Nit 131

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir i Aziz no es van dir res durant tot el viatge de tornada. Tots dos feien el cor fort i aparentaven la major calma, però en la seva consciència hi pesava una terrible inquietud: com salvar-se de la ferotgia del rei Sulaiman Xah quan li fessin saber que tornaven amb les mans buides?

La tan temuda hora havia arribat.

—Majestat —féu el visir amb veu tremolosa—, em sap molt de greu haver-vos de notificar que no hem aconseguit el nostre propòsit.

Un doll de malediccions, renecs i amenaces eixí de la gola del rei. No deixà canya dreta, n’hi va haver per a tothom.

—M’he de venjar de tan enorme despit! —bramulà el rei, encès de ràbia—. Que tots els cabdills de l’exèrcit es preparin per a la guerra.

—Majestat, no ho feu, això, la guerra no —gosà aconsellar-lo el visir—. El rei no en té cap culpa, és la seva filla qui s’hi nega. Quan li van trametre el nostre oferiment, s’hi girà a bastonades tot advertint que mataria el seu marit i després se suïcidaria.

En sentir aquestes paraules, el rei callà en sec i, instintivament, pensà: «De què em pot servir, doncs, declarar la guerra i guanyar-la, si quan els casi m’ha de matar el fill?». Aleshores sortí corrents com un llamp, deixant a tots els presents bocabadats, i se n’anà a explicar la situació a Tajalmuluk.

—En aquest cas —digué Tajalmuluk—, i ja que no puc passar sense ella, el millor serà que me n’hi vagi i intenti fer-li la cort. Val més provar-ho a les bones que a les males, no us sembla?

—Ben pensat, fill. Però com hi arribaràs?

—Em posaré roba de marxant i m’uniré a la primera càfila que s’hi dirigeixi.

—El meu consentiment ja el tens. Ara bé, voldria que t’acompanyessin el visir i Aziz.

—Això mateix havia pensat jo. Pare —digué a l’últim—, no fóra millor que, en lloc d’esperar una càfila, partíssim el més de pressa possible?

—Si aquesta és la teva voluntat, així sia.

I pare i fill es fongueren en una emotiva abraçada. Mentre duraren els preparatius del viatge, Tajalmuluk cada nit buscava la companyia d’Aziz. Ambdós joves, al llarg de les inacabables hores de vetlla, no paraven de conversar i consolar-se mútuament: l’un, Aziz, sempre tenia present la seva cosina i tot el que ella havia fet per ell; i a l’altre, de tant que enyorava una dona que mai no havia vist, no li feien profit ni el menjar ni el beure.

Tajalmuluk sempre tancava el seu discurs amb aquests versos:

Quan les cavalleries portadores de les teles i altres valuosos articles i de les provisions de boca que el rei, amb els diners del seu propi erari, havia encarregat que compressin ja estaven a punt, i les muntures per a Tajalmuluk, Aziz i el visir estaven també ensellades i guarnides, disposaren que, l’endemà, havent esmorzat, partirien.

Tot just llevar-se, Tajalmuluk se n’anà a prendre comiat de la seva mare.

—Fill —li digué ella, agafant-li les mans—, mantingues sempre la fe dins el teu cor i fes honor al llinatge de la nostra nissaga. Té, accepta aquesta bossa, conté cinquanta mil dinars i que Déu t’acompanyi i et doni bon guiatge.

Tajalmuluk, amb una barreja de tristor i d’il·lusió, sortí de les estances de la seva mare i es dirigí cap a les del pare.

—Pare —digué Tajalmuluk—, si em doneu la vostra vènia, partiré.

—Que Déu sigui amb tu —li desitjà, donant-li també una bossa amb cinquanta mil dinars.

I, vestits de marxants, es posaren en camí. Gràcies als ponderats consells del visir i, sobretot, a l’afecte i a l’estimació que Aziz li dispensava, Tajalmuluk es revifava de l’opressió que l’amor li produïa. El visir, atret per les grans mostres de benvoler que els dos joves es professaven, els digué:

—Dóna bo de sentir-vos parlar tan amicalment.

—A mi —saltà Tajalmuluk—, m’agradaria no haver-me de separar mai més d’ell.

—I a mi! —exclamà Aziz, arborat—. Però m’entristeix molt pensar en la solitud en què es troba la mare.

I així, amb aquesta bona harmonia, arribaren, després de dos mesos de viatge, a la capital de la Regió de la Càmfora. El primer que feren va ser demanar on es podien allotjar i els indicaren un hostal anomenat «La Fonda dels Marxants».

Estibades les mercaderies en un magatzem que el propietari de l’hostal posava a disposició dels clients i tancades les cavalleries a l’estable, passaren a l’hostal.

—Aquí vares posar la primera vegada? —preguntà Tajalmuluk a Aziz.

—No, era una fonda més modesta —contestà Aziz bocabadat de tant luxe.

Passats els quatre dies que s’havien donat per recuperar-se del llarg i penós viatge, el visir els aplegà i els parlà així:

—Nois, hem vingut aquí amb un ferm propòsit i no ens poden estar plegats de braços més temps. Després de donar-li molts tombs a la situació crec que el més adient és llogar una casa ben gran, pròpia d’un comerciant benestant i tot seguit buscar una botiga igualment digna.

—Si…, però… —va fer Tajalmuluk que només somniava trobar-se amb la seva estimada—, jo pensava que havíem vingut per un altre assumpte.

—Que n’ets de passarell! —s’exclamà el visir—. Cal que sàpigues que tothom, nobles i plebeus, ha de menester teles. I si lloguem una botiga de categoria i hi venem les robes que portem, que són dignes de gent d’alta condició, tinc la presumpció que algú de palau, si no ella mateixa en persona, es deixarà caure pel nostre establiment.

—Com es nota que sou home de món, enteneu d’aquests afers i hi esteu bregat! —saltà, enriolat, Tajalmuluk, que trobà que era una brillant idea.

I dit i fet, es mudaren ben mudats i sortiren a llogar primer la casa i després la botiga. Al cap d’un parell d’hores ja havien arrendat una casa, i, aleshores, s’encaminaren cap a la soc. Era plena com un ou de gent que es firava i de comerciants; tothom, però, sobtat per la bellesa dels dos joves i pel respecte que els mereixia l’ancià que els acompanyava, els deixava el pas franc.

—Potser Riduan ha tingut necessitat de sortir, s’ha deixat les portes del cel obertes i aquests dos se n’han escapat —mormolejaren alguns.

—Semblen àngels! —exclamaren uns altres.

El visir preguntà on podien trobar el cap del mercat i cap a allà es dirigiren.

—Que ens podria rebre, el senyor? —preguntà molt educadament el visir al servent que els obrí la porta.

—Seguiu-me, si us plau.

Els menà a una sala on l’encarregat del mercat departia amb un grup de contertulians. «Quin pare més afortunat, amb dos fills de tanta bellesa», comentaren els presents, en veure’ls entrar. L’encarregat era un home ja gran i es veia que tenia prestigi i que era respectat.

Després de donar-los la benvinguda i d’haver pres acomodament, l’encarregat del mercat s’adreçà al visir:

—Què puc fer per vós?

—Veureu, des que em vaig fer càrrec d’aquests dos joves, i per tal que tinguessin món, a cada ciutat que hem entrat ens hi hem quedat un any. Ara, però, els meus ossos ja desitgen repòs i m’ha semblat que aquesta ciutat és la més adient per deixar de rodar món. Voldria obrir per a ells una botiga, el més ben situada possible, i retirar-me. És per això que he vingut a veure-us. Us puc ben garantir que ambdós —sentencià el visir, assenyalant Tajalmuluk i Aziz— són de fiar.

L’encarregat, que, si bé era persona madura i respectable, sempre havia tingut una flaca pels homes, els contemplà amb ull crític i exclamà interiorment: «Alabat sia Déu que els ha creat d’aigua neta d’impureses!». I, alhora que els picava l’ullet, digué:

—Cap inconvenient, doneu-ho per fet.

I l’endemà ja tenien la botiga més gran i distingida de la soc; tenia molt bona claror i la prestatgeria era d’ivori i banús llavorat.

—Que Déu la beneeixi pels vostres fills —digué l’encarregat, en el moment de lliurar les claus al fals marxant, el visir.

El visir llogà uns quants mossos de corda que per allí vagarejaven i els féu transportar, des del magatzem de l’hostal fins a la botiga, totes les mercaderies que amb ells havien dut.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…