Nit 274

M’han explicat, Majestat —continuà Xahrazad—, que Ibrahim contà que quan ja caminava cap a la porta, el barber li digué:

—Ja us ho heu pensat bé, senyor, això de marxar? On estareu més segur que aquí? A mi m’honreu amb la vostra presència i, amb el que guanyo a la barberia, si bé no em puc permetre grans despeses, de segur que ens podrem mantenir. Quedeu-vos fins que es clarifiqui la situació.

La bondat i el despreniment d’aquell home em tocaven el cor.

—Bé, d’acord —vaig accedir—. Però amb una condició: que les despeses vagin al meu càrrec. Accepteu, si us plau, aquesta bossa amb els diners.

—Si és així, l’acceptaré —convení.

Vaig restar a casa seva uns dies fins que, per casualitat, vaig descobrir que no n’havia tocat ni cinc, dels dinars de la meva bossa. Tot ho havia pagat amb el que guanyava treballant i em va semblar que allargar més l’estada era abusar d’aquell bon home. Així, doncs, una tarda, aprofitant l’hora de la migdiada, vaig sortir furtivament de la casa disfressat amb un vestit de dona, vel i espardenyes incloses, que havia trobat al bagul de l’habitació.

Amb la intenció de passar a l’altra banda del riu, vaig arribar a un dels ponts de Bagdad en el precís moment en què també ho feia un soldat que havia estat al meu servei. La mala sort em va fer entrebancar, el vel se m’enganxà al clau d’una fusta i es va estripar. I amb la cara descoberta, el soldat em va reconèixer sense dificultat.

—A mi, guàrdies! Ajudeu-me! —cridà mentre em subjectava pel braç—. Ja el tinc! És ell, Ben Almahdí, el pròfug!

D’una revolada vaig desfer-me’n i el vaig empènyer amb força sobre un fangar on es quedà empantanegat. Ell s’ho havia buscat! Jo, com un esperitat, vaig fugir corrents pel pont.

Vaig córrer i córrer fins que, gairebé sense alè, em vaig aturar esbufegant davant del porxo d’una casa on hi havia una dona asseguda.

—Senyora, si us plau, deixeu-me entrar —li vaig suplicar, desesperat—. Per l’amor de Déu… em salvareu la vida. Ja us ho explicaré…

—Calma, calma —em tranquil·litzà la dama—. Entreu i no us preocupeu, bon home.

La dona em va instal·lar en una habitació a les golfes, sense demanar més explicacions, va estendre-hi una màrfega a terra i, gentilment, em va portar alguna cosa per menjar.

Poc després picaren a la porta i la mestressa anà a obrir. Jo vaig mig treure el nas, amb precaució, pel finestró de les golfes i encara vaig ser a temps de veure qui era el qui trucava: el soldat que jo havia empès al xafeguer a prop del pont! Venia enfangat i amb un trau al front.

—Valga’m Déu! On vas així? Què t’ha passat? —vaig sentir que ella li deia.

—He estat a punt d’atrapar un fugitiu i el molt podrit se m’ha escapat dels dits! —es queixà ell amb ressentiment—. I guaita com m’ha guarnit!

Per la confiança amb què el soldat entrà a casa i la conversa que posteriorment seguí, vaig endevinar que es tractava del marit de la senyora. I tot i que jo de bon primer temia el pitjor, res no va succeir: ella no li va dir ni piu de la meva presència a les golfes.

Després de rentar la ferida i embenar el cap del seu marit, la dona esperà que ell s’adormís i va pujar a les golfes.

—Oi que vós sou l’escàpol que persegueixen? —em preguntà sense embuts.

—Sí —vaig afirmar. De fet, ella ja ho sabia i de res no hauria servit dissimular.

—No patiu, que no us delataré. Sé distingir entre un delinqüent i un perseguit a tort per la justícia —em va dir, melindrosa—. Quedeu-vos aquí amagat, mentrestant. Ningú més de la casa puja a les golfes i jo procuraré que no us falti el més necessari.

«Sort que al món hi ha bona gent!», vaig pensar, reconfortat, després d’agrair-li l’oferiment. Però passats un parell de dies, la senyora, amb una cara visiblement preocupada, em comunicà:

—Francament, no he parat de pensar en tot el que us podria passar si el meu marit, en qualsevol moment, us descobrís. Em sembla que aquí sou massa a prop del perill i potser val més que fugiu i us salveu. Em sap tant de greu!

—No patiu, teniu molta raó. I, d’altra banda, tampoc no voldria de cap manera posar-vos en un compromís. Només us demano que em deixeu quedar avui i al vespre, quan es faci fosc, me n’aniré.

—Oi tant! Val més que no sortiu a la llum del dia.

I una vegada més, disfressat de dona, vaig llançar-me a recórrer els carrers de Bagdad a l’empar de les tenebres.

Però ja n’estava cansat de vagarejar, sempre amb l’ai al cor, guaitant qualsevol passant com un enemic, per això vaig decidir buscar el suport i el consol de la família. Qui, si no, pot ajudar-nos en els moments més difícils? Amb aquesta convicció, vaig dirigir les meves passes cap a la residència d’una parenta, situada en un dels carrers principals de la ciutat.

La dona em va rebre amb els braços oberts i, amb els ulls plens de llàgrimes, em va plànyer per les meves desventures tot donant donant gràcies a Déu per haver-me salvat. Aquella nit vaig poder reposar els meus ossos en un tou matalàs de plomes i, l’endemà, després d’un opípar esmorzar, vaig acomiadar la meva cosina quan se n’anava a mercat.

Però que poc durà l’alegria! Encara no havia digerit el primer àpat del dia que un soroll de veus procedents del vestíbul de la casa i un estrèpit de peus pujant les escales em sobresaltà. La porta de la cambra s’obrí de bat a bat i, guiat per la meva cosina, va aparèixer Ibrahim Almaussulí, l’enviat d’Almamun, conduint un escamot de soldats. La gata maula m’havia traït!

M’arrossegaren detingut fins a palau i un cop allà em van conduir d’immediat davant del califa.

—Oncle, l’heu feta molt grossa —em va recriminar el meu nebot, amb cara de pomes agres—. Com espereu que m’ho agafi, això?

—Majestat, el poder és vostre —vaig dir reconeixent-li per fi l’autoritat—. Teniu dues sortides: el càstig o el perdó. Ja sé que, després del que ha passat, no tinc dret a aconsellar-vos, però cal reconèixer que el perdó és sempre més pietós. Vós teniu la paraula.

I, veient-lo pensatiu, vaig recitar-li aquest poema:

Almamun em mirà fixament, sense badar boca, i jo vaig arrencar amb una altra recitació:

El califa es va rascar la barba i, finalment, em contestà:

Aquells versos m’eixamplaren el cor, però encara no em podia considerar fora de perill. Almamun girà els ulls cap als dignataris presents a la sala, entre ells el seu germà Abú Ishak, i els demanà:

—I vosaltres, quina penseu que és la millor decisió?

L’opinió, gairebé unànime, fou que jo mereixia la mort. No obstant això, el venerable ancià Ahmad ben Khàlid restà silenciós i el califa el va interrogar:

—I vós, què hi dieu?

I en aquest punt Xahrazad interrompé el relat.

—Interessant història! —exclamà Duniazad.

—Més interessant és el que em resta per explicar —afegí Xahrazad. Si sa majestat em concedeix la gràcia de viure, continuaré demà.

«No hi ha perill que la mati fins que no hagi explicat el final de la història», pensà el rei Xahriar.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…