Nit 853

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’esclava Sukub irrompé a la cuina tot cridant:

—Senyora, senyora! El senyor se n’ha anat!

—Se n’ha anat? I a on ha anat? —preguntà Zain amb una cara radiant d’alegria.

—Ha anat a casa dels seus cosins, diu que vol que facin de testimonis en el contracte amb Masrur, i Masrur… s’ha quedat tot sol a la sala.

El senyor, però no se n’havia anat. Havia sortit per la porta principal del jardí fent veure que se n’anava, però havia entrat per una altra porta lateral i, per la finestra, s’havia ficat a la cambra dels mals endreços, que donava a la sala d’estar. Un cop allà, s’havia ajupit darrere la porta i havia clavat l’ull al pany.

Ignorant que el marit espiava, Zain ordenà a Sukub:

—Corre, vés i tanca la porta d’entrada amb clau, que quan torni hagi de picar amb la balda.

—Sí, senyora.

Ràpidament, Zain omplí un parell de copes de vi, barrejat amb aigua de roses i ensalgat amb pols d’almesc, i sortí com una exhalació de la cuina en direcció a la sala d’estar.

—Sols finalment! Gràcies a Déu! —exclamà amb eufòria tot donant una de les copes a Masrur—. Brindem a la nostra salut!

Masrur la va besar apassionadament i digué mentre l’acariciava:

—La teva saliva és més dolça que aquest vi.

Begueren el vi d’una tirada i tot seguit s’abraçaren i es besaren amb desfici mentre, a la cambra del costat, el jueu es mossegava els punys de ràbia. I després d’esperar un estona prudent, el marit va saltar per la finestra, va refer el camí i quan anava a entrar es va trobar que la porta era tancada i hagué de trucar.

—El senyor és aquí! —cridà Sukub des del rebedor per avisar els enfervorits amants.

Immediatament, Zain i Masrur se separaren i recuperaren les bones formes.

—Obre! —manà Zain a Sukub tota malhumorada.

—Per què heu tancat la porta? —li digué el marit a Sukub amb cara de pomes agres.

—Senyor, és que en absència vostre moltes vegades solem tancar-la, encara que sigui de dia —s’empescà Sukub amb llestesa—. És la força del costum, ni tan sols he pensat que el vostre convidat era a la sala. Compreneu que quan ens quedem les dones soles tenim por, se senten a dir unes coses últimament…

—Així m’agrada, noia, així m’agrada… que vetlleu per la vostra seguretat —remarcà sorneguerament el jueu.

Masrur, procurant esbossar un somriure, l’esperava assegut a la sala, com si res no hagués passat.

—Ho sento, Masrur, avui no podrem signar el contracte —va dir-li l’agreujat marit—, no he trobat els meus cosins. Ho haurem de deixar per a un altre dia.

—És igual, no et preocupis, qualsevol dia és bo.

—Em sap greu, però tinc una mica de mal de cap…

—Oh, ja me’n vaig, no et vull pas atabalar.

—Passa demà per la botiga, si vols… a reveure!

—Adéu i gràcies, fins aviat!

El marit de Zain es va ficar a la seva habitació i s’estirà damunt del llit completament abatut. «La meva dona em fa el salt, la cadernera em desconeix i fins les esclaves em tanques la porta a casa meva», pensà amargament i, dolgut i capficat, recità:

Des de la cuina Zain va sentir la recitació i, pàl·lida i tremolosa, va dir a les esclaves:

—Sentiu això? Ho sap tot!

—Sí, senyora, tranquil·litzeu-vos —digué Hubub—, penseu que de tota manera no en té proves i, orgullós com és, no voldrà admetre davant de ningú que porta banyes.

Zain, però, ja no tornà a recuperar el color i tot i que ella i el seu marit no van fer cap referència a l’assumpte, aviat fou evident que ell tramava la venjança. Començà venent l’establiment de la soc i les altres propietats i, quan hagué reunit els diners, va escriure una carta i la va llegir a Zain fent veure que l’havia rebuda de part dels seus parents que vivien a l’estranger. Segons s’empescà, els parents li demanaven que ell i la seva esposa els anessin a fer una visita i va dir que accediria a la petició, amb la qual cosa Zain es va sentir desesperada.

—Quant temps serem fora? —demanà ella visiblement angoixada.

—Deu o dotze dies.

—Poden venir les meves esclaves de confiança?

—Sí, que vinguin Hubub i Sukub.

I l’home inicià els preparatius per a la partida, va fer l’equipatge i preparà un palanquí per tal que Zain s’hi instal·lés durant el viatge. Zain, per la seva part, va fer arribar un missatge a Masrur amb el següent contingut: «El meu marit ens ha descobert i per això ha venut la botiga i m’obliga a viatjar amb ell a casa d’uns seus parents de no sé on, a l’estranger. Sé que ho fa per separar-nos i, malgrat que diu que només serem fora deu o dotze dies, no me’n fio gens. Masrur, si veus que tardo, tingues paciència i no desesperis, jo sempre et tindré al pensament. No m’oblidis, amor. Teva: Zain Almauassif».

A la desesperada, Zain encara va intentar buscar-se excuses per no acompanyar el seu marit en el viatge, però ell no li va fer cap cas i, finalment, va fer el bagul i anà a acomiadar-se de la seva germana Nassim, que vivia a la casa del davant. Feta una mar de llàgrimes, confessà a Nassim tota la veritat i li assegurà que faria els possibles per comunicar-se amb ella per carta.

Mentre Zain era a casa de la seva germana, el seu marit havia posat tot l’equipatge davant de la porta principal del jardí i se n’havia anat a buscar els camells.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…