Nit 98
M’han explicat, majestat —continuà contant Xahrazad—, que els croats engrillonaren els captius i els arrossegaren amb cadenes fins a les tendes. Daualmakan i el visir estaven convençuts que aquell infortuni era l’expiació dels seus anteriors pecats i que Abdal·lah de Jerusalem, en canvi, pel seu capteniment modèlic, s’havia fet realment imperceptible a la vista dels infidels.
A la cova del congost, Xarkan i els seus homes reposaren tranquils aquella nit, desconeixedors del malastre de sa majestat i el seu lloctinent. L’endemà, quan les primeres clarors de l’aurora es filtraren per la boca de l’espluga, Xarkan i els seus resaren la primera oració del dia i, resignats al seu destí, s’aprestaren a continuar el desigual combat. Abans d’abandonar el refugi, Xarkan els arengà encara amb un breu discurs, encès de valor cavalleresc i de fervor religiós.
Una potent veu que reverberà en les parets espadades de la gorja els sobtà mentre eixien de l’amagatall a l’encontre de l’enemic:
—Musulmans! El vostre rei i el vostre visir en cap són a les nostres mans…
Aquella infausta notícia deixà Xarkan clavat a terra.
—… presoners dels lleons de Bizanci —continuà proclamant el nunci del mal averany—. Si no renuncieu al combat, sereu destruïts. Si us rendiu, sereu conduïts davant de l’emperador, se us concedirà un tractat de pau i salvareu les vostres vides. Aquest és el nostre oferiment i la darrera paraula!
—Que Déu ens empari! —exclamà Xarkan caient de genolls.
I tapant-se la cara amb les mans restà immòbil un lapse de temps que als braus guerrers de la Mitja Lluna els va semblar una eternitat. «Com pot ser que els hagin descobert? I en quina situació es deuen trobar ara?», es preguntava el príncep del tot aclaparat. Tanmateix, un raig d’esperança travessà l’espai de la seva ment entenebrida: «Però no ha esmentat l’asceta, això deu voler dir que ha aconseguit burlar els vigies!», pensà. I s’incorporà d’un salt amb la decisió presa:
—Companys, tinguem fe; arribaran els reforços que Abdal·lah de Jerusalem ha anat a cercar en el camí de Constantinoble —comunicà als soldats—. Amunt les espases! Déu és Gran!
La resposta fou el crit de combat i els infidels se’ls llençaren a sobre com mosques a la mel. Però la puixança de les gestes èpiques alenava en aquell grapat d’herois i els paladins musulmans resistiren durant tot el jorn l’escomesa, regant de sang i sembrant de morts l’osca del diable.
A hora foscant, novament refugiats en la cova, Xarkan contà els supervivents de la batalla: vint-i-cinc intrèpids lleons de la guerra que havien dut a terme la proesa. Milers i milers de cafres havien finat per causa de llurs armes i llur coratge. No obstant, el virrei de Síria s’adonà prou bé que no arribarien pas a resistir una altra jornada igual i, amb l’angoixa d’aquell pensament, trigà a capbussar-se en les tèbies aigües del son reparador.
—Només ens queden quatre bots d’aigua i poques provisions —anuncià el matí següent als seus homes—. Si avui sortim a lluitar, serà la darrera batalla.
—Déu és Gran! El paradís ens espera! —vociferà un cavaller amb extrem coratge—. La mort no ens espanta, capità!
Xarkan, satisfet amb aquella manifestació de valentia i d’adhesió incondicional a la fe, afegí:
—De tota manera no cal perdre l’esperança ni les il·lusions. Pot ser que Abdal·lah de Jerusalem hagi aconseguit d’arribar a les posicions dels nostres i que ara ja es trobin de camí cap aquest indret amb un exèrcit de salvació. El millor que podem fer avui és sortir a defensar l’entrada de la cova amb les espases, sense endinsar-nos més en la gorja. I que Déu ens ajudi.
—A les vostres ordres! —respongueren els bel·licosos cavallers com una sola veu.
I, ordenadament, els soldats sortiren i es col·locaren en estratègiques posicions defensives prop de l’embocadura de la caverna. Infidel que intentava guanyar l’accés, infidel que mataven, i així aconseguiren aguantar un altre dia, sense cap baixa.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…