Nit 924

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el rei Uird Khan va dir, amb cara llastimosa i en igual to:

—Amb vosaltres, les dones, m’ha succeït el mateix que al francolí amb les tortugues:

El francolí i les tortugues

Un francolí sobrevolava una vall plena de tortugues, de vegetació formosa i de frondosos arbres, i, esgotat com estava, va decidir baixar a recuperar forces. De bon primer totes les tortugues, que es delien pasturant les herbes, amagaren el cap dins la closca. De mica en mica, però, s’espolsaren la por i el recel i començaren a mirar-se el francolí amb bons ulls i de seguida li demostraren amistat i afecte. Aquestes mostres tocaren el cor del francolí, es va sentir inclinat a l’afecte envers les tortugues i es va convertir en el seu amic. I així van transcórrer els dies; el francolí, a punta de sol, aixecava el vol i se n’anava a buscar-se aliment i no tornava fins al vespre. Tantes hores de separació entristien les tortugues de valent, ja que n’estaven molt d’ell, i una tarda abans de la tornada del francolí es reuniren.

—Què podem fer per tenir-lo sempre al nostre costat? —va preguntar una.

Totes les tortugues hi van dir la seva, sense arribar a cap conclusió. Tanmateix, en el ple de la conversa, una d’elles, més viva que la tinya, les va fer callar i va dir:

—No cal discutir més, he trobat la manera de fer-lo quedar amb nosaltres.

Les tortugues dipositaren la confiança en ella. Així, doncs, quan el francolí va tornar, aquesta tortuga s’hi va atansar, el va saludar, bo i desitjant-li salut, i li digué en to llagoter:

—Amic meu, l’estima que sentim cap a tu és tan gran i sincera que ens entristeix molt el fet de poder gaudir de la teva companyia tan sols a la nit, mentre que el dia ens el passem apesarades i tristes.

—Sí, jo també us tinc un gran afecte i no us penseu que em resulta fàcil separar-me de vosaltres, però no s’hi pot fer res, sóc un ocell i la meva naturalesa és volar. No puc restar quiet en un lloc.

—Ho comprenc, ho comprenc, però no creus que et seria més fàcil trobar aliment al nostre costat, que com pots comprovar és abundant, que no pas haver de sortir cada dia a buscar-lo amb el perill que això comporta? Sempre estem amb l’ai al cor pensant que un dels teus enemics es pot abatre damunt teu i matar-te.

—Tant de bo ho pogués solucionar, però com t’he dit abans la meva naturalesa m’empeny a volar. No es pot anar contra natura.

—Si aquest és el principal problema, hi podem posar remei. Oi que el que et permet volar són les ales?

—Bé, les ales més les plomes. Però on vols anar a parar?

—Doncs, res més fàcil: desploma’t.

Si bé al francolí la idea no li va fer gaire gràcia, finalment s’hi va avenir i es va llevar totes les plomes de les ales, una per una. Però aquesta provatura aviat li va resultar molt cara. Feia uns pocs dies que el francolí gaudia de la companyia de les tortugues, quan va passar per allí una mostela i va veure el francolí picotejant tranquil lament. El va observar amb gran atenció i s’adonà que a les ales no hi duia plomes, de la qual cosa va deduir que, per més que volgués, el francolí no podia envolar-se; aleshores, amb un ràpid i destre moviment, se li llançà al damunt i l’enxampà. El francolí prou que va demanar ajut a les tortugues, però elles l’únic que van fer va ser amagar el cap dins la closca, ja que eren impotents davant d’un animal tan astut i ràpid. Llavors el francolí va veure clar que la culpa era seva i de ningú més: havia fet cas de les tortugues, animals sense astúcia ni rapidesa, i s’havia llevat la seva única defensa: les plomes de les ales.

La dona, que havia escoltat atentament el rei Uird Khan, va fer un gest com disculpant-se, però el rei Uird Khan li va dir:

—Si a algú he de censurar, és a mi mateix per no haver-me recordat que, per culpa de la dona, Adam va ser expulsat del paradís. He oblidat que vosaltres sou l’origen de tot mal i, per la meva ignorància, mala conducta i estupidesa, t’he fet cas i he matat els visirs, generals i guerrers. Sí, he matat tots aquells que constituïen la meva força i el meu poder i que m’aconsellaven en circumstàncies com aquestes, ara ja no em queda res ni tinc escapatòria. Jo mateix m’he abocat a la perdició…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…