Nit 23

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir agafà un tinter i una ploma i anotà tots els estris de la cambra: l’armari és a tal lloc, tal cortina és a tal altre. Així fins el més petit detall. Després, i mentre emmagatzemaven tots els mobles, arreplegà el fes, el turbant, la bossa i la resta de roba i ho va guardar tot.

Sittalhussun, la filla del visir, que s’havia quedat embarassada, va portar al món un preciós nadó. En perfecció i bellesa era com el seu pare: s’assemblaven com dues gotes d’aigua. Li tallaren el cordó umbilical, li alcofollaren els ulls, el lliuraren a les dides i l’anomenaren Agib. Creixia tan de pressa que, per ell, cada dia era un mes, i cada mes, un any.

Quan va fer els set anys, el seu avi li assignà un alfaquí per tal que l’instruís i li donés una bona educació. Durant els quatre anys que va passar a estudi, cada dia es barallava amb els seus companys i els insultava. El que els empipava més, però, era el seu orgull.

—Vejam qui de vosaltres és com jo… jo sóc el fill del visir d’Egipte! —els deia amb altivesa.

Cansats de rebre cops, insults i sobretot d’aquella arrogància, els nens es queixaren al mestre.

—Això us fa? —preguntà el mestre alzinant el cap.

—Sí, i a més a més…

La veuassa eixordadora del mestre els va interrompre.

—No digueu res més, ja ho he entès. Veniu. Escolteu —els digué, fent servir aleshores un to més apaivagat—, demà, quan vingui, li demaneu si vol jugar amb vosaltres, però li heu de dir que hi ha una condició: només podrà jugar aquell qui sàpiga el nom de la seva mare i del seu pare. I això, per què? Doncs és molt senzill: el visir és el seu avi, ell és un fill il·legítim, no coneix el seu pare. Ja veureu que, si ho feu així, li abaixareu els fums.

L’endemà al matí, tan bon punt Agib arribà a estudi, tots els nens l’envoltaren.

—Vols jugar amb nosaltres? —preguntaren irònicament.

—Sí. Però a què?

—A un joc que només hi poden jugar els que sàpiguen el nom de la seva mare i del seu pare.

Tots hi van estar d’acord.

—Jo em dic Màgid, la meva mare es diu Aluà i el meu pare Izzaddín —arrencà un.

Un altre va fer el mateix i anomenà els seus pares, i un altre també, i un altre fins que li tocà a Agib. Ell es va fer pregar una mica, com escau a un noi que sap la manera de fer-se atorgar més importància.

—Jo em dic Agib, la meva mare es diu Sittalhussun i el meu pare és Xamsaddín, el visir d’Egipte.

—Apa! Què dius? El visir no és el teu pare —digueren tots alhora.

—I tant que ho és! —replicà Agib.

Tots es petaven de riure. Fins i tot alguns es posaren a picar de mans i a donar cops de peu a terra.

—Au! Tu no saps qui és el teu pare! —digueren uns altres en to burleta.

—Ja n’estem cansats, de tu! Fot el camp! —sentenciaren tots a l’uníson.

A Agib li van caure les ales del cor i arrencà a plorar. Aleshores el mestre, donant-li uns copets a l’esquena, li digué:

—Tu et penses que el visir és el teu pare, però en realitat és el teu avi. Resulta que el soldà va fer casar la teva mare amb un palafrener geperut, però la nit de noces van venir els genis i van dormir amb ella… I com que no saps qui és el teu pare, tu per a ells ets un fill bastard; que no veus que fins i tot el fill del botiguer sap qui és el seu pare?

Ell, sense dir res, se n’anà corrents cap a casa. Plorava de tal manera que la seva mare es va mig espantar.

—Fill meu, què són aquests plors? Que t’has fet mal?

I d’una tirada, només interrompuda pels sanglots, el noi li va explicar tot el que havia passat i finalment formulà la pregunta:

—Mare, qui és el meu pare?

Sittalhussun va quedar tan parada que si la punxen no li treuen sang; al cap d’uns instants respongué al seu fill amb poca convicció:

—El teu pare és el visir d’Egipte.

—Que no… ell no és el meu pare! No em digueu mentides! El visir és el vostre pare, no el meu. Qui és el meu pare? —preguntà per segona vegada.

Arran de la conversa, a Sittalhussun li vingué a la memòria la nit de noces i la bellesa de Hassan Badraddín, el de Bàssora. Trista i malenconiosa, recità:

Mentre mare i fill s’abraçaven emocionats, entrà el visir.

—Per què ploreu?

Ella li explicà l’incident d’Agib amb els nens d’estudi. A Xamsaddín, com moments abans a la seva filla, també li revingueren els records: el seu germà Nuraddín, l’estrany incident de la nit de noces de Sittalhussun…, tot de coses que encara eren una incògnita per a ell. Amb tota resolució agafà la porta i es presentà davant del soldà.

—Majestat, tinc intenció i necessitat de trobar el meu nebot. Us voldria demanar que ordenéssiu fer públics uns bans arreu del país per veure si algú ens en dóna noves. I jo, per la meva banda, voldria sol·licitar-vos permís per emprendre el viatge cap a la ciutat de Bàssora.

Un cop el soldà hagué accedit a les seves peticions, Xamsaddín es va posar ràpidament a preparar el viatge. Acompanyat de la filla i el nét, partí del Caire i ja no va parar fins que tots plegats varen arribar a les rodalies d’una ciutat plena d’arbres i de rius: Damasc. D’aquesta ciutat en diu això un poeta:

Xamsaddín i tot el seguici plantaren les tendes en un lloc anomenat «L’esplanada del pedregar».

—Reposarem aquí un parell de dies —digué als seus servidors.

Aquests se n’anaren a la ciutat a fer tot el que calia: un venia, l’altre comprava, un entrava als banys i l’altre a la mesquita omeia, que no té parangó. Agib, acompanyat del seu criat, que duia unes xurriaques tan grosses que si hagués pegat un camell l’hauria esllomat, també va voler ficar el nas a la ciutat.

La gent de Damasc, en veure Agib, recordava aquests versos:

I per aquesta raó molts el seguien; d’altres s’arrengleraven a la vora dels carrers per veure’l passar de prop. Però el destí va fer que anés a raure davant la fonda que Hassan Badraddín, d’ençà de la mort del seu pare adoptiu, regentava. En veure aquell noiet de bellesa extraordinària que s’acostava amb el seu criat, Hassan Badraddín va recordar la seva pròpia infantesa com a fill de visir i no va poder evitar que se li escapés alguna llàgrima. Mogut per l’afecte i l’atracció que sentia en el seu cor, el cridà:

—Senyor, tinc confitura de magrana acabada de fer, em faríeu l’honor de tastar-la? —demanà amb cara d’albat.

Agib féu uns ulls com plats i digué al seu criat:

—Vinga, entrem a tastar aquesta confitura!

—Per l’amor de Déu, missenyor, el fill d’un visir no hi ha de menjar en una fonda. Com us hi puc deixar entrar si la meva feina és protegir-vos fins i tot de les mirades?

Hassan Badraddín, però, va insistir:

—Deixa’l entrar, home; així consolarà el meu cor menjant els dolços que jo preparo.

—I ara! De cap manera! —sentencià amb contundència el servent.

Llavors Hassan Badraddín va voler iniciar amistat amb el criat i començà a afalagar-lo:

—Senyor, per què no em voleu complaure? No sabeu que fins i tot hi ha uns versos que elogien les vostres qualitats?

—Uns versos que parlen de mi? —preguntà el criat, rient.

Aleshores li recità:

Aquestes paraules ablaniren el cor del criat que, agafant Agib, accedí a entrar a la fonda.

—Gràcies, gràcies —anava fent Hassan Badraddín, mentre els servia un bol de confitura i ametlles garapinyades—, la vostra presència m’honora. Mengeu i que us faci bon profit!

—Seieu, acompanyeu-nos —li demanà Agib—. Tant de bo Déu ens faci trobar la persona que busquem.

Hassan Badraddín li preguntà:

—Fill, tan jove com ets i ja has patit la separació de les persones estimades?

—És que jo no conec el meu pare. L’avi, la mare i jo el busquem per totes bandes. Déu faci que el trobem! —digué, trist.

Hassan Badraddín, contemplant el noi, recordava el seu propi allunyament dels familiars més íntims. Tot just sortiren de casa seva, en direcció als afores de la ciutat, ell va tenir la sensació que l’ànima se li separava del cos i que marxava amb ells. Sense esperar ni un minut, tancà l’establiment i els seguí de pressa; quan anaven a sortir de la ciutat per la porta principal, el criat es va girar i el va veure:

—Hi ha alguna novetat, cuiner?

—Quan heu marxat he recordat que havia de fer algunes coses fora de la ciutat i he pensat que fóra bo d’acompanyar-vos ni que fos un tros.

El criat, tot empipat, comentà a Agib:

—A bona hora hi hem entrat a menjar! Ho pagarem car, aquest ens seguirà a tot arreu.

—Deixa’l estar, no ens fa pas res, si quan arribem a les tendes encara ens segueix, ja el farem fora.

Agib acotà el cap i continuà caminant davant del criat. En arribar vora les tendes i veure que Hassan Badraddín encara els seguia, Agib s’encoleritzà en gran manera. Tenia por que el seu avi s’assabentés que havia entrat en una fonda. De sobte s’aturà i, mirant-se’l fixament als ulls, li tirà, amb força rabiüda, un roc que li anà de ple al front. Hassan Badraddín va caure ben estès a terra, sense coneixement, amb la cara plena de sang, mentre Agib i el criat corrien cap a les tendes. Quan tornà en si, s’eixugà la sang i es tallà un tros de turbant per a embenar-se el cap. «He humiliat el jove, seguint-lo, s’haurà pensat que sóc un tafaner o un manefla», es digué, maleint-se els ossos. A partir d’aquell moment, per bé que continuà portant la fonda, ja no va estar mai més assossegat: enyorava la seva mare, que encara era a Bàssora, i així se’n lamentava:

Pel que fa al visir i el seu seguici, després de passar tres dies a Damasc, es dirigiren a Homs, on s’aturaren breument, i prosseguiren el viatge cap a Bàssora, passant per Mardín, Mòssul i Diarbàkir, sense deixar de buscar pertot arreu.

Tot just arribar-hi, Xamsaddín demanà audiència al soldà, que, en saber quin era el motiu de la seva visita i que era el germà de Nuraddín, li va fer tots els honors.

—Alí Nuraddín! Déu l’hagi perdonat! —exclamà el soldà—. Senyor, ell fou el meu visir i jo me l’estimava molt; ara ja fa quinze anys que és mort. Però engendrà un fill, que va marxar i del qual no n’hem tingut cap més notícia. Tot i així, la seva mare, que és la filla del meu primer visir, encara és amb nosaltres.

—Majestat, m’agradaria poder-la veure… —saltà Xamsaddín, en sentir aquella bona nova.

El soldà li donà permís per visitar-la i li indicà on trobaria la casa de l’anciana. Abans d’entrar, Xamsaddín besà el llindar de la porta i, recordant-se del seu germà Nuraddín, recità, trist:

Avançà en direcció a un gran pati, on hi havia una porta amb una volta vinçada de marbre de tots els colors amb incrustacions de quars. Mirant a dreta i esquerra, a dalt i a baix, adreçà els seus passos cap a les cambres: el nom del seu germà Nuraddín apareixia escrit en lletres daurades per totes les parets. Sense poder contenir l’emoció, recità:

L’esposa del seu germà, la mare de Hassan Badraddín, des que el seu fill era absent havia fet construir una tomba de marbre a la vora de la qual dormia i plorava tothora.

Ell s’aturà darrera la porta i escoltà com recitava:

Quan acabà, Xamsaddín entrà a la cambra, la saludà i, després de presentar-se, li referí la història.

—… la meva filla quedà prenyada del vostre fill, i va portar al món un nen, que ara és amb mi.

Ella, tota emocionada, se li agenollà al davant, li besà els peus i recità aquests versos:

El visir envià a buscar Agib. La trobada amb la seva àvia fou d’allò més emotiva.

—Ara no és moment de plors —digué Xamsaddín—, més val que us prepareu per venir amb nosaltres cap a les contrades egípcies. Si Déu vol trobarem el vostre fill.

—Ara mateix —respongué ella.

En un tres i no res, va recollir els seus estris i tresors i reuní totes les seves esclaves. Mentrestant, Xamsaddín prengué comiat del soldà de Bàssora, que li donà regals i obsequis per al soldà d’Egipte, i sense perdre un sol instant es va posar en camí amb la seva cunyada i el seguici. Cavalcaren i cavalcaren fins arribar a la ciutat de Damasc i pararen les tendes a Alqanun.

—Ens quedarem una setmana a Damasc per tal de comprar regals i obsequis per al soldà —anuncià el visir.

—Tinc ganes d’anar a donar un tomb… —digué Agib al seu servent—. Què et sembla si tornem a la fonda on vam entrar l’altra vegada?

—Com vós maneu.

I se n’hi anaren de dret. Era la primera hora de la tarda i, per atzars del destí, Hassan Badraddín també aquesta vegada havia preparat confitura de magrana.

—Déu vos guard! —digué Agib, donant una ullada al macadís que duia al front l’home—. He pensat molt en vós, bon hostaler, em podeu ben creure…

Hassan Badraddín, en veure’l, es trasbalsà i el cor li començà a bategar molt de pressa; acotà el cap com si volgués pronunciar unes paraules, però se li encallà la llengua. Al cap d’un moment, recità aquests versos, humil i submís:

—Passeu, seieu —els convidà—. Si l’última vegada us vaig causar alguna molèstia, Déu sap que ho vaig fer sense voler. Perdoneu-me.

—Sou vós qui ens haurà de perdonar a nosaltres —digué Agib—, però heu de comprendre que, si ens veien amb vós, la nostra honra perillava. Ara serem aquí a la ciutat una setmana, perquè el meu avi vol comprar regals per al soldà. Si voleu que us visitem, ens heu de prometre que no tornarà a passar més.

—No patiu, podeu estar ben tranquils —els contestà Badraddín.

I de seguida els serví un bol de confitura.

—Si us plau, mengeu amb nosaltres —va dir Agib amb deferència.

Hassan Badraddín els va complaure, però en tota l’estona no li va poder treure l’ull del damunt. Això va irritar d’allò més el noi, i al final li cridà:

—Que no recordeu el que us he dit? Ja n’hi ha prou! No em mireu més!

Hassan Badraddín li respongué amb aquests versos:

Cullerada va, cullerada ve, s’ho cruspiren tot, i més que n’hi hagués hagut! Després de menjar, Hassan Badraddín els va oferir aigua per rentar-se, i tot seguit els va eixugar les mans amb la tovallola que duia penjada a la cintura; en acabat els mullà amb aigua de roses. I, a més, encara va sortir a buscar-los dues albúrnies d’aigua de roses almescada.

—Si us plau, no me la menyspreeu —els digué mentre els la servia.

Contràriament al seu costum, en begueren tanta que, de tornada cap a les tendes, se sentien farts i amb la panxa ben replena. Agib entrà a la tenda de la seva àvia i ella li va fer un petó. Això li va encendre altre cop el record del seu fill Hassan Badraddín i es posà a recitar aquests versos:

—Fill meu, on heu estat? —preguntà l’àvia.

—A la ciutat —respongué Agib.

Aleshores ella agafà dos bols de confitura de magrana, sense gaire sucre, i els convida a menjar-ne.

—Tu també seu —digué, imperativament, l’àvia al servent.

El pobre criat va pensar: «Ai, Déu, però si encara no hem paït!», però malgrat tot s’asseguen tant l’un com l’altre i es disposaren a menjar, mal que els pesés. Agib agafà un tros de pa, el sucà de confitura i quan el tastà el trobà poc dolç.

—Això no val res! —digué tot disgustat.

—Fill meu, com pot ser que no t’agradi? —replicà l’àvia—. Ho he cuinat jo mateixa, i ningú no cuina com jo, tret del teu pare Hassan Badraddín.

—Us ben asseguro, àvia —continuà Agib— que aquest plat no és pas res de l’altre món. Mireu, a la ciutat hem trobat un cuiner que fa una confitura de magrana d’aquelles que n’hi ha per llepar-se’n els dits, només de sentir-ne l’olor se’t fa la boca aigua, allò sí que és un menjar digne dels àngels! Però això que heu cuinat vós no se li pot ni comparar.

L’àvia es va indignar d’allò més en sentir aquelles paraules i…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…