Nit 821

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Hassan, esmaperdut, va continuar fent via fins que, tot d’una, va sentir una remor de veus. Amb molta cura s’hi va anar atansant fins a destriar el que deien.

—Jo em quedo la vareta i tu el birret —deia una veu.

—Ah, no, jo vull la vareta! —deia l’altra.

Hassan va posar l’ull per saber a què venia aquell estira-i-arronsa i vet aquí que eren dos jovencells que se les tenien i estaven a punt d’arribar a les mans per un birret i una vareta que eren al terra, davant seu.

—Ep! —va fer Hassan, bo i enxampant-los pel coll i separant-los—. A què ve aquesta discussió?

Els dos jovencells van emmudir tot d’una i el fitaren sorpresos.

—Si us plau, senyor —va engegar un—, decidiu vós per nosaltres.

—Molt bé, decidiré, però què?

—Veureu, senyor, el nostre pare ha mort fa poc i la seva única herència ha estat aquesta vareta i el birret —i els va assenyalar amb el dit—. Però resulta que tots dos volem la vareta.

De primer Hassan no hi havia parat atenció, però ara que veia els objectes de més a prop va haver de reprimir una exclamació: realment eren obres d’art. La vareta era de coure i hi havia gravades com unes figures; el birret, de pell i fet de tres peces, tenia un filigranat que semblava confegir noms i segells.

—I quina és la diferència entre l’un i l’altra? —va demanar Hassan.

—En realitat —va dir l’altre jovencell, murri—, diferència, diferència, només tenen la que podeu veure a simple vista, i una altra diferència és que, a l’hora de vendre’ls, per la vareta ens en donaran sis monedes i pel birret tres.

—No, no és veritat —va saltar el primer, tot empipat i sense adonar-se que es posava de peus a la galleda—. És pels poders que tenen.

—Poders, dius? —va fer Hassan, esbatanant els ulls—. Quins?

—Cap, no en tenen cap —va saltar l’altre, com qui vol donar per acabada la qüestió.

—Sí que en tenen, i ho saps tan bé com jo —i mirant-se Hassan va explicar—: El nostre pare, un mag de renom, que va morir als cent trenta-cinc anys, durant la major part de la seva vida hi va estar treballant per aconseguir donar-los el màxim de poders, i a fe que ho va aconseguir! Abans que li sobrevingués la mort —l’única cosa ineludible en aquesta vida—, ens va explicar que el qui duu el birret posat es fa invisible als ulls de la gent i el qui posseeix la vareta es converteix en el cabdill dels set exèrcits més importants de genis, que es posen a les teves ordres colpejant el terra amb la vareta. I ell —i va assenyalar sa germà— el que vol és això, convertir-se en cabdill, per això vol la vareta.

A Hassan li tornaren al cap els versos que havia recitat aquella veu eixida de les pregoneses del somni i es digué: «Déu Gloriós, de segur que aquesta topada és cosa vostra! I si és així, és de llei que la vareta i el birret siguin per a mi. Però com els puc aconseguir? Serien la meva salvació i la de la dona i els fills. Però com? Com? Pensa Hassan, pensa! Podríem fugir de les urpes de Nuralhudà i tornar a casa. Oh, casa! I la mare? Com deu sofrir, la pobra dona! Pensa-te’n alguna, Hassan, ràpid!».

—Molt bé —va dir—, voleu acabar amb aquesta discussió per sempre més?

—Sí —van respondre alhora.

—Doncs, mireu —i va agafar una pedra i va fer una ratlla a terra—, quan llanci aquesta pedra, tots dos, des de darrere de la ratlla, arrencareu a córrer i al primer que torni amb la pedra li donaré la vareta i l’altre s’haurà d’acontentar amb el birret. D’acord?

—Sí.

I Hassan va fer ficar els dos jovencells darrere de la ratlla.

—No us heu de moure fins que hagi llançat la pedra —els va avisar—. Comptaré fins a tres i la llançaré, d’acord? A la una, a les dues i… a les tres!

I la pedra va xiular fendint l’aire, amb els jovencells corrent al darrere; Hassan l’havia llançada amb tanta força que va anar a petar ben lluny, cosa que va aprofitar per agafar la vareta i posar-se el birret. Llavors, per comprovar si era cert el que els jovencells havien dit, no es va moure del lloc on era. Quan els dos jovencells van tornar, per bé que van regirar tots els voltants, no van trobar ni rastre de Hassan ni de la vareta ni del birret.

—Apa, ho veus? Pel teu mal cap —va recriminar el murri al seu germà— hem perdut tot el que teníem. Ni tu, ni jo, no podrem gaudir ni de la vareta ni del birret. Tant que ens havia advertit el pare que vigiléssim!

I ambdós es van passar el braç per l’espatlla i van marxar capcots i resignats. Hassan, sense treure’s el birret i amb el cor ple d’esperança, va refer el camí cap a la ciutat. De primer va anar a casa de la vella Xauahi i la va trobar buida. Va pensar que devia ser a l’alcàsser i se n’hi anà de dret. Va passar per davant dels guàrdies de la porta sense que cap d’ells s’adonés de la seva presència i va sentir com un grupet d’ells comentava que Nuralhudà havia fet tancar a les masmorres la vella Xauahi. Hassan es va calar fort el birret al cap i s’hi va dirigir.

La vella Xauahi era dins d’una cel·la asseguda sobre el jaç davant d’uns plats de menjar que no havia tastat i amb les mans es tapava la cara. Hassan, convençut de la seva invisibilitat, va girar els plats amb la vareta. La vella va fer un xiscle somort i, d’un bot, es va arrambar a la paret bo i mirant cap a tots costats. «Ai Déu del cel, aquesta malànima de Nuralhudà m’ha estalviat els assots però ara m’envia el càstig en forma d’esperit maligne perquè em turmenti nit i dia. Si a la seva germana li ha fet el que li ha fet, què puc esperar jo?», va pensar i dels seus llavis en va sortir un murmuri:

—Déu Totpoderós i Excels, lliura’m de tot mal.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…