Nit 185

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que a la ment de la princesa es barrejaven sentiments contradictoris. «Com és que he fet cap aquí, a la vora d’aquest desconegut? Si ens troben, serà un escàndol», pensava anguniosa. Però la bellesa colpidora del jove acabà rendint tots els recels de la princesa, que el contemplava sense poder-ne apartar la mirada.

—Déu meu! —exclamà en veu baixa—. És extraordinari, sublim! Tinc vergonya, sí, però alhora em fa sentir coses que fins ara no havia sentit per ningú: una passió arrabassadora que m’esqueixa el cor. Ai, si hagués sabut que en el món existia donzell semblant, no hagués girat l’esquena al matrimoni. Amb ell sí que m’hi casaria, a cegues!

Budur s’inclinà a poc a poc damunt del cos de Kàmar i acostà la cara al rostre d’ell. A frec d’alè, la noia li murmurà:

—Amor meu, cor meu, vida meva, il·lumina els meus ulls amb la llum dels teus! Desperta’t i frueix del que et pot oferir el meu cos tendre, sóc tota teva!

Maimuna, igual que havia fet anteriorment Dahnaix, tenia Kàmar sumit en la fondària del somni. Budur, en veure que el jove no donava cap senyal de reacció, el sacsejà suaument agafant-li l’espatlla:

—Desperta’t, sisplau! —insistí amb més nervi—. Narcís esponerós, contempla la poncella que per la teva tija vol ser desflorada. Guaita el meu ventre llis! Fins el minúscul llombrígol es deleix pel teu tacte! Acarona’m, fes-me estremir d’amor… desperta’t d’una vegada!

Però Kàmar continuava roncant com un benaurat.

—Oh, no! Per què? Per què em fas això? —es desesperà Budur—. Per què em rebutges? Obre els ulls i veuràs que jo també sóc bonica! —i, després d’uns instants d’angoixat silenci, afegí—: Que potser t’ha enviat el meu pare? Ah, és clar! El vell repatani del meu pare! Això és cosa d’ell, oi? Tens instruccions de no tocar-me ni un pèl, potser?

En aquell moment Maimuna va fer que Kàmar desclogués les parpelles, sense desvetllar-lo. Tanmateix, el seus ulls causaren estralls en la sensibilitat de Budur: el cor li bategà de pressa, una revinguda de sang bullent li va recórrer les venes i tots els seus membres es van estremir.

—Estimat! —exclamà, excitada—. Estimat, digues alguna cosa! Parla’m! Jo sóc Budur, la filla del rei Gaiur. I tu, qui ets? Sisplau, digue’m el teu nom almenys! No em fa res confessar-te que m’he enamorat de tu amb bogeria. Contesta’m, per l’amor de Déu.

I Kàmar, que no s’havia pas reintegrat al món dels desperts malgrat que tenia els ulls oberts, no va descloure els llavis ni va moure un sol múscul.

—Però què et passa? —somicà Budur després d’un profund sospir—. Per què em tractes així? Tan orgullós ets?

Una vegada més el va sacsejar i no va obtenir cap resposta. Decebuda, s’acostà la mà del noi a la boca per besar-la-hi i aleshores s’adonà de l’anell que lluïa al dit petit.

—El meu anell! —se sorprengué—. Com ha anat a parar a la teva mà? Oh, amor meu, això és la prova que m’estimes! Em deus haver trobat adormida i me l’has agafat. Però no hi fa res, pots quedar-te amb ell de record. I què em deus haver fet mentre jo dormia, eh?

Sense més dilació, Budur li va descordar la camisa i li besà el coll i el pit, acaricià la seva pell llisa i aleshores s’adonà que no duia saragüells. No cal dir que la concupiscència de les dones és més forta que la dels homes i Budur, emocionada, va fer lliscar la mà per sota la falda de la camisa, palpà les fermes cuixes i després… el cor li va fer un salt! Amb les puntes dels dits tocà el membre viril del jove i la respiració se li va accelerar, li va posar la mà a sobre i, quan li volia prémer, un calfred de vergonya la va fer tornar en raó i, confusa, l’enretirà.

Finalment, Budur renuncià al seu desig de fer l’amor amb Kàmar; tanmateix, encara li va fer un petó apassionat als llavis i el va abraçar amb força abans de tornar a cordar-li la camisa. «M’agradaria conservar un record de l’home que estimo», pensà. I, tal com havia fet Kàmar, li va treure la tumbaga i se la posà a la mà. Així fou com el príncep i la princesa intercanviaren els respectius anells.

I, amb un braç envoltant el cos de Kàmar fins a tocar l’aixella de l’altre costat, Budur caigué novament adormida, a la vora del seu estimat.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…