Nit 384
M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que tots els familiars, tant els d’ell com els d’ella, intentaren convèncer la noia que el visités, però ella, tretze són tretze, s’hi negava sempre. I no es dignà d’anar-lo a veure fins que li feren saber que l’home era a punt de morir. Ell, en veure-la, gairebé balbucejant i fet un mar de llàgrimes, recità:
I quan, portant el meu cadàver,
passi prop teu el funeral,
no el seguiràs per anar a veure
la tomba del meu cos mortal?
—Mai no m’havia pensat que el teu estat era tan greu com per dur-te a les portes de la mort —li digué ella, somicant—. Si ho hagués sabut, ho hauria evitat consentint la nostra unió.
Esgotant les seves darreres forces, li contestà:
Se m’acosta quan la mort ens separa
i, quan ja no cal, la unió em regala.
La ranera indicava que agonitzava i al cap de ben pocs instants morí. A pesar del desconsol, ella encara va tenir l’enteresa d’acostar-se a besar-lo. Després, ja més assossegada, demanà a la família que, quan li arribés l’hora, l’enterressin a la seva vora. I tot seguit recità:
Mentre vivíem, la vida era gaudi:
teníem casa, parents, i la pàtria.
Ens va el destí separar, per desgràcia,
i ens reunirem vestits amb els sudaris.
La veritat, però, és que no superà aquell revés. Va caure greument malalta i, després de tres dies d’inconsciència, va retre l’ànima a Déu. D’acord amb la seva darrera voluntat, fou enterrada a la vora del seu estimat. És una història d’amor extraordinària, oi?
El visir del Iemen i el seu germà
Pel que he sentit a dir, el visir del Iemen, Assàhib Badraddín, tenia un germà d’una venustat mai no vista i, per tal de tancar les portes als mals pensaments, en tenia cura zelosa. A fi d’instruir-lo, buscà i rebuscà fins que trobà un mestre que reunia les qualitats que exigia: era decent, honorable, respectuós i religiós. Aquest mestre s’aposentà en un habitacle contigu a la casa que el visir havia fet arranjar expressament i inicià la seva tasca diària d’anar a alliçonar el germà del visir. Aquell jove, en el transcurs dels dies, captivà el cor del mestre, que se n’enamorà bojament. El desig i la passió el consumien fins a extrems de no dir; quan ja no va poder aguantar més li va demanar de mantenir relacions.
—Si vós no imagineu alguna solució, em penso que ho teniu magre. Com haureu pogut comprovar el meu germà no para de vigilar-me en tot moment.
—Doncs mira, para bé l’orella: aquesta mateixa nit, ben avançada però, puges al terrat i, aprofitant que la meva cambra es contigua a la casa, et despenges per la paret avall, jo ja t’entomaré amb els braços. Així, si tot surt bé, podrem estar una estona junts; després, pel mateix camí, te’n tornes a la teva habitació. Ah!, i recorda que si ensopegues amb alguna persona li has de dir que vas a fer majors i menors. Què me’n dius?
Al jove li semblà una idea factible i s’hi mostrà d’acord. Pel que fa al mestre, tot just va arribar al seu habitacle començà a preparar-ho tot per a la trobada.
I efectivament, ben entrada la nit el jove baixà per la paret tal com havien quedat i s’hi dirigí; el mestre ja l’esperava. Varen entrar a la seva estança i s’assegueren l’un al costat de l’altre i començaren a servir-se vi. Aquella nit era molt clara, els raigs de lluna els il·luminaven i el mestre, que estava inspirat, es disposà a cantar. Mentre gaudien d’aquest plaer i de la immensa felicitat que els omplia, Assàhib Badraddín es despertà i se n’anà, com era el seu costum, a donar una ullada a la cambra del germà. En veure que no hi era, arrencà a córrer tot esparverat i el buscà per tota la casa; en una de les corredisses s’adonà que la porta del terrat era oberta, hi pujà i de seguida va sentir un xiuxiueig. S’enfilà a la paret i va veure llums encesos al dedins de l’altra casa; s’hi fixà bé i els va veure tots dos, passant-se la copa de vi. El mestre, que en aquell mateix moment aixecava la vista, s’adonà de la presència d’Assàhib Badraddín i, amb la copa a la mà i el braç alçat, recità:
El vi ja he pogut beure de sa boca
i em saludava amb el pèl de la cara:
amb mi ha passat la nit, galta per galta,
un noi com no n’hi ha d’altre en tot el món.
Ara ens ha il·luminat el ple de lluna:
que no conti al germà nostra fortuna!
Aquests versos temperaren la ira d’Assàhib Badraddín, que pensà: «Déu me’n guard d’un ja està fet»; i girà cua, deixant-los gaudir de la seva nova felicitat.
Els dos joves enamorats
També conten que hi havia un noi i una noia que anaven a la mateixa escola i ell s’enamorà d’ella…
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…