Nit 810

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que la vella Xauahi, en veure que Nuralhudà seguia tretze són tretze, va creure que havia arribat l’hora de posar les coses clares i es va aferrar a les cames de Nuralhudà.

—No ho podeu fer això —va suplicar—, i menys vós que també heu experimentat en la vostra pell la duresa de la separació de l’ésser estimat i, no cal que us digui, la dels fills.

—Però…, però què insinueu? —va fer Nuralhudà, estranyada i alhora aïrada, mentre posaven Hassan bocaterrosa i li clavaven fuetades a l’esquena nua—. Què us fa pensar que sigui el meu espòs o, cosa pitjor, que jo sigui mare de dos fills?

—De primer, quan ell em va descriure la seva dona, també em va sorprendre, però què voleu que us digui?, de més verdes en maduren. Al cap i a la fi, vós sou l’única dona a qui no ha vist la cara.

Nuralhudà, tocada en el seu amor propi, va fer que plantessin Hassan davant seu i, molt a poc a poc, es va treure el vel. Hassan, tot i que gairebé no es podia mantenir dempeus pel dolor, va fer un crit que va retrunyir per tot l’alcàsser i es va recolzar en la vella Xauahi.

—Però què li passa? —va cridar Nuralhudà, adreçant-se a la vella—. Que s’ha tornat boig? Per què em mira tan fixament?

Hassan, mig d’esma, va recitar:

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…