Nit 944

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Abdal·la cada dia duia el cistell ple de fruita, quan s’acabava la tendra en duia de seva —nous, ametlles, avellanes, panses o el que fos— al seu amic i el tornava ple de gemmes. I així va ser com, un dia, després d’haver fet el canvi, encetaren una conversa sobre tombes.

—I escolta, ara que parlem d’això, tu ja has visitat la tomba del Profeta? —va preguntar Abdal·la el marí—. Vosaltres rai que podeu fer el pelegrinatge a Medina. És allí on està enterrat, oi?

—Sí. Però el pelegrinatge encara no l’he fet.

—I què esperes?

—Com vols que hagi visitat la tomba del Profeta, Déu el beneeixi, si abans de conèixe’t era un trist pescador i amb prou feines en tenia per mantenir la família? D’on havia de treure els diners per a les despeses del viatge?

—Ep, ep, atura’t! Estàs dient que per mi has deixat de banda els teus deures de bon musulmà? Que no saps que nostre senyor Mahoma, Déu el beneeixi, és qui ha d’intercedir per tu el dia que et presentis davant Déu? És Ell qui et condemnarà al foc etern o et farà entrar al paradís. No, no, em sembla que no l’has visitada pel teu amor als plaers mundanals!

—No t’ho pensis pas, això! —va saltar esgarrifat—. Per a mi el més important és el pelegrinatge. I mira, ja que ha sortit a la conversa, el faré. Oi que no et sabrà greu que m’absenti durant un temps?

—I tant que no! Tant de bo jo pogués venir!

—Doncs, vinga, el fem tots dos junts.

—Abdal·la, no tens dos dits de front! A qui se li acut! Que no em veus? Que no t’has adonat que sempre he de tenir, com a mínim, mig cos dins de l’aigua? No, si d’allà on no n’hi ha, no en pot rajar! Que no veus que si sortís de l’aigua, l’aire em ressecaria la pell i moriria en un batre d’ulls? —i va fer un gest com deixant-lo per inútil—. Escolta, el que si que m’agradaria és que quan siguis davant la tomba del Profeta, Déu el beneeixi, li demanis que intercedeixi per mi i que facis una oració en el meu nom. Calla, també li podries dur un present de la meva part. Espera’m, ara… —i va callar en sec—. Encara millor, per què no véns amb mi i així de passada coneixes casa meva i la ciutat.

—Mira-te’l, ja ha sortit el savi! Fa un moment m’ha tractat de ruc perquè li he dit que vingués amb mi i ara vol que hi vagi jo. Sóc humà jo, i els humans necessitem respirar, ho entens? No podem sobreviure dins l’aigua, ens ofeguem.

—Abdal·la, posa el fre i no t’enfilis abans d’haver-me deixat parlar. Mira, sempre que estiguis en contacte amb mi els meus poders faran que puguis fer el que jo faig i viure com un peix més. I, perquè no se t’estovi la pell, ara mateix et portaré un greix que, si te n’untes el cos ben untat, no sabràs ni que ets a l’aigua.

Abdal·la, de primer no ho veia gens clar, però el pessigolleig de conèixer el món marí va poder més i va dir que l’anés a buscar. L’ensunya que li va dur semblava greix de vaca, era de color groc i feia una olor agradable.

—Què és això?

—Greix del fetge d’un peix anomenat «dandan». És ferotge com cap altre i tan gros que dins la seva boca hi cabria l’animal terrestre més gros.

A Abdal·la aquelles paraules el van esfereir i va preguntar:

—Escolta, què menja?

—Què vols que mengi? Peixos.

—És clar. I n’hi ha molts d’aquests animalots?

—Uf, infinitat!

—Saps què? No vindré. No fos cas que ens topéssim amb un d’aquests «dandans» i m’engolís com aquell que s’empassa la saliva.

—Abdal·la, sembla que parli amb l’aigua. No t’he dit que s’alimenten de peixos? No els agrada la sang calenta i, a més, per a ells la carn humana és un verí mortal. Nosaltres aconseguim el greix del seu fetge gràcies als homes, perquè quan cauen al mar i s’ofeguen les seves carns en posar-se túmides i prendre un altre color confonen els «dandans», que se les mengen i pereixen a l’acte. Si no fos així, nosaltres no en podríem matar cap ni aconseguir el seu greix per enllardufar-nos. La llei del mar és que el peix gros es menja el petit.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…