada es va preparar una mica de menjar i s’uní a la gernació. Quan el jove va arribar al riu, tothom anava fent grupets i ell no sabia a quin enganxar-se. Llavors, tot d’un plegat, es va trobar davant per davant de l’haiximita que departia alegrement amb uns quants homes. Ambdós es quedaren mirant-se, atònits.

—Quina sorpresa! —exclamà l’haiximita, penjant-se-li al coll—. Et feia mort! En no trobar-te al vaixell ens pensàrem que havies caigut al riu i t’havies ofegat. La vam agafar tan grossa!

—Doncs ja ho veieu, aquí em teniu fresc com una rosa —va dir el jove amb un cert deix de blasme—. I de la noia, què se n’ha fet?

—No me’n parlis, de la noia! M’amarga l’existència. Així que va saber la teva desaparició, es va esquinçar els vestits, va cremar el llaüt i no va parar de bufetejar-se, bo i plorant, durant tot el viatge. Quan vàrem arribar aquí, es va posar de dol rigorós i em demanà que fes construir una tomba en honor teu, al cantó de casa. D’aleshores ençà que no se’n mou i no para de plorar en tot el dia.

Aquelles paraules varen estovar l’amor del jove —que sempre havia estat latent dins el seu cor— i va demanar a l’haiximita si la podia veure. Aquest, de bon grat, el va acompanyar a casa seva. Efectivament, el jove la va trobar tal com li havia descrit, sense exagerar ni un pèl, l’haiximita. La noia, així que el va veure va empal lidir i, per tot mot, va fer un esgarip i es desmaià. El jove va córrer a abraçar-la i a acaronar-la.

—Si la vols, teva és —li digué l’haiximita.

—Sí, però tal com em vàreu prometre, allibereu-la i caseu-nos.

—Ja et vaig dir que era home de paraula —va dir l’haiximita, ferit en l’orgull.

I sense dir res més va manar a un parell de criats que agencessin la casa veïna, que era seva, i que després hi posessin catifes i tapissos. També va enviar un altre criat a buscar el cadi. I, una vegada la noia va haver recuperat els sentits i el cadi va acudir, es va formalitzar el matrimoni.

—Aquests cinc-cents dinars —va dir l’haiximita, tot allargant una bossa al jove— són la suma que us assigno mensualment. Això també t’ho vaig prometre. Però recorda la teva, de promesa: a casa vostra mai no hi faltarà una bella melodia ni una bella cançó.

El jove va acomboiar la noia a la nova casa i se n’anà, rabent, a veure el botiguer. Li va demanar que li permetés, sense atribuir-li la culpa, de repudiar la seva filla i li tornà el dot.

Passats dos anys, el jove havia atresorat fortes sumes de diners i tornà a recuperar la posició que havia tingut a Bagdad.

Déu és Savi i Generós! Lloat sia en aquesta i l’altra vida!

Uird Khan, fill del rei Giliad

Temps ha, regnava a les contrades de l’Índia el rei Giliad, sobirà recte i generós. La seva màxima era l’equitat: s’apartava dels favoritismes, no oprimia amb els tributs i tractava de la mateixa manera principals i plebeus. I, per tal de garantir un bon govern i justícia per a tothom, havia dividit el reialme en setanta-dos territoris i havia nomenat un governador per a cada un; també havia repartit tres-cents cinquanta jutges, en funció del nombre d’habitants de cada territori. A més, havia creat un consell de govern format per set visirs i presidit pel visir Ximàs: un jove —tenia vint-i-dos anys— instruït en totes les branques del saber, perspicaç i reflexiu i ponderat en el parlar. Tots els súbdits apreciaven aquella recta conducta i la forma de governar, que cap dels seus predecessors no havia observat.

Malgrat tot això, Déu (Lloat sia!) no havia recompensat el rei Giliad amb cap hereu a qui llegar aquell reialme i la manera de governar-lo, cosa que preocupava tant el rei com els súbdits.

Una vesprada, el rei s’estirà damunt del llit i, tot meditant en el futur del seu reialme, s’adormí alhora que s’anava endinsant en un somni.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…