Nit 174

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Xahraman, fet una fúria, escridassà el seu fill com mai ho havia fet abans.

—I si aquest greuge l’hagués comès qualsevol altre —va concloure després d’un reguitzell de retrets— ara ja seria mort! Però no et pensis que t’escaparàs del càstig que et mereixes, malgrat ser el príncep i sang de la meva sang.

Com a punició, el rei disposà que Kàmar fos reclòs per temps indefinit en una estança força més austera que la seva habitual, en una de les torres de la ciutadella. Tanmateix, manà que prèviament traguessin les teranyines i freguessin les lloses del terra, car feia anys que ningú no hi habitava. Després de netejar-la, hi col·locaren un llit amb matalàs, coixins i vànova de seda i, al costat del capçal, una tauleta amb una espelma gruixuda al damunt, perquè la cambra era llòbrega a qualsevol hora del dia. Quan tot estigué a punt, els guàrdies hi conduïren el príncep, el deslligaren i allà el deixaren, tancat amb pany i clau i un sentinella apostat a la porta.

Abatut, Kàmar no parava de donar voltes damunt del llit: maleïa les dones de tota mena, però es penedia tants cops com cabells tenia al cap de la seva irreflexiva reacció. «Beneit de mi! Tant de bo hagués fet cas al pare des del primer moment; tal volta fóra millor la cadena del matrimoni que no aquesta infame presó. I ara què? Massa tard!», es lamentava.

Per la seva part, també el rei es quedà atuït després de veure com els guàrdies conduïen el seu fill a la torre. Ordenà desallotjar la sala immediatament i allà mateix acabà de passar el dia, sol, trist i capficat. Al capvespre d’aquell jorn atziac, amb el disgust encara no ben digerit, sa majestat reclamà la presència del visir.

—I bé, ara què? —li preguntà en to sever quan el va veure entrar—. Tu em vares aconsellar que fes aquest pas i ja n’has vist el resultat. Tens cap idea del que cal fer en aquests moments?

—Calma, majestat, comprenc el vostre enuig, però tot té solució. Escolteu: penso que heu obrat correctament i aquesta lliçó no li estarà de més al príncep. Deixeu-li temps per reflexionar sobre la seva estúpida dèria i el seu mal comportament amb vós; quinze dies allà dalt tancat i us garanteixo que li passaran les manies i les ganes de portar-vos la contrària. Presenteu-vos-hi al cap de dues setmanes de clausura i farà tot el que vós li maneu.

—Bé, què hi farem? Seguiré el teu consell una vegada més, vejam si així ens en sortim, d’aquesta situació

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…