Nit 119

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el jove li continuà explicant a Tajalmuluk:

—Ella es va furgar les butxaques de la túnica i en va treure, embolicat amb un mocador, aquest drap que m’allargà amb aquestes paraules:

—Té, és per a tu, te’l regalo. Vull que el guardis com a penyora del meu amor.

En aquell moment si em punxen no em treuen sang. Amb dits indecisos vaig desplegar-lo i les figures de les dues gaseles em van deixar atònit.

—Que les has brodades tu? —vaig dir-li mirant de no trabucar-me i assenyalant amb l’esguard les gaseles.

—No. Ho ha fet la meva germana Nuralhudà.

Jo li vaig prometre que cada nit la visitaria i, després de fer-nos un petó, ens acomiadàrem fins l’endemà. Amb el cos i l’esperit sadollats d’amor i més content que un gínjol, me’n vaig tornar cap a casa.

La meva cosina, amb cara endormiscada i els ulls botits pels plors, se m’acostà i em va fer dos petons.

—Ja li has recitat el vers, tal com et vaig aconsellar? —em preguntà.

—Vatua conques, me n’he oblidat! El drap me n’ha distret.

—Per què, per què sempre fas les coses a la babalà —m’escridassà mig fora de si i amb les llàgrimes regalimant-li galtes avall. I, seguidament, recità aquests versos:

—Aziz, dóna’m aquest drap —em digué imperativament.

Si a mi la gasela em deixà atònit, a la meva cosina la torbà talment que durant tot el dia no va poder fer res del dret.

Quan ja estava mudat i a punt d’anar-me’n a la cita, ella em recordà:

—Vejam si avui no et distreus i abans d’acomiadar-vos li recites el vers.

—Benvolguda Aziza, et faria res de repetir-me’l? —vaig demanar-li prudentment.

Amb el maleït vers rebotint-me dins el cap vaig arribar al jardí. La sorpresa va ser majúscula: l’estimada ja m’hi esperava. Tot just veure’m se’m llançà al coll, ens petonejàrem i satisférem els nostres desitjos amb passió renovellada. L’ardència dels nostres cossos, només apaivagada durant breus descansos per menjar i beure, durà tota la nit.

Aquesta vegada, però, no em vaig oblidar de recitar-li el vers:

A ella, els ulls se li ompliren de llàgrimes i em contestà amb aquest altre:

Content i amb la consciència tranquil·la per haver acomplert la prometença feta a la meva cosina, me’n vaig tornar cap a casa. En entrar-hi vaig veure la meva mare, que, en conèixer la prostració en què havia caigut Aziza s’havia quedat tota la nit vetllant-la. Fent cara d’enfadada, m’escridassà:

—Desconsiderat, no et mereixes que et dirigeixi la paraula! Bé, vaja, quin cosí! Com pots passar la nit fora de casa tal com es troba la teva cosina?

—Aziz, Aziz —cridà ella en sentir que havia arribat.

Ràpidament vaig acudir al seu costat.

—Què, ja et trobes millor? —vaig demanar-li alhora que li passava la mà pel front.

—Li has recitat el vers? —va voler saber.

—És clar que sí.

Aleshores, més assossegada, va fer un sospir i recità:

—Me’l sabries repetir? —em demanà amb un fil de veu.

—Prou —vaig fer, recitant-lo d’una tirada.

Ella, amb les llàgrimes que li començaven a brollar, m’advertí:

—Quan hi tornis, com ja fas de costum, recita-li aquest vers que t’he ensenyat.

—No t’amoïnis, així ho faré.

Sense fer cas dels retrets de la meva mare, me’n vaig anar a dormir i no em vaig llevar fins que s’acostà l’hora de la cita amb l’estimada.

Com la nit anterior, ella ja m’esperava i no tinc paraules per descriure tot el que va passar entre nosaltres. A l’hora de marxar, tal com m’havia dit Aziza, li vaig recitar el vers i ella, sanglotejant, em contestà amb aquest altre:

Me’l vaig aprendre de memòria i me’n vaig anar cap a casa. La meva cosina, que havia empitjorat molt, estava estirada i la meva mare, asseguda a la seva vora, li acaronava la mà. En sentir la meva veu, va entreobrir els ulls:

—Aziz, li has recitat els versos?

—Sí, i m’ha respost amb aquells que fan: «Si no sap ser pacient…».

Ella, traient forces de flaquesa i encarint-me que no els oblidés, recità aquests altres:

Quan es va fer de nit, me’n vaig tornar, com ja era habitual, al jardí i la noia també m’hi esperava. Vam seure a menjar, vam beure i vam gaudir de la nostra felicitat fins que la son ens va vèncer. Al matí, abans de marxar, li vaig recitar el vers, però gairebé no havia tingut temps d’acabar la recitació que ella es posà a xisclar com una esperitada.

—Aquests versos no eren teus, oi que no? —em demanà panteixant.

—No, me’ls feia aprendre Aziza, la meva cosina i promesa.

—I ella està assabentada de la nostra relació?

—I és clar que sí. Si no hagués estat per ella, mai no m’hauria unit a tu. Era ella qui interpretava els signes que tu em feies i em deia com havia d’obrar. La nostra unió la devem a la seva inestimable ajuda.

—Maleït hipòcrita! Així Déu et condemni al foc etern! Et ben asseguro que si m’haguessis dit que estaves promès mai del món no m’hauria lliurat a tu. La pobra infeliç, a hores d’ara ja és morta i tot per culpa teva. Ha mort pel gran amor que et professava i tu, en canvi, véns aquí, amb mi, sense fer-li cas ni donar-li cap mena d’esperança ni consol. Vés, vés-te’n cap a casa. Tant de bo Déu destrueixi la teva joventut, tal com tu has malmès la d’ella.

Jo, sense saber a què venia tot aquell reguitzell d’improperis i de malediccions envers la meva persona, però amoïnat per la sort d’Aziza, vaig enfilar el camí de casa. Una munió de gent fent gran cridòria a la porta em va fer témer que la meva estimada tenia raó. «Aziza és morta», contestaren a la meva pregunta. Tan bon punt vaig entrar a casa, la meva mare, desfeta en llàgrimes, em reprengué:

—Tu, tu tens la culpa de la seva mort.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…