Nit 910

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Uird Khan continuà:

—Aleshores el mercader estava entre l’espasa i la paret: si no donava els diners al rei tirà de segur que el mataria, i si els hi donava no podria dur a terme l’encàrrec del rei just i també el mataria. Què podia fer da vant d’aquest conflicte? El mercader va prendre la sàvia decisió de convèncer el rei tirà que acceptés una part dels diners en paga de l’aliment que necessitaria durant el temps que seria dins les seves contrades per fer la compra de les gemmes. I així va ser com el mercader va fer contents els dos reis i s’escapolí d’una mort certa. El rei just simbolitza l’altra vida; les gemmes les obres pies; el mercader, qui anhela la vida mundana; i els diners la vida de l’home. Sempre que reflexiono sobre això em dic que qui busca la subsistència en aquest món no ha de descuidar el fet de resar per a l’altra vida. Així satisfà la vida terrenal i la vida eterna.

—Digueu-nos —va preguntar el visir Ximàs—, el cos i l’esperit participen de la mateixa manera en el premi i en el càstig o el càstig només s’imposa al concupiscent i al pecador?

—La inclinació a les passions i als pecats pot ser causa de premi si es reprimeixen i hi ha penediment vertader. Tanmateix, nosaltres no som ningú perjudicar, això pertoca al Suprem Faedor. El cert és que els aliments són necessaris per al cos i que no hi ha cos sense ànima i la puresa d’aquesta no s’aconsegueix només tenint bona voluntat sinó que cal fer bones obres en aquesta vida i no deixar mai de banda tot allò que toca a la vida eterna. Cos i ànima sempre van units, talment dos bessons o dos socis lligats pel negoci; i igualment estan lligats a les obres, a la recompensa i al càstig.

Són com aquell cec i aquell paralític que es trobaven dins un hort ple d’arbres fruiters carregats de fruites madures. El paralític explicava al cec tot el bé de Déu que veia i de seguida a ambdós la boca se’ls va fer aigua. Tot i que l’amo de l’hort els havia advertit que no toquessin res, la temptació era molt forta i es posaren a rumiar com aconseguir la fruita, ja que el paralític la veia però no es podia moure i el cec es podia moure però no la veia. Després de molt donar-hi tombs arribaren a la conclusió que, si la volien abastar, s’havien d’unir. I així va ser com decidiren que el cec es carregaria a coll-i-be el paralític i aquest el guiaria fins als arbres i en colliria les fruites. Eren tan apetitoses i s’hi aficionaren tant que deixaren els arbres pelats. Quan l’amo de l’hort va veure aquella desfeta de seguida s’imaginà com ho havien aconseguit i, tot i que el cec i el paralític s’excusaren esgrimint els seus defectes físics, els clavà un fart de llenya i els féu fora. En aquesta al·legoria el cec és la imatge del cos, ja que no hi veu si no és mitjançant l’ànima i el paralític és l’ànima que no es pot moure sense el cos; l’hort representa les accions per les quals són recompensades les persones; i l’amo és el juí que ens decanta cap al bé i ens allunya del mal. Per tant, el cos i l’ànima van estretament lligats a la pena i a la recompensa.

—Parleu assenyadament —va dir Ximàs—. Però segons vós, quin savi es mereix ser més lloat?

—Aquell que creu en Déu i treu profit de les seves ensenyances.

—I més concretament?

—Aquell que dóna satisfacció al Senyor i evita la seva ira.

—I quin és el més virtuós?

—Qui segueix al peu de la lletra les veritats fonamentals de la religió.

—I ei més expert?

—El que coneix millor el Senyor.

—I qui és el més pur d’esperit?

—Aquell que està preparat per a la mort i pensa més en Déu i hi diposita tota l’esperança. Tot aquell que s’ha acostumat a la idea de la mort és com aquell que es mira en un espill net: coneix la veritat i l’espill n’augmenta la puresa i l’esplendor.

—Quin és el millor tresor?

—El cel.

—I quin dels tresors del cel és el més bonic?

—Lloar Déu.

—I dels de la terra?

—Fer el bé.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…