Nit 829

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que tot xerrant, xerrant, les van enxampar les primeres llums del dia. I amb el sol ben dibuixat al cel va arribar el moment dels comiats: Manarassanà s’acomiadà de Xauahi, que se’n tornava, després d’haver fet les paus, amb Nuralhudà. I Nuralhudà s’acomiadà de Hassan i, finalment, s’acomiadaren les dues germanes amb una forta abraçada.

—Senyors —va dir Hassan als set genis—, tant de bo tingués paraules per agrair tot el que heu fet.

—No us amoïneu, sabem que teniu bon cor —van dir els set a l’uníson, tot acotant el cap a tall de salutació—. Aneu-vos-en tranquil, i ja ho sabeu, si hi ha algun problema no dubteu a fer anar la vareta. De seguida hi serem.

I Hassan i Manarassanà van muntar als cavalls amb els nens davant i van enfilar el camí que els havia de dur cap a Bagdad. Nuralhudà i la vella Xauahi també van muntar i, al capdavant d’unes tropes totalment desfetes, es dirigiren cap a casa. Els set genis i el seu exèrcit van desaparèixer per on havien vingut: se’ls va engolir la terra.

Feia trenta dies d’aquella feta, quan Hassan i Manarassanà albiraren una ciutat creuada per un riu i plena d’arbres. A Hassan aquella ciutat li recordava alguna cosa, però no sabia què. Van decidir no entrar-hi i quedar-se a descansar als afores, sota l’ombra d’uns arbres. Manarassanà estava acabant d’arreglar els nens quan un escamot de genets al galop se’ls acostà.

—La vareta, Hassan, la vareta —va dir Manarassanà, tement-se el pitjor.

—És clar! —va cridar Hassan, sense fer cas de la seva dona, i arrencant a córrer amb els braços oberts—. Governador Hassun, hola, sóc Hassan! Ja deia jo que em recordava alguna cosa la ciutat.

Quan Hassan va ser al seu davant, li va besar la mà i el va ajudar a descavalcar.

—Com estàs, Hassan? Ja veig que t’he n’has sortit —el va saludar Hassun, tot caminant cap al campament improvisat de Hassan.

Hassun va saludar Manarassanà, va fer tot de moixaines als nens i es va asseure amb Hassan.

—Hassan —va dir—, ets el primer que ha entrat i ha sortit d’aquelles contrades, lloat sia Déu! A fe que estic content, però explica’m, explica’m, què s’hi cou per aquelles terres? Deixa-ho, deixa-ho, millor serà que primer us instal·leu com cal. Vinga! —va fer, incorporant-se—, anem cap a casa, sereu els meus hostes.

Hassan no va poder negar-s’hi. I al cap de poc els instal·laven en una bonica i espaiosa habitació. Durant els dies que allí restaren, Hassun no es cansava de demanar-li a Hassan que li expliqués coses d’aquelles contrades. Quan van haver recuperat les forces, Hassan li va anunciar el desig de tornar-se a posar en camí i Hassun li va fer preparar una rècula de mules carregades fins al capdamunt de presents.

—Que tingueu bon viatge! —els digué, per darrer cop des de les portes de la ciutat, mentre Hassan i Manarassanà amb els nens s’allunyaven.

Les ganes de tornar a casa i la felicitat que allí els esperava els feien veure el camí més planer del que era en realitat. En passar per davant d’un forat a la muntanya, Hassan va donar una forta estrebada a la brida del cavall i va parar en sec.

—No et diu res aquest forat? —va preguntar a Manarassanà—. Aquí hi viu el xeic Aburrix, ell va ser qui em va fer conèixer el governador Hassun. Mai no li podré pagar tot el que ha fet per mi.

I quan encara no havia posat els peus a terra, va aparèixer el xeic Aburrix per la boca del forat tot fent grans alegrois.

—Hassan! —va dir—. Però si ets tu, tu, tot senceret! —i l’anava palpant—. Com has aconseguit alliberar-los? —i va mirar Manarassanà que sostenia els dos nens—. Però passeu, passeu!

Hassan li va haver d’explicar per menut, ja que el xeic no volia perdre’s cap detall, com s’ho havia fet per treure l’esposa i els fills de Uak. I així estaven quan un fort terrabastall al defora els va interrompre. El xeic Aburrix va sortir a veure què passava i, ves per on, era el seu gran amic el xeic Abdalkuddús, que havia arribat amb el seu elefant.

—Vine, entra —va dir-li Aburrix—, veuràs quina sorpresa t’espera.

Quan Abdalkuddús i Hassan es van veure es van fondre en una llarga abraçada.

—Hassan —va fer Aburrix—, explica a Abdalkuddús el cas de la vareta i el casquet.

I Hassan, davant l’admiració dels dos xeics, va tornar a explicar com havia aconseguit la vareta i el casquet i com els havia utilitzat per alliberar l’esposa i els fills i per vèncer l’exèrcit de Nuralhudà.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…