Nit 586

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’endemà la concubina es presentà de nou davant el sobirà, però aquesta vegada duia una copa de líquid enverinat a la mà i, tota esvalotada, es bufetejava i s’exclamava:

—Majestat, si no em vengeu del vostre fill, em prendré aquest verí i la meva mort us pesarà a la consciència fins al dia del Judici Final. Aquests visirs us fan beure a galet! Diuen que sóc arterosa i malentranyada, però ells sí que són uns capciosos! Que no heu sentit a dir mai la història de l’argenter i la donzella?

—No, mai, de què es tracta?

—Això era i no era un argenter que era un gran apassionat de les dones i el vi; en el decurs d’una visita a casa d’un amic seu va veure el retrat d’una formosa donzella. I ja no en va poder apartar la vista: aquella bellesa el va fer caure de tal manera a les urpes de l’amor que fins i tot emmalaltí i per poc no es lleva la vida. Una vegada que explicava la seva desventura a uns companys, va rebre aquesta resposta:

—Tu ets un beneit, home! Com t’has pogut enamorar tan bojament d’un retrat penjat a la paret que no es mou, ni veu, ni sent, ni parla?

—Però el qui la va dibuixar va prendre com a model una dona bellíssima.

—Sí, pots comptar! Potser se la va imaginar!

—Sigui com sigui, jo sóc a les portes de la mort pel seu amor. Només demano a Déu (Lloat sia!) que, si al món existeix una dona que tan sols s’hi assembli, em permeti veure-la!

Els qui sentiren aquell desesperat clam, al cap d’un temps de fer indagacions, van descobrir que l’autor d’aquell retrat vivia en unes altres contrades. Tanmateix, li escriviren un missatge en el qual li explicaven la gravetat de l’estat del seu amic i li preguntaven en qui s’havia inspirat per pintar el quadre. La resposta fou la següent: «Qui em serví de model fou una esclava cantaire que pertanyia a un visir de Catxemira, a l’Índia».

L’argenter va treure forces de flaquesa i emprengué el llarg viatge des de Pèrsia cap a l’Índia. Ja feia un temps que s’havia establert a la ciutat quan féu amistat amb un perfumista que era un home franc, agradable i intel·ligent. En una de tantes converses, sortí el tema dels governants.

—El nostre rei és just i bondadós amb tots els súbdits —explicava el perfumista—. Només odia la màgia; si mai enxampa un bruixot o una fetillera els llença en un pou dels afores i allà els deixa morir de gana.

I el fil de la conversa els portà a parlar del tarannà dels visirs del reialme. L’esclava cantaire també fou esmentada pel perfumista. I l’argenter, un cop assabentat d’on la podia trobar, començà a rumiar-se la manera d’arribar-hi.

Va pensar que una nit de pluja, trons, llamps i forts vents seria el moment més escaient per dur a terme l’estratagema que s’havia empescat. I es dirigí, amb una escala que havia aconseguit d’uns saltaparets, cap a la residència del visir que posseïa l’esclava cantaire. Enganxa els crocs al teulat i, un cop dalt, s’esmunyí cap al pati interior de la casa per poder accedir a l’harem.

Del reguitzell de llits on dormien aquell bé de Déu d’esclaves del visir, un de marbre va atraure la seva atenció. Al capçal i al peu hi havia sengles canelobres d’or amb una espelma d’ambre i el cobrien dues mosquiteres, una de setí i una de crespó filigranat. L’argenter les alçà totes dues i aparegué una donzella venusta com la lluna; no va dubtar ni un instant que aquella era la renomada esclava cantaire i li clavà una ganivetada a la natgera; la fiblada de la ferida la va fer despertar i es posà a xisclar com una esperitada. Però la paüra que sentí en veure un home a la seva vora la féu callar en sec. Passats a penes uns instants, i pensant-se que era un lladre, va treure un escriny de plata amb tots els seus joiells de sota el coixí i li digué:

—Té, emporta-te’l amb tot el que hi ha. Però, per pietat, no cometis el deshonrós acte de matar-me, perquè tampoc no en trauràs res.

I l’argenter tocà pirandó amb el cofret a la mà.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…