Nit 746

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que una vegada a palau, oncle i nebot entraren en una sala d’estar on Faraixa, en companyia d’alguns parents i cortesans feia tertúlia.

Sàlih i Badr la saludaren i li feren besamans i Faraixa, contenta de veure el seu nét, va dir:

—Venturosos els ulls! Beneït siguis, fillet, a què devem l’honor de la teva visita? I la teva mare, no ha vingut?

—No, no ha pogut, mare —intervingué Sàlih amb llestesa—, però està molt bé, gràcies a Déu i us portem molts records de la seva part. I ara, si us va bé, voldria parlar amb vós a soles.

Sàlih va picar l’ullet a Badr i es retirà amb Faraixa a una sala contigua, on Sàlih va posar a la seva mare al corrent dels fets, mentre Badr departia amb els cosins i cosines.

—T’has equivocat, Sàlih, t’has precipitat i t’has equivocat —va reprovar Faraixa en sentir les seves explicacions—. Primer: no havies d’haver esmentat mai la princesa Jauhara a Julnaz ni deixar que es fes il·lusions al respecte. Ja saps com és Samandal d’obstinat i, ara per ara, no vol casar la seva filla. Si ja ha refusat com a pretendents els més poderosos reis del mar, què no farà amb els de la terra! Segon: no havies d’haver actuat pel teu compte, a esquena de Julnaz, en un assumpte tan delicat. I tercer: tal com estan les coses, ara et veus obligat d’alguna manera a suplicar a l’estúpid de Samandal que et vulgui fer un favor i, molt em temo que, amb tot això, el noi s’emportarà un disgust i tots nosaltres sortirem malparats en el nostre honor.

—Mare, no es tracta de suplicar! —replicà Sàlih un xic dolgut—. En honor a la veritat, el nostre Badr li dóna deu voltes a la noia, en rang, en bellesa i en intel·ligència, i quant a l’extensió dels seus dominis i la potència de l’exèrcit, és més fort que el mateix Samandal. Però la qüestió és que, sigui com sigui, Badr s’ha obsessionat amb aquesta noia i diu que es morirà si no la pot obtenir. Jo, com a oncle, i ja que sóc en part responsable de la situació, faré els possibles per ajudar-lo, me’n portaré tots els sacs de pedres precioses que facin falta per convèncer Samandal i que Déu ens empari!

—Prou que necessitarà l’ajut de Déu! Però, en fi, ja que esteu decidits a anar-hi, aneu-hi i que sigui el que Déu vulgui. Vés molt amb compte quan tractis amb Samandal, mesura les teves paraules i procura que a Badr no li passi res. Ja el coneixem aquell vell caparrut i els seus mètodes expeditius.

—No patiu mare, jo me’n cuidaré i el tornaré sa i estalvi.

—Que així sigui!

Després de la conversa amb Faraixa, Sàlih va fer preparar deu sacs plens de gemmes i de metalls preciosos, va ordenar a dos patges que els carreguessin i va sortir amb Badr cap al palau del rei Samandal.

Ben poc després d’arribar-hi, Samandal els va concedir audiència i Sàlih, havent recomanat a Badr que s’esperés a l’entrada mentre ell s’encarregava del tracte, va entrar a presència del rei.

—Sàlih, quant de temps sense veure’t! —el saludà Samandal—. Quin corrent t’ha portat cap a aquestes contrades?

—Us voldria fer una petició, excelsa majestat, a vós que sou famós arreu i alabat per tothom a causa de la vostra generositat i els favors que dispenseu —va dir Sàlih tot fent-li la gara-gara—. Tot i que en darrer terme els nostres desitjos són en mans de Déu, us he portat un present en senyal de bona voluntat.

Sàlih va ordenar als patges que obrissin els sacs i el centelleig de les pedres precioses il·luminà tots els racons de la sala.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…